Els Pujol sota el microscopi

29.01.2015

La confessió de Jordi Pujol, el juliol passat, va provocar una commoció col·lectiva. Vam passar de l’estupor a la indignació, i de la ràbia a una mena de desengany estabornit i silenciós. El cas Pujol era difícil d’entomar. Ens preguntàvem els uns als altres, ‘Com ho portes?’, sense necessitat d’explicitar res més. Fèiem teràpia. Si la pàtria tenia un pare vivent, era justament Jordi Pujol, i la seva autoinculpació reverberava en la consciència de molts catalans com un càstig bíblic.

Jordi Pujol | © Pere Virgili

Jordi Pujol | © Pere Virgili

 

Durant les setmanes immediatament posteriors a la confessió de Pujol, polítics, periodistes i intel·lectuals del país van haver de destinar les seves energies a defensar el Procés davant dels atacs de la caverna espanyola, però l’esforç d’autoanàlisi i de revisió del catalanisme que demanava el cas Pujol era massa dolorós. Ens vam dir que Pujol representava el passat, una manera d’actuar de la qual ens volíem desfer en el nou país que s’havia de gestar a partir del 9-N. Ara sabem que no era tan fàcil separar una cosa de l’altra.

Durant les setmanes següents, en ple miratge estival, Toni Sala va ser un dels pocs escriptors que es va proposar fer un exercici d’introspecció política, que per força havia de ser també personal. Va reactivar el seu blog, on hi va anar descabdellant dia rere dia, en temps real, un seguit d’impressions, lúcides i desencantades, sobre el cas Pujol, des del dia de la confessió fins a la manifestació de l’11 de setembre, però també remuntant-se a les tres ocasions en què havia tractat personalment el president Pujol, a qui va arribar a entrevistar per al PuntAvui l’any 2005. Mesos més tard va aplegar totes aquelles entrades del blog, escrites des de la immediatesa, en un volum que ha publicat L’Altra Editorial: El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny. Recollim algunes de les reflexions més interessants del llibre.

 

El miratge

Solem pensar que el passat ens explica el present, però el present encara ens explica amb més força el passat.

Gaziel escriu que els catalans anem per la història com una ànima en pena buscant en qui reencarnar-nos. Afegim-hi que quan aquesta ànima troba algú en qui reconèixer-se, l’agraïment és tan gran que s’hi implica emocionalment. Llavors és molt fàcil, pràcticament inevitable, que l’ensarronin.

 

La carta autoinculpatòria del Pujol

Vaig llegir-me a poc a poc la carta. Vaig trobar-la mal redactada, plena de castellanismes i d’errors gramaticals, com si el que encobria traspués i taqués el vestit. Aquells errors volien dir la pressa amb què havia estat redactada –no pas pensada–, i la pressa feia sospitar la gravetat de la confessió: ¿com és que no l’havia passat a algú que l’hi corregís bé? Una de les qüestions que sortiran a les pàgines que vénen és la impossibilitat de separar fons i forma, ànima i cos, fins i mitjans.

Les nacions són formiguers, costa fer-se’n una idea veient a fora les corrues humils i ordenades de formigues: a sota terra són milers. I quan un imprevist les assalta, quan perden l’ordre, el caos és molt clar. Els primers dies després de la confessió van ser una tempesta a la bassa emocional dels catalans, prou remoguda els últims temps, crescuda i tot, que de cop es va sentir qüestionada en la seva essència. Aquest va ser el cas. Un mirall que es trencava. I de cop vaig recordar una frase que m’havia dit feia anys Pujol mateix en persona: «El miratge forma part de la realitat».

 

Foto de Pere Virgili

© Pere Virgili

Una visita a l’oficina del president

Un altre detall que, nou anys després, encara recordo que em va sorprendre en aquell moment són les cortines. Tinc poc món, no crec que hagi entrat a cap més oficina al Passeig de Gràcia, no sé com són, però fàcilment vaig pensar: quina llàstima, aquest home, amb aquest sol, passar el dia amb les cortines tirades. No eren cortinetes, eren cortines espesses, pesades. Renunciar a l’espectacle del Passeig de Gràcia, renunciar a la llum, cada dia. Actualitzem-ho. Cortines: ¿per què? ¿Per amagar al defora què es feia en aquesta oficina a la qual Pujol va haver de renunciar des del primer moment que va saltar l’escàndol? No. Per això n’hi hauria hagut prou amb uns vidres d’aquests que només deixen passar la llum en una direcció i que vistos per fora són com miralls.

No eren pels de fora, eren pels de dintre. Eren una abraçada. Era perquè et sentissis acollit, al cau matern, al lloc on som tu i jo i ningú més. Allà on ens entenem nosaltres dos. A les profunditats. Calia que el que entrava sabés que no el veurien des de fora. I realment, conscientment o no, te n’adonaves: per això em vaig quedar amb el detall de les cortines. (…)

I és clar, tu que no ets ningú entraves com per miracle a dintre l’úter de la pàtria, hi entraves precuinat, després d’un quart de segle o més de propaganda, agraït a la generositat de qui t’acull al seu palau, com remarco a l’article, «com tants deuen haver-ho fet abans meu».

 

Per què em va citar al seu despatx?

¿Per què em va citar al seu despatx? Queda clar que no va ser per parlar d’educació. Pujol practica un comportament que coneixem tots, perquè hi estem acostumats, perquè sovint en som víctimes, i que consisteix a anul·lar l’altre per suplantació. Ho fa tothom, però quan ho fem nosaltres no ho notem tant. És un procediment primari, d’usurpació física del territori –parlar per no deixar parlar l’altre–, una conducta depredadora i poc civilitzada que explica per exemple l’èxit i els rècords del turisme al nostre país –desenganyem-nos, no vénen pel paisatge, ni per la bellesa de Barcelona, ni per la platja, ni pel sol: vénen per la tolerància, per la comprensió que troben a Catalunya envers la seva ocupació depredadora del lloc, que és la pròpia del tipus de turisme que tenim: poden campar al seu gust i entenen que la nostra cultura està més que acostumada a la rapacitat i a la devastació: a través seu o directament, nosaltres fem el mateix.

 

Sexe o diners?

És veritat, hi ha qui tira més cap al sexe, hi ha qui ho fa més cap als diners i hi ha qui anivella perfectament els dos plats de la balança –afortunat qui els anivella perquè els deixa buits. Saber si algú que no és un cafre té la dèria del sexe o del poder no és tan fàcil. Per sort tenim la vanitat, que ajuda a descobrir-ho: pareu un moment l’orella i sentireu de seguida gent que presumeix de sexe o d’estatus. (…)

Però, si el sexe és personal i intransferible, els diners, el poder, els pots passar als fills, néts i besnéts, i viure’ls a través seu. No cal que els tinguis tu, ja els tens a través seu. No seran per la teva persona sinó per una cosa més primitiva i profunda, que et transcendeix en aquest món: els gens. La família. És com donar-te’ls a tu mateix, a allò més teu, a l’única part de tu mateix que és tan tu mateix que ni depèn dels teus atzars, l’única part de tu mateix que et sobreviurà –un podria pensar, aquí, que un bon governant hauria d’estimar-se més sobreviure en la seva obra, i és veritat: però just aquesta és la traïció, posar per davant del teu país la teva família, com faria el comú dels mortals, però ells no són el rei, i ja vaig explicar que tampoc era el favor que els feia, ni, com dic ara, era per altruisme. Ningú li manava ser President. El nivell de l’estafa, i sobretot que amb la confessió hagi descobert fins a quin punt estava en mans de l’estat, no permetria pensar, per més que es digués, que ha tingut el bon govern davant de tot. Abans de trair el rei, Macbeth també havia sigut un home prestigiós i molt estimat pel poble.

 

Un poble té dret a equivocar-se?

L’altre dia un amic em deia que els països tenim dret a equivocar-nos. La resposta és que no: tenim dret a haver-nos equivocat, que és molt diferent. Perdonar-se un mateix d’avançada no val, em sap greu. Per això jo, que em sento una baula d’aquesta cultura, podria abjurar-ne si pensés que el seu comportament va contra la meva moral. Abans que ramat som persones. Hi ha un ramat, l’home és social, però pot triar el seu grau d’implicació amb el ramat. Jo no puc girar la cara al que tinc davant dels nassos perquè no m’agrada. (…) En moral hi ha sempre l’aposta. No jutgem Pujol com a persona sinó com a representant nostre. El problema del seu cas –de l’enriquiment estratosfèric dels fills, o sigui la conxorxa estatal per collar l’independentisme– és que és espantosament creïble. I l’altre problema, igualment greu, igualment espantós, és que en aquest país costa molt creure en la justícia. Són dues cares d’una mateixa moneda.

 

Jordi Pujol | © Pere Virgili

Jordi Pujol | © Pere Virgili

Pujol és un idioma

Pujol és un idioma. En això, la seva essència és literària. Egotista i autoindulgent, sovint descurat, però un idioma. Comentant obres d’art, faltats d’arguments més precisos, de vegades recorrem a la paraula perfecció i és un error, perquè l’obra d’art mai és perfecta, està per altres coses, una de les quals és tenir prou energia –adjectius com potent o enèrgic s’hi ajusten més, i parlo naturalment en termes morals, no n’hi ha d’altres– per convertir les imperfeccions en valedores importants de la seva virtut. Tampoc podia ser diferent, sent la màxima expressió humana, perquè són les limitacions, que ens fan humans. Ara bé: el que l’idioma, l’art o la virtut no poden és basar-se en la imperfecció.

Pujol és un idioma, un idioma que cus la retòrica política amb els recursos populars: les paraules característiques del poder –aportacions, cohesió social, components…– prestigien el llenguatge popular –passar de puntetes, anar-se’n en orris…–, alhora que el llenguatge popular vivifica i omple d’aparent veritat el vocabulari del poder. A l’article en dic afabilitat distant. És un idioma per sobre de les formes discursives habituals de la política, plenes d’obvietats, de paraules buides i d’imprecisions. El llenguatge de Pujol és molt més afilat, infinitament més intel·ligent. És l’idioma d’un lector, un idioma conscient –fixem-nos en la seva referència a la consciència, als nivells de consciència que la vida permet: «viscut d’una manera no plenament conscient», diu, «però sí real». No puc deixar d’imaginar-me en aquest precís moment Pujol llegint els articles dels seus admiradors i valorant quin grau de consciència tenen a partir dels elogis o les disculpes que li dediquen, i en quina mesura la seva realitat –la veritat, l’autoengany des d’on aquests admiradors parlen– ajuden a la seva… mentida.

Ara es veu molt clar, per exemple, d’on ve la tendència de Pujol al monòleg –«conversa, més aviat entrevista: costa Déu i ajut interrompre’l», dic a l’article. L’idioma de Pujol –la seva moral– es basa en la imposició. Suposo que totes les morals s’hi basen en una o altra mesura i d’una manera o altra, però qualsevol moral, si falla el cor, s’enfonsa tota. L’idioma de Pujol es basava en el silenci de l’interlocutor –l’«Ara no toca» que ja vaig comentar. Era un idioma solitari –tot el contrari, doncs, d’un idioma: l’idioma que només parla amb si mateix, un idioma nihilista. Que s’imposés no volia pas dir que no convencés, i en converses, entrevistes, discursos, intervencions i conferències aconseguia el convenciment de l’interlocutor perquè aquest idioma –reitero, molt per sobre dels idiomes contrincants– era també l’idioma del poder. Per un nacionalista català, Pujol era la màxima autoritat del país. Per un nacionalista castellà, mal que li pesés, també ho era.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Pujol era i és humà, si més no per mi, i tots els qui tenim ulls a la cara sabem quina mena de persona és. La seva clara i singular personalitat també hi ajuda, naturalment. És un home auster, treballador, i és evident que els diners no han estat la seva principal dèria. N’ha tingut d’altres, això sí. La seva dona tampoc no és presumida, ni ambiciosa. Ha treballat a la floristeria que tenia a Vilassar de Dalt fins no fa gaire. Per tant, em sembla que resulta prou clar que la parella Pujol no s’han enriquit utilitzant el poder de manera grollera robant a mans plenes. Els seus fills són figues d’un altre paner, tot i que falta veure i provar quins han estat els seus delictes. Potser, si d’alguna cosa es pot culpar al matrimoni Pujol, sigui de no haver-los educat prou bé.
    D’altra banda, no sé si el cas Pujol ha estat destapat intencionadament per perjudicar l’independentisme, però el que sí és clar, és que els espanyols s’hi han rabejat i s’hi rabegen a pler, probablement perquè els catalans els produïm aquesta tírria envejosa i Pujol ha estat el símbol del catalanisme durant els darrers anys.
    Penso que no hem de seguir-li el joc a l’enemic i que hem de fer la justa justícia al President. Potser no era tan bo com ens pensàvem, però tampoc és tan dolent com ens el volen pintar.

    • «…és evident que els diners no han estat la seva principal dèria»
      Deu ser «evident» per a vostè.
      «Per tant, em sembla que resulta prou clar que la parella Pujol no s’han enriquit utilitzant el poder de manera grollera …»
      Doncs no; a molts no ens resulta «prou clar», o ens hi resulta, però en sentit contrari.
      És clar que «el cas Pujol ha estat destapat intencionadament per perjudicar l’independentisme», però això no és cap eximent per a Pujol. Penso que Pujol sabia -des del cas Banca Catalana- que «Madrid» «sabia» i que quan més mal pogués fer a Catalunya, esbombaria el que sabia. Malgrat això va deixar que la seva família anés fent tripjocs, enlloc de tallar-los radicalment (jo no admeto de cap manera que Pujol no sabés dels «negocis» d’alguns dels seus fills). Tot això vol dir que per davant de Catalunya hi posava altres coses, conscientment i durant molt temps. I les primeres declaracions favorables a la independència les fa fer quan es va adonar que «Madrid» ja havia decidit carregar-se la seva figura a fi de perjudicar el procés soberanista. No abans. Fins llavors, p. ex., sempre havia donat supor a Duran, en les topades d’aquest amb Mas.

  2. Si recordamos bien, BOADELLA representó en teatro “UBÚ REY” una crítica atinadísima sobre JORDI PUJOL A BOADELLA la crítica y muchísimos cartalanes le trataron a patadas y propiamente le desterraron de CATALUNYA.
    Convendría ahora reivindicar a BOADELLA y reponer la obra.

  3. En primer lloc diré que el cas Pujol no m’ha tret el son ni m’ha afectat l’ànima, bàsicament perquè per mi mai ha estat una icona.
    Però el que no aguanto és el nivell d’hipocresia que ha mostrat la majoria d’opinadors i personatges públics, començant per la gent del seu partit, gent de dretes i acabant per l’esquerra. Aquest estiu no vaig anar enlloc i em vaig haver d’empassar tot el serial mediàtic de l’afer Pujol per terra, mai i aire. Ràdio, televisió, Internet i premsa de paper. Tots el mitjans conjurats fent sortir cada dia algun moralista de sofà fent escarafalls i esquinçant-se les vestimentes, amb laments de ploranera de funeral del s.xix. Un desplegament desproporcionat de linxament mediàtic, com no havia vist mai en aquest país.

    Estem vivint a Espanya, país sense seguretat jurídica per a la majoria. Que no hi ha separació real dels tres poders, amb una interferència constant de la política en el poder judicial (cas 9N).
    Un país en que els delictes es miren amb una doble vara de mesurar segons qui l’hagi comès (cas Infanta).
    Un país que la policia deté sense ordre del jutge (cas Oleguer Pujol http://m.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/del-domicili-nuvol-3628648).
    Un país en que els qui manen estan a punt d’inhabilitar un jutge perquè ha tingut la gosaria de fer un esborrany de constitució en el seu temps lliure.
    Un país on es condemna a persones sense proves (cas ciutat morta). Etcètera.
    Tot això és gravíssim perquè si ho han fet a algú, significa que en algun moment donat també ens ho poden fer a qualsevol de nosaltres.

    Davant d’aquest panorama tant incert, la gent que pot es protegeix i practica l’evasió de capital (ja ho va dir el guàrdia civil que va declarar al Parlament). En el nostre país, qui no porta els calés a fora és perquè no en té, perquè si en tingués aniria de quatre grapes cap a Andorra amb els diners sota l’aixella.
    Si hi hagués més seguretat jurídica això passaria molt menys. Perquè en general, la gent entén que s’han de pagar impostos per tal de mantenir els serveis i les infraestructures. Però la gent entén que també té dret a protegir-se davant la inseguretat. Fins i tot es pot reduir a una fórmula:
    – Seguretat jurídica = + evasió de capital
    + Seguretat jurídica = – evasió de capital

  4. Tornant al cas Pujol. A mi l’únic que m’interessa com a ciutadana és saber si quan va manar va ficar la mà al calaix o no.
    De moment no s’ha demostrat que aquells diners fos diner brut, però la maquinària dels judicis mediàtics ja s’ha engegat i les clavegueres de l’estat també.
    Fins ara, tot el que he llegit i escoltat està format per frases evasives sense concretar res, de l’estil «El jutge creu que podria haver-hi delicte…» «Diuen que els diner a Andorra és només la punta de l’iceberg…», «Podria ser que haguessin tramat…» etcètera.
    Articles amb frases evasives serveixen bàsicament per camuflar l’opinió del periodista o la ideologia editorial del mitjà. No és el mateix llegir «Hisenda ha trobat factures falses a l’empresa de J.Cañas…», suposo que tothom hi veu la diferència entre un tipus d’article i un altre. Potser ja va sent hora que comencem a distingir entre opinió, indicis i proves.
    No fa gaire es va destapar que el CNI falseja una captura d’imatge http://www.ara.cat/politica/Jordi_Pujol-Marta_Ferrusola-CNI-Andorra_0_1284471657.html
    Liechtenstein ja va dir que en Pujol no hi té comptes. I els bancs andorrans no donaran cap dada fiscal si no hi ha proves de delicte, per cert, l’evasió de capital a Andorra no és delicte.

    Sento que em tracten d’imbècil quan a la Sexta van dient que el pitjor cas de corrupció d’Espanya és el del Pujol. Altres alliçonadors diuen que el pitjor cas de corrupció a Catalunya és el de la família Pujol. Doncs mireu, si tots els delictes a Catalunya s’han de reduir a una sola família, ja firmo.

    M’importa un rave que el vell deixés l’herència als néts i a la jove. Que els néts no van declarar l’herència a hisenda? Això ho fa tothom qui pot, i en tot cas és el seu problema, si la fiscalia troba proves de delicte ja els jutjarà. Que en Pujol va inculpar-se per defensar la família? Gran equivocació, jo no ho hagués fet.

  5. El més sorprenent del cas Pujol, per a mi, és que hagi sorprès tant. Em penso que no fa falta ser un geni per veure que ha estat sempre un magnífic autor teatral, un gran còmic i, a més, un home d’una barra total. És sabut des de fa anys que mai portava calés a les butxaques i que els cafès els hi havia de pagar el pobre acompanyant de torn. Això ja demostra la seva malaltíssa concepció dels diners.
    Personalment, m’ha fet riure molt i durant molts anys, potser perquè no he estat damnificat per la seva immensa gasiveria.

  6. El millor llibre de LITERATURA de l’any passat? De tot el que s’ha publicat? Certament, el jurat s’ha cobert de glòria.