Jordi Pagès el figurant, no l’extra

A partir d’aquest dijous 17 d’octubre, Jordi Pagès exposa els seus collages i pintures a la llibreria-galeria A peu de pàginade Sarrià. Atrapat per la poesia, aquest granollerí  de fugaç presència en la pel·lícula “Història de la meva mort” (2013) d’Albert Serra, sembla decidit a pintar en els marges de llibres. Allà on potser és  possible “Viure a l’instant i captar les deixes del somni”  com diu el poeta J.V. Foix , a qui està dedicada l’exposició.

Feia molt que en Jordi Pagès m’havia parlat del cinema d’Albert Serra, quan ningú no en parlava. També havíem parlat de Cy Twombly, de Jordi Benito o d’Uri Caine, a casa  seva davant de lleixes fent panxa de tants llibres i CD’S. Del sorprenent El cavall de Torí de Béla Tarr (pel·lícula que cada vegada que he intentat veure no m’ha estat possible) i del  privilegi de veure “Searching for Sugar Man” en el meravellós cinema Alhambra de la Garriga. Breus converses d’amics.

Jordi Pagès no és un artista amb estudi. El seu obrador és més aviat l’habitació adolescent on van a parar moltes, tantes coses del món que només necessiten una mica d’espai per seguir existint.   Després ve el gran filtratge, el garbell personal, com un “pedrer” que va paint i transformant tants desajustos acumulatius de papers, fotografies, músiques,  filmacions, cartells i  aquelles coses que tant ens agraden.

És d’aquest mar de documents barrejat amb el mar de Cadaqués que des de fa tres anys han començat a emergir les seves pintures i collages que s’han exposat a Cadaqués, Granollers, Ceret, Sant Cugat, Verdú o Belfast.  No ha demanat permís per barrejar  lletres i colors, per fer anotacions amb pinzell en els marges dels llibres, per enganxar papers damunt de paraules, paraules i versos dels poetes que més l’interessen. Perquè no es tracta de cap homenatge, no hi ha protocol. Els seus treballs són més aviat el resultat dels impactes d’un lector atent de Stéphane Mallarmé, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Jacint Verdaguer, Enric Casasses. No és estrany que llibreries com l’Altell de Banyoles o Vitel·la de l’Escala hagin exposat obra seva.

La llibreria A peu de pàgina de Sarrià, ho fa per segona vegada a partir del proper 17 d’octubre. En aquesta ocasió  Les irreals omegues deJ.V. Foix, són llegides  per algú que ja fa temps que gosa guixar els llibres i pintar amb el dit en els vidres entelats. Certes llibreries són l’espai idoni per trencar el silenci lector, fins i tot dels lectors més tímids. Un dels pocs llocs en els que es confessen predileccions o refusos, on necessàriament es parla de llibres i d’autors, on  per raons d’ambient es verbalitza l’experiència lectora: l’únic certificat de vida dels llibres.

Sense estudi, ni  “estudis” i sense permís, Jordi Pagès a l’admirat T.S. Eliot li va dedicar  un curt en blanc i negre “Time present and time past”basat  en el poema Four Quartets. Amb Toni Vila, la seva parella artística cada setmana viatgen a quatre mans pel dibuix i la pintura.

Expliquen que Visconti quan filmava escenes d’interior d’Il Gatopardo feia omplir de vaixelles, cristalleries i roba de fil i cotó els armaris domèstics, tot i que apareixien tancats. També em van comentar que José-Luís Guerín documenta amb extraordinària profusió els seus documentals. No em va estranyar gens que Albert Serra convidés en Jordi Pagès a participar en el rodatge de la seva celebrada pel·lícula “Història de la meva mort”. Tampoc no costa imaginar les sensacions derivades de fer de figurant en la pel·lícula d’un cineasta que admires. És qüestió d’atmosferes, d’ambients, d’armaris  tancats però plens.

Perquè és en la tria, en la selecció acurada de motius, imatges, paraules, colors o figurants que es reconeix el gest creatiu. Talment com en una adolescència prorrogada enmig de tantes coses del món que ens agraden i que provem, regirem, i acabem transformant des de l’admiració, sense permisos protocol·laris.