Josep Domènech i Ponsatí. La trempera del potser

Ara que s’apropen les fires de Sant Narcís a Girona, el proper 29 d’octubre a les 18h de la tarda la sala La Planeta de Girona acull la presentació del poemari de Josep Domènech i Ponsatí, El Càcol, publicat per Edicions 62 el març del 2015 i que va guanyar el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, el premi de poesia (7.250€ lliures d’impostos) més ben dotat de l’estat espanyol.

“Josep Domènech i Ponsatí és d’aquesta mena d’escriptors que no solament són capaços sinó que se sent empès per necessitat a jugar d’una manera sempre intel·ligent i moltes vegades brillant amb la llengua”, ha destacat Jordi Cornudella, editor de Grup 62. “Els jocs no són simplement lèxics sinó també sintàctics, i sempre amb una sensació de frescor. És una poesia que canta molt, i no canta amb la sonsònia de la poesia de l’experiència, que tan acostumats estem a sentir, aquella rèmora de la quarta generació de ferraterians, sinó a partir del joc intel·ligent amb la llengua, que no busca tant espaterrar el lector com fer-lo còmplice de la lectura”.

Cornduella també ha destacat que en la poesia de Domènech i Ponsatí sempre hi ha un component de distanciament, que el porta sovint a fer un ús de la paròdia a força de jocs irònics. A desgrat que no té aparença de poesia molt sàvia, si hi vas a furgar hi ha sempre una mica de punyeteria, tendeix a jugar amb referents literaris, que en alguna mesura es fan explícits en els epígrafs que encapçalen els poemes del llibre”.

“A El Càcol hi ha una colla de poemes que són objectivament molt i molt bons”, ha insisitit Cornudella. Més enllà d’aquests aspectes més formals, l’editor considera que els poemes de Domènech i Ponsatí poden arribar a molts lectors, més enllà dels poetes habituals de poesia, que són pocs i reincidents. “Aquests poemes parlen sempre de Domènech i Ponsatí, i no d’un ninot de poeta que l’autor mogui per darrere fent veueta de gran poeta o proferint els seus dictàmens sobre el funcionament del món. Llegint la seva poesia tens la sensació de trobar-te davant d’un individu que explica el que li passa de debò i és fàcil de sentir-s’hi al·ludit, perquè ens parla de coses que ens podrien pasar a tots nosaltres. Això sí, ho fa sense por, ni vergonya ni recança. Quan cal, és explícitament brutal”, ha recalcat Cornudella.

Un ganxó del 66

Josep Domènech i Ponsatí és un personatge conegut a Girona. Home d’una presència que imposa, (ell mateix diu que fa cara de pocs amics), la seva corpulència no està renyida amb la poesia. De fet, es podria dir que els versos li transpiren literalment per la pell, tota tatuada de poemes, com podeu veure a les fotografies que acompanyen aquesta crònica.

Llibreter a la Geli de Girona, resident a Sant Feliu de Guíxols, Domènech i Ponsatí es defineix com un ganxó del 66, és a dir “un mussol de quaranta-vuit anys dins d’una gàbia d’or”. Traductor esporàdic del brasiler al català i retirat de la poesia des de fa un parell d’anys, diu que El Càcol va ser el seu autoultimàtum, que ha acatat quasi al peu de la lletra.

Josep Domènech i Ponsatí va explicar ahir durant la roda de premsa que no és la primera vegada que li truquen per dir-li que el jurat del premi Gabriel Ferrater l’ha distingit. “Fa uns anys em van telefonar una nit, de matinada, i em van dir que em trucaven de Sant Cugat. De primer em vaig emocionar, però després em van dir que havia quedat finalista. Va ser l’any que va guanyar l’Albert Roig, a qui admiro profundament, perquè és un poetarro”. Domènech i Ponsatí va quedar finalista amb l’obra Apropiacions degudes & Cia, que excepcionalment es va publicar a Edicions 62, l’única vegada que el jurat del Ferrater ha declarat una obra finalista i s’ha publicat. Ara Domènech i Ponsatí s’ha tret l’espina que tenia clavada i ha guanyat el premi amb un nou poemari que ja ha corregut per editorials (grans i petites) i altres premis que no l’han volgut editar ni premiar. “Ara agraeixo que no m’hagin fet cas perquè no hauria guanyat aquest premi i aquests calerons”.

Càcol

El terme càcol té en el llibre un doble sentit. “Per una banda, és un topònim local, el nom d’un carrer de Calonge, el poble dels meus pares, que nosaltres pronunciem Colonge“. Per l’altra, càcol és una paraula antiga que ja no s’usa i que volia dir concavitat natural on s’hi acumula aigua, segons la defineix Coromines al seu Diccionari Etimològic. “A mida que et vas fent gran, t’adones que la infantesa és l’etapa que prepondera al llarg de la vida. Jo no vaig néixer a Calonge, però és el poble dels meus pares i hi tinc tirada. El nom d’aquest carrer, el Càcol, em permet contenir en una paraula tota la meva infantesa. Sóc un enamorat de les paraules, paraules que temps enrere es feien servir a l’Empordà. Càcol és exemple fòssil, una paraula que jo ja no he sentit excepte com a topònim. La gent de la llibreria Geli se me’n riu quan dic aquestes paraules que ja ningú no fa servir, i sembla que sóc un bitxo raro, però sé que encara hi ha un reducte de l’Astèrix i l’Obèlix, alguna dona gran, que encara les diu i jo procuro que els meus fills també les facin servir”.

Publiquem un poema del recull El Càcol que l’autor ha cedit a Núvol com a botó de mostra. El poema va encapçalat per un vers de la poeta brasilera Ana Cristina César que traduït al català diu: la trempera del potser.

silenci

Tesão do talvez
Ana Cristina César

El simple fet
que, d’una banda
i que, de l’altra
¿és cap raó
suficient
perquè silenci?

Sant Cugat i la poesia

El regidor de cultura de Sant Cugat, Xavier Escura, ha dit que la vinculació de Sant Cugat amb Gabriel Ferrater se suma a la decidida aposta de l’ajuntament per la poesia. Escura ha anunciat que a partir d’ara el Festival de Sant Cugat es dirà Festival Nacional de Poesia, perquè tant l’Ajuntament com la Institució de les Lleters Catalanes tenen la voluntat de convertir aquesta cita en un referent a nivell nacional. Aquest diumenge 19 d’octubre s’inaugura el festival i una exposició dedicada a Vinyoli. Podeu trobar més detalls del programa aquí.