Jorge Oteiza, la quietud rebel

27.09.2016

La Fundació Catalunya-La Pedrera exposa una retrospectiva de la trajectòria de l’escultor basc Jorge Oteiza fins el dia 1 de gener del 2017. Una proposta ambiciosa que repassa l’obra però també el pensament de l’artista.

Jorge Oteiza

Jorge Oteiza

“Siempre me encontrarás en el país de lo quieto”, deia l’escultor Jorge Oteiza (Orio, Gipúscoa, 1908 – San Sebastián, 2003), artista polifacètic i teòric de l’art. Oteiza arriba ara a Barcelona, després de vint-i-vuit anys d’absència, i ho fa fonent-se amb l’arquitectura de Gaudí a La Pedrera. La Fundació Catalunya-La Pedrera presenta una retrospectiva de l’escultor, l’objectiu del qual va ser sempre l’estudi de la relació entre volum i espai des d’un punt de vista espiritual i humanista. Oteiza va tenir un període creatiu relativament breu, del 1929 al 1959, però és un dels principals impulsors de l’Escola Basca i va mantenir fins al final un discurs d’identitat nacional basat en la recerca de les arrels pròpies com a poble.

Què veurem a l’exposició?

L’exposició compta amb 130 obres de l’artista: 91 escultures, però també dibuixos, documentació personal i collages, entre d’altres. D’aquestes 91 escultures, totes provenen del Museu Oteiza menys set: tres són del Museu Nacional Reina Sofía, i les quatre restants són préstecs de col·leccionistes privats. La retrospectiva segueix un recorregut cronològic pels diferents processos experimentals de l’artista. A finals dels anys cinquanta, Oteiza conclou la seva obra després d’haver passar d’una escultura figurativa a una escultura purament espacial.

Fa vint-i-vuit anys que Barcelona no acull una exposició completa d’Oteiza, tot i que a Catalunya podem veure La ola, una de les seves poques obres monumentals, davant l’edifici del MACBA. Va ser el 1988 quan Madrid, Bilbao, Barcelona i Nova York van acollir la primera antològica de l’escultor de la mà de la Fundació La Caixa. Des d’aleshores, silenci. L’obertura del seu Museu l’any 2003, justament un més després de la mort de l’artista, ha facilitat la classificació i difusió de les seves obres. És per això que La Fundació Catalunya-La Pedrera no ha dubtat de la necessitat de retre homenatge a Oteiza i de fer-ho amb la col·laboració del seu museu, seguint en la seva línia de parlar de moviments i artistes cabdals del segle XX.

Gregorio Díaz, director del Museu Oteiza, és un dels comissaris de l’exposició juntament amb Elena Martín, responsable del Departament de Conservació del museu basc. És la mateixa Elena la que, en una visita guiada pel recinte, explica que la finalitat de l’art d’Oteiza no és l’obra en si, sinó la realitat transformadora i transcendent de l’experiència estètica. L’escultor és ambiciós: busca forjar un home nou a través de l’art. Ho intenta també a través de la tasca pedagògica, defensant sobretot que els infants necessiten una educació estètica. “La seva nova sensibilitat existencial és molt vigent”, assegura Juan Pablo Huércanos, subdirector del Museu Oteiza.

Autorretrat d'Oteiza a l'exposició que li dedica la Fundació Catalunya-La Pedrera | Foto: Fundació Catalunya-La Pedrera

Autorretrat d’Oteiza a l’exposició que li dedica la Fundació Catalunya-La Pedrera | Foto: Fundació Catalunya-La Pedrera

Jorge Oteiza, un rebel de la seva generació

“Deu n’hi do la nostra generació! Joventuts esgotades sense cap destí per complir. El món està governat per persones grans, pels qui ja han resignat la rebel·lia i l’afany del nou i pels qui ho accepten tot per conveniència”, deixava escrit Oteiza en un dels molts documents que ara el seu museu s’està encarregant de transcriure i classificar. Es diu que l’artista tenia un caràcter complex, sempre rebel, mai conformista. Però com va ser la seva vida?

De jove, Oteiza va intentar sense èxit ingressar a l’Escola d’Arquitectura de Madrid. Donada la negativa, va començar a estudiar medicina. A la carrera hi va durar 3 anys, fins que va tenir clar que es volia dedicar a l’escultura i va iniciar la seva formació en arts plàstiques. El jove artista se sentia atret per obres d’autors com Alberto Sánchez, Cristina Mallo o Eduardo Díaz Yepes. Va començar a esculpir abans dels anys 30, i el 1935, un cop ja havia guanyat alguns guardons a la seva terra, va marxar de Bilbao per estudiar l’estautària megalítica americana i els muralistes mexicans. S’hi va quedar 13 anys, a Sud Amèrica, movent-se entre Argentina, Xile i Colòmbia.

Oteiza va tornar al País Basc l’any 1948, i dos anys després va tenir lloc una de les circumstàncies que van marcar la seva trajectòria artística, tal com destaca la retrospectiva de la Fundació Catalunya-La Pedrera. El 1950, als arquitectes Luis Laorga i Francisco Javier Sáenz de Oiza se’ls va adjudicar la tasca de reconstrucció de la basílica d’Arantzazu, i van encarregar a Oteiza una intervenció escultòrica a la façana del santuari. Va ser així com Oteiza va idear la seva Pietat i el Fris dels apòstols que, només per començar, tenia 14 figures en comptes de 12. Les propostes de l’escultor no van agradar als sectors conservadors, que van demanar l’opinió al Vaticà. El 1995, la intervenció de l’escultor es va suspendre arran de l’informe negatiu de la Pontifícia Comissió d’Art Sacre del Vaticà. Finalment, el 1969 es va reprendre el projecte i es van instal·lar definitivament la Pietat i el Fris dels apòstols d’Oteiza a Arantzazu.

Tres caps dels apòstols d'Oteiza i, al fons, el fris a petita escala del mateix escultor | Foto: Fundació Catalunya-La Pedrera

Tres caps dels apòstols d’Oteiza i, al fons, el fris a petita escala del mateix escultor | Foto: Fundació Catalunya-La Pedrera

Va ser precisament el 1950 quan l’artista inicià una fase experimental. Va començar a reduir la matèria de les seves obres i va aprofundir en la recerca d’espais buits. Les seves creacions comencen a ser cada cop menys robustes i figuristes per convertir-se en un joc entre buit i matèria. En una de les cartes que Oteiza va escriure al poeta barceloní Juan-Eduardo Cirlot, l’escultor parlava així del seu procés escultòric: “La meva evolució té set etapes que puc reduir a dues, l’una mostrant l’expressió, l’altra desmuntant-la”. La retrospectiva que es pot visitar a La Pedrera repassa totes aquestes etapes que Oteiza anomena famílies experimentals, i conté una gran varietat de peces que demostren la seva conclusió final: “El no-res és el tot”, escultures que juguen, sobretot, amb l’espai buit. “Escultures sense res”, diu la comissària Elena Martín, “o més ben dit, amb res”. I és que aquest espai buit interpel·la l’espectador i és un espai pel pensament i per l’espiritualitat.

Un altre moment clau de la carrera d’Oteiza és el 1957, quan és escollit per representar Espanya a la Biennal de São Paulo. Allà va presentar el seu “Propósito Experimental 1956-1957”, amb el qual va guanyar el premi al millor escultor internacional del certamen. Hi va presentar 28 obres agrupades en 10 famílies experimentals. Elena Martín explica l’anècdota que cada artista només podia exposar 10 obres a la biennal, però Oteiza se les va empescar per convèncer els organitzadors que ell portaria 10 famílies experimentals, dins de les quals hi havien diverses obres inseparables. És així com l’escultor va aconseguir tenir un gruix d’obra exposada molt més significatiu que la resta.

En aquell moment Oteiza es trobava en el punt àlgid de la seva carrera, i va decidir acabar-la. Va donar per finalitzat el seu Procés Experimental i va clausurar la seva etapa escultòrica. Segons ell mateix deia, s’havia aproximat tant al buit que es va quedar “sense escultura a les mans”. Oteiza havia aconseguit el seu objectiu: arribar a una conclusió sobre la utilitat de l’art. Un cop acabada la seva experimentació escultòrica, l’artista continua estudiant el llenguatge plàstic al seu laboratori Experimental i es dedica a l’escriptura i la poesia. Mor el 2003, el mateix any en què es va inaugurar la Fundación Museo Jorge Oteiza a la localitat navarresa d’Alzuza. Ara, la Fundació Catalunya-La Pedrera el fa reviure i es converteix, fins al gener, en el país de lo quieto.

Trobareu més informació aquí.