Jordi Llavina: “Parlem de l’amor i del sexe de manera molt pobra”.

22.04.2013

Jordi Llavina viu un moment dolç. Acaba de guanyar el premi de la Crítica Catalana per ‘Vetlla’ (Tres i Quatre), un poema de més de mil versos que ha suposat la consagració de Llavina com a poeta. Aquest premi no hauria d’eclipsar, però, la novel·la que acaba de publicar, El llaütista i la captaire (Amsterdam), una història sobre els amors i desamors d’un home, en Marc, que s’acosta a la quarantena.

 

Jordi Llavina | Foto de Toni Galitó

El llaütista i la captaire és, si hem de fer cas de la nota biogràfica del llibre, la teva primera novel·la. En certa manera has esborrat de la teva obra els dos primers títols, entre els quals hi havia una novel·la. En la teva obra en prosa, arribes a aquesta novel·la després d’haver publicat dos volums de narracions que per la seva llargària es podien considerar petites nouvelles, i ja feien presagiar un relat més llarg i de més alenada. Com t’has plantejat aquesta novel·la? T’has fet un pla previ o ha estat més aviat un procés germinatiu?

Ni l’una cosa ni l’altra. És a dir, no hi ha hagut un pla previ sever a partir del qual he escrit la novel·la. Però l’escriptura tampoc s’ha reduït a un mer procés germinatiu. Tenia al cap la història, certament: el començament i el final. No hi havia pla previ, més enllà de determinar que volia capítols molt curts, i que hi havia d’haver alternança entre les dues històries, i alternança, també, en la persona narrativa. Quant a l’estructura, hi ha una frontissa textual molt clara, que divideix el llibre en dues seccions bessones.

La prosa dels dos volums anteriors, Ningú ha escombrat les fulles i Londres nevat era molt llaurada, amb una sintaxi meàndrica, plena d’expressions esclatants i prolixitat de detalls, una prosa de poeta. Aquí has escrit amb una prosa més directa i porosa, per no sacrificar el ritme de la narració.

La intenció era aquesta, sí. Volia lligar més curt l’estil, que, en el meu cas, tendeix a aquesta certa prolixitat i a la càrrega de detalls. Els detalls han de ser necessaris, en una narració. He mirat que, en aquest llibre, ho fossin més que no ho eren en els llibres anteriors que cites.

 

Jordi Llavina a l'Ajuntament de Tarragona

 

Amb tot, molts finals de capítol d’aquesta novel·la estan escrits com un final de conte. Presenten cristal·litzacions, epifanies que resumeixen el que has dit al capítol. Això canvia al final del capítol 31, que ens crea una intriga. Potser no has volgut abusar d’aquest recurs de la intriga fins molt entrada la novel·la.

No crec que hi hagi gaire intriga, en la meva novel·la. O sí, n’hi ha, però és mínima. En aquest capítol que dius, i poca més… El que m’interessa és que hi hagi un desenvolupament de l’acció (o de la consciència de l’acció). Les dues històries queden trencades, s’alternen, simultaniegen. Arriba un moment en què el lector, que no confon mai els dos personatges femenins, pot arribar a confondre el sentiment del protagonista cap a aquestes dues noies tan diferents.

L’escriptor David Monteagudo apunta al seu article d’avui a Núvol que darrere el  Llavina prosista s’hi amaga el Llavina poeta. Quin paper hi juga la teva poesia i la poesia en general dins la teva obra? En un moment de la novel·la cites aquells versos de Gabriel Ferrater: “Algun dia, quen els cucs fessin un sopar fed amb el cos del Marc, sens dubte hi trobarien un regust de la Clara”. Trobo que Ferrater permet aquest tipus d’insersions. Amb altres poetes és més difícil sense que es noti.

Crec que en David es deu referir, més aviat, a la mirada: a la construcció del relat i a la focalització de l’interès narratiu. Una citació és un text que insereixes en un text propi. Cal anar amb compte, a l’hora de fer-ne servir.

El protagonista de la novel·la és el Marc, un jove que viu l’amor de manera passional i desordenada. Li coneixem l’amor que sent per la Clara, l’amor que encara sent per la Bel, una relació anterior. Dels seus amors en coneixem més l’enamorament i el dol que no pas el dia a dia, com si el teu focus d’atenció fossin especialment l’èxtasi del principi i la desfeta del final.

Justa la fusta. Per no saber, no sabem ni a què es dedica professionalment, en Marc. Volia pintar un personatge gairebé grotesc en la seva manera de sentir els afectes i de viure’ls. Extrem. En un determinat moment de la seva vida, ben superada la trentena, en Marc és incapaç d’allunyar-se d’allò que sent. Fa una mica de ràbia, aquest personatge. Pel que té d’agònic, tot al llarg de la història.

¿Aquesta és una novel·la sobre la impossibilitat de l’amor?

És més aviat una novel·la sobre l’expressió d’aquesta mena de relacions: la manera que tenim de parlar de l’amor i del sexe em sembla molt pobra.

 

Jordi Llavina impartint una conferència

Marc Galofré sosté avui a Núvol que El llaütista i la captaire és una novel·la musical (poètica) en la seva estructura. Es desplega en variacions. Els personatges, els objectes i els llocs van apareixent i repetint-se des de les diferents perspectives que obren les vivències dels personatges. Això és molt palès, per exemple, en la foto del casori de l’Alba, la germana del Marc, una foto en què hi apareix Marc amb els seus dos germans i que és una foto que es va ‘revelant’ a poc a poc al llarg de successives reaparicions. T’has plantejat una estructura musical determinada? Quina música escoltaves mentre escrivies aquest llibre? Té banda sonora la novel·la?

M’agrada molt la comparació musical que fa en Marc Galofré sobre l’estructura de la novel·la, i penso que és molt ajustada. Però no, mentre l’escrivia no escoltava música. De fet, no n’escolto mai, ni tan sols en sento, quan escric. Tu parles de la foto del bigoti prominent: una foto feta en un casament. La novel·la actua amb altres analogies, a banda aquesta (que és molt important). La de la nina, per exemple, que apareix en tres ocasions: dues nines reals, de joguina, i una noia morta, que té aparença, justament, de nina.

Encara que la llengua sigui més transparent que en llibres anteriors, hi ha un mecanisme reflex metalingüístic, el narrador subratlla certes paraules al llarg del relat. Com quan diu que la paraula ‘desabraçar’ hauria d’existir, una expressió que desencadena tota una reflexió lingüístico-antropològica a partir d’una frase de la Bel. O quan l’Emma, originària de Moçambic, parla amb expressions catalanes impecables, i en fas l’oportú comentari. La llengua com una eina més de caracterització dels personatges. L’afinació de l’oïda seria un altre element d’aquesta dimensió musical de la novel·la?

Segurament que sí. És molt difícil caracteritzar un personatge sense parar esment a la seva manera d’enraonar, als seus tics lingüístics, a les recurrències del seu idiolecte.  Almenys per a mi això té molta importància. La Clara diu “aixins” i “vale”. Conscientment, com tanta gent que parla desmanegadament, diu que el llenguatge serveix per comunicar-nos, i que, si ens entenem, doncs ja n’hi ha prou. La llengua determina moltes coses. Una portuguesa mig anglesa que fa servir un català impecable… Això ja et dóna la mesura de la capacitat d’aquesta noia, i de la seva empatia, que es diu ara, cap als parlants que comparteixen taula amb ella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. El cap de setmana 23 a 24 de novembre, a la nostra casa de turisme rural Masia Rovira, en Jordi Llavina i compartirà l’estada amb la resta de clients per parlar de la seva obra i del panorama literari. Una iniciativa per activar la cultura a pagès. +info a masiarovira.blogspot.com

  2. Retroenllaç: L’empatia | els nostres clubs de lectura