Jordi Llovet entre anècdotes

A L’art de col·leccionar, la bibliofília, la bibliomania Jordi Llovet ens parla durant vuitanta minuts sobre la seva biblioteca particular: la Biblioteca Lupetus, de 32.000 volums, que és el tresor que més estima. El catedràtic que va dir adéu a la universitat —denunciant la crisi de les humanitats— parla ràpid, salta d’un tema a l’altre, es posa a riure, treu l’anecdotari personal.

D’entrada, perquè s’entengui la importància de la Biblioteca Lupetus, ens dibuixa un pòdium de sentiments: en tercer lloc hi posa l’amor de parella, que dura més aviat poc; en segon lloc hi col·loca l’amistat, que aguanta més; i a dalt de tot hi situa l’amor a l’art, que dura tota una vida. Llovet estima tant la seva Lupetus, que explica que quan un nòvio va fer-lo triar entre ell i els seus llibres, va triar els llibres.

L’amor a l’art ens acompanya en les pitjors situacions, assegura Llovet. I com a exemple cita Francesc Cambó, que hauria mort a Buenos Aires suplicant veure un quadre de Botticelli que algú li havia amagat a Suïssa durant la guerra.

Entre els 32.000 volums que ha anat acumulant, Llovet hi té força joies. La més antiga és una edició de De Institution Oratoria de Quintilià, de 1558. Hi té algunes primeres edicions, com El malestar en la cultura, que va comprar per 200 euros. Un exemplar del Càndid il·lustrat per Umberto Brunellesqui, l’escenògraf i dissenyador italià que va rondar els teatres més importants del món entre les dues guerres mundials. Té un Quixot il·lustrat a la holandesa, que és una peça que el torna boig perquè els dibuixos són de quan l’obra encara es llegia com una novel·la d’entreteniment. Per a Llovet, el Quixot il·lustrat per Gustav Doré està sobrevalorat perquè el francès no va entendre mai el sentit de l’humor de l’obra i les seves il·lustracions són massa truculentes. Ell el prefereix divertit i lleuger.

Aprofitant aquest apunt treu de l’armari Martí de Riquer i explica tot allò que li va dir: que cal rellegir el Quixot cada dos anys i Pickwick  —‘aquell llibre de Carner que algú va traduir a l’anglès…’— cada tres anys. També ens explica que col·lecciona dedicatòries: ens n’ensenya una de Joseph Brodsky, amb qui va trobar-se a Barcelona el 1993. El catedràtic català se sorprèn de la memòria històrica del poeta rus, que li hauria escrit: ‘A Jordi Llovet (…), en aquesta ciutat, on es va perdre tant’.

Entre comentaris per a aficionats al llibre, Llovet ens va explicant la seva vida. Diu que ara viu a un poble de l’Empordà i que no surt pràcticament mai de casa —a pesar que al poble s’hi sent més bé que a Barcelona. Diu que clar, si ets catedràtic, a Barcelona segons quines coses no les pots fer. En canvi, al poble, ‘ets un més’. I que és molt bonic, veure néixer vedells. El públic, que el segueix embadalit, comparteix el seu parer pel que fa als bovins.

Llovet és ‘un més’ prou peculiar. Perquè no llegeix cap dels llibres que ens ha ensenyat fotografiats. Té edicions de butxaca de tots ells, i els llibres bons els té desats en prestatgeries. Clar que això també té un preu, diu. Però totes les addicions en tenen un. ‘Duran i Lleida es gasta els diners al Passeig de Gràcia per anar vestit a l’última moda, i jo me’ls gasto en llibres —diu rient, i riu cada cop més, i després fa una altra broma i una altra, i  afegeix: ‘Ja m’he cansat de ser formal. Es pot ser catedràtic i normal’.

Llibres i més llibres ben guardats, ben endreçats, per mirar-los de tant en tant, com solen fer els savis. Explica que un dia es va trobar Joan Perucho, ja molt malalt, que venia de comprar betum per enllustrar els lloms de la seva biblioteca. Volia deixar-los ben nets per quan faltés. En això Llovet també hi ha pensat: per tancar la conferència ens explica que va voler donar els seus llibres a la Universitat de Barcelona però que allà no hi ha prou espai per a la Lupetus. Finalment va signar un contracte amb la Universitat Pompeu Fabra, pel qual hauran de passar 300 anys fins que algú pugui treure’ls en préstec. La gent del públic aplaudeix com en cap altra sessió del cicle. I jo marxo pensant que sí que les humanitats estan en crisi. Però que la passió per les anècdotes i els espectacles és a l’ordre del dia.

*L’art de col·leccionar, la bibliofília, la bibliomania: la biblioteca privada és la darrera conferència del cicle La biblioteca. Imaginari i història d’una idea, organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona i el Servei de Biblioteques de la Generalitat.