José Cruset o el preludi d’un aniversari

19.03.2017

Buscadme en los silencios,
las soledades juntas más desiertas,
donde una víspera,
entre olvidados nombres.
J. Cruset

Va ser un vint-i-tres d’agost, no ho recordo, potser era dia dotze o era tardor, potser una inventada primavera. Arribava als Encants de Barcelona, era abans del seu trasllat a l’altra banda de la Plaça de les Glòries. Hi arribava sense més propòsit que vagarejar una estona, sense rumb ni objectiu concret, però amb l’anhel de descoberta i la mirada àvida i atenta. Entre piles de llibres escampats, llençats i trepitjats, envoltat de crits d’oferta i de demanda, un títol i un nom: José Cruset. Poesía anterior. El senyal que esperava. El cap d’un fil que venia de lluny i em duria directe a la recerca.

José Cruset pels volts de 1958.

El nom de Cruset m’era familiar. N’havia sentit parlar a casa. El meu avi, Ignasi Puigdollers, a qui no vaig conèixer, home de lletres, havia coincidit amb ell durant els seus anys d’estudi a la Facultat de Dret i de Filosofia, a finals de la dècada dels vint, a principis dels trenta. Tots dos van pertànyer —any més, any menys— a la promoció d’intel·lectuals que va sorgir durant aquells anys de la Universitat Autònoma. Van compartir aules, passadissos, hores d’estudi i jornades literàries a l’edifici de Plaça Universitat. Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ignasi Agustí, Guillem Díaz-Plaja, eren alguns dels seus companys d’estudi. D’altra banda, Cruset havia estat també company de batxillerat d’un germà del meu avi, Pere Puigdollers, als Escolapis de Diputació. Per aquest motiu, alguns dels volums de poesia de Cruset, edicions pulcres, cuidades i belles, formaven part de la biblioteca familiar. El meu pare i el meu oncle, durant les primeres temptatives literàries juvenils, tenien com a referent proper la figura de Cruset i repetien de memòria alguns dels seus versos: unas pasaron azules, misioneras de añoranza, otras, blancas, por los mares del cielo como las barcas. La que llevaba tu nombre: cruzó más allà del mapa. O bé el vers final d’un poema llarg i magnífic: El poema sangraba como un ave, y lo sentí morir en mi costado. Els seus primers versos, potser encara tendres, potser no prou cuidats, tenien alguna cosa del ritme lent i la poètica fina de Cruset. Com es pot veure, la relació familiar amb Cruset, malgrat que distant, tot i no formar part de les visites freqüents de casa els avis, era ben present en la vida familiar.

Pensant en tot això, em vaig trobar de nou als Encants, es va tornar a activar el bullici de la gent, i al meu davant continuava immòbil un llibre blanc amb lletres verdes: Poesia Anterior, recull de l’obra poètica completa. El vaig comprar. El vaig devorar amb fruïció i, acte seguit, van començar les preguntes. Qui era Cruset? Quina havia estat la seva trajectòria? Tot comença així, mig per atzar mig per destí. Passats uns dies, de nou als Encants, uns àlbums de fotografies antigues, esbudellats a terra. A la tapa, de skai verd fosc, una etiqueta i una lletra inconfusible. No em venia de nou. Era la mateixa lletra que coneixia de les dedicatòries dels llibres que havia vist a casa. Estava clar que aquells àlbums havien de ser seus. Acte seguit, la sorpresa: fotografies de grans sopars d’homenatge, fotografies i dedicatòries d’amics literats (Ana Maria Matute, Carmen Laforet, Díaz Plaja, Eugeni d’Ors, Joan Perucho, Juan Eduardo Cirlot…), resumint, el retrat fidel d’una època, d’un món que ja no existeix i que a poc a poc s’esborra per sempre.

Després del regateig de rigor en tota compra exitosa, va començar el procés d’ordenar i documentar cada una de les fotografies. Posar nom a les cares anònimes, data a imatges de temps inconcret, posar ordre i donar llum al desconegut. Per tal de fer-ho, era necessari contactar amb els pocs que l’havien conegut i encara vivien: Corredor-Matheos, Rafael Borràs, Josep Carol, Carlos Rojas, Àlex Susanna, Clara Janés… A mesura que anava parlant amb cada un d’ells, veia més clara la necessitat de continuar burxant en el record, d’aprofundir en la seva figura i aquell període.

La poesia, delicada i sentida, era només una de les seves facetes. Un total de set llibres l’avalaven: Las nubes entreabiertas (1944), Novia de Marzo (1945), Segundo amor perdido (1947), A Pedro Salinas en su muerte (1951), Sombra Elegida (1953), La niebla que ha quedado (1958) i, per últim, La infinita manera (1961), Premi Ciutat de Barcelona de Poesia de 1960. Poc després vaig saber que era també prosista. Havia escrit dos volums de contes: El otro dinero i Hermano ladrón. També una hagiografia sobre Sant Joan de Déu realitzada per encàrrec de l’Orde Hospitalària i guardonada amb el Premi Aedos de Biografia de 1957. Un llibre que seria traslladat al cinema amb una pel·lícula protagonitzada per Timothy Dalton. També conreà, encara que esporàdicament, el teatre i era famosa la seva col·laboració amb el diari La Vanguardia. A les pàgines d’aquest diari hi publicà amb regularitat entrevistes a literats, artistes i intel·lectuals contemporanis seus: Mercè Rodoreda, Caterina Albert, Frederic Mompou, Joaquin Rodrigo, Vázquez Díaz, Joan Perucho, J.V. Foix, Camilo José Cela, Xavier Benguerel i un llarg etcètera. Però també hi publicava articles de caire més poètic que, seguint la màxima orsiana, partien de l’anècdota, del fet quotidià, per arribar a la categoria, amb la visió pròpia del poeta. Articles de costums, retrats de tota una època, d’una manera particularíssima d’entendre el món. Fins i tot, durant els inicis de la televisió, l’any 1964, va dirigir i presentar un programa setmanal, Lección de ocio, a través del qual va glossar l’obra d’alguns dels principals artistes i escriptors de tots els temps.

Cruset, en tota la seva dimensió poètica i intel·lectual, se’m presentava com un valor a reivindicar. Jo no era el primer que se n’havia adonat. Dues tesis doctorals —una escrita França per Pierre Alric i una altra escrita aquí per Dolores Manjón-Cabeza— havien abordat la seva obra poètica, la seva vida i el seu temps. Però tant una com l’altra no havien transcendit. Aleshores em vaig proposar de donar a conèixer la seva figura i el seu llegat. Ara, molts anys després, la meva recerca personal es fa pública. El proper any 2018 es compleixen vint anys de la mort del poeta, un 5 de gener de 1998 a Premià de Mar, i ho volem commemorar amb diverses activitats. D’una banda, celebrarem una exposició antològica i retrospectiva del seu llegat intel·lectual a l’Espai Betúlia de Badalona, on va ser professor durant uns anys. Seguidament, apareixerà una breu antologia poètica essencial i una selecció del seu epistolari, una petita joia que ens parla d’alguns dels grans noms de la nostra literatura catalana i de la literatura espanyola i universal: Salvador Espriu, Joan Perucho, Ana Maria Matute, Vicente Aleixandre, Jorge Guillén, Pedro Salinas…

José Cruset i Ana Maria Matute intervenint en un programa radiofònic presentat per Irurozqui.

Per tot això, ara necessitem de la vostra col·laboració. Necessitem reunir totes aquelles persones que el van conèixer i el van tractar. Recopilar tot el material documental i gràfic possible per fer d’aquestes activitats i les que vindran —encara és aviat per parlar-ne— un producte més ric i rigorós. És per aquest motiu que, si teniu material o notícies referents a Cruset i el seu entorn, us demanem que us poseu en contacte amb nosaltres. Per altra banda, tenim constància de la seva tasca com a docent en diversos centres educatius. Va ser professor del pintor Antoni Tàpies —el pintor ens parla de la seva experiència a les seves memòries— i de Gabriel Ferrater, durant els anys de joventut a Reus. Però sabem que va ser professor de moltes generacions més i ara les volem reunir de nou. Alumnes de Cruset, antics estudiants del Joan d’Àustria, de l’Eugeni d’Ors de Badalona i l’Institut Ausiàs Marc, manifesteu-vos! Feu-ho a través del següent correu electrònic: anyjosecruset@gmail.com. Nosaltres us ho agrairem. Cruset us ho agrairà.

Twitter: @AnyCruset

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris