Jordi Duran: “Encara hi ha molt prejudici envers les arts de carrer”

Avui, dijous 10 de setembre, comença Fira Tàrrega. Quatre dies plens de teatre, quatre dies per redescobrir la ciutat, quatre dies per omplir-se d’experiències. Sembla un tòpic, -i potser ho és-, però la Fira és una de les cites teatreres de l’any. A Fira Tàrrega he  après a estimar el circ, m’he enamorat per sempre més del teatre d’Amèrica Llatina i he valorat (encara més) les arts de carrer. De tot això i més, n’hem parlat amb Jordi Duran. Una conversa que reproduïm a continuació.

Aída Pallarès: Quina és la clau de l’èxit de Fira Tàrrega, què fa que la gent que hi va torni?

Jordi Duran: Jo crec que això ho has de dir tu! (riu). Et sonarà naïf però crec que el motor està ben engrassat i el que el fa funcionar és la passió, l’amor i el respecte pel que fem. Hi ha com un enamorament molt fort entre l’equip i un gran respecte per tots i pel que fem. Cada any tenim un pressupost concret, però les ganes de convertir el que en un moment havien estat mancances en virtuts, com l’ús dels espais, crec que juga a favor nostre. El factor humà potser és la clau de l’èxit. L’esperit hospitalari és un gran actiu i entendre l’experiència escènica des d’aquí és el punt.

Has dit una paraula clau: experiència.

De fet la programació d’enguany té a veure amb les experiències. La recepció que passa per la pell, entra al cor i al cap….Ho veuràs amb Los Cuerpos o La cena del Rey Baltasar, de Los Números Imaginarios. Són peces que se serveixen des de lloc no convencionals i per això són experiències. També hi ha propostes que no menystenen els espectadors.

Creus que, per culpa de la crisi, arrisquem menys i estem programant més espectacles que gairebé segur funcionaran i, a vegades , menystenen el públic?

Els números són importants, no ens ha de fer por parlar d’indústria o empreses culturals. Ara bé, no hem d’explicar el que es fa a casa nostra en l’àmbit de la cultura des de la passió pels indicadors. Hi ha molts altres actius que tenen a veure amb cultura i persones i quan això desapareix de manera transversal, des de l’escola fins a la recepció,-perquè molta gent no va al teatre perquè cada cop hi ha menys experiències teatrals!-, tenim un problema. Jo crec que a vegades baixem el llistó perquè passi més gent però crec que el tema és més difícil: La qüestió no és posar les coses més fàcils, es tracta en comunicar bé el que fem, però sobretot tenir un espai (les sales) representades pel que som nosaltres avui. Sembla que els problemes que veiem a l’escenari només té a veure amb una part del que som els catalans i les catalanes avui. Hem d’espavilar, treballar una mica des del risc i sobretot quan hi ha diner públic s’ha de ser més respectuós. I per mi el respecte passa per ser valent i sacsejar persones.

A Fira Tàrrega sou valents perquè el 80% dels espectacles són per a tots els públics. Creus que encara categoritzem massa els espectacles, sobretot l’anomenat “infantil”?

Les categories, la manera de comunicar convencional no té gaire sentit sobretot per quan passa per les edats. Els nens tenen una capacitat meravellosa de connectar amb coses que tu ja no veus perquè tens el cap molt viciat. Un tema és l’abstracció dels nens, per això connecten amb el circ contemporani. L’escena és plural i això vol dir a vegades passar pr la diversitat, abans de la inclusió, però com deia tot el que som ha d’estar representat en escena. Un altre tema: no hi ha dones a l’escena catalana. Quants textos hi ha que no siguin eurocentristes? Com hem de resoldre el drama dels exiliats?

El teatre de Llatinoamèrica, per exemple, està passant comptes amb el passat, per poder mirar endavant.

Exacte! A Xile, per exemple, una de cada dues peces parla de la dictadura. Una bona representació de com treballen el passat immeditat és l’espectacle que va venir al Grec, La imaginación del futuro. Aquí, hi ha una generació que per un tema de ferides no ha parlat del passat, però ara n’hi ha una altra que no es renova, que no n’està parlant.

Què en podem aprendre del teatre d’Amèrica Llatina, un dels grans protagonistes de la FiraTàrrega des de fa anys?

Que el teatre és una pulsió. Pot ser una eina de regeneració social, com a Mèxic, on vaig veure un espectacle que alertava als nens i les nenes que si un adult et toca més enllà de “x” ja hi havia un problema. Allà el teatre serveix per canviar, per entendre. Un bon exemple és El año en que nací, de la Lola Arias, que posava en escena fills de pares que havien viscut la dictadura i havien estat a tots els bàndols: bons i dolents a escena.

La Fira és que ha crescut malgrat les retallades i la crisi. Com ho heu aconseguit?

Nosaltres vam començar gairebé a l’inici de la crisi: 2011. Al segon any, per exemple, bona part del pressupost va desaparèixer! Les arts de carrer mai han viscut una època de vaques grasses, el carrer ha sobreviscut sobre la festa i així ha anat tirant. També hi ha hagut una aposta molt concreta de canviar model, que passa per una exhibició molt més orientada a les possibilitats i pressupsot de la ciutat i els ciutadans. Ara tenim tres dies forts i les companyies fan tres passis. Abans hi havia com dues fires. 60 espectacles un dia i 60 un altre. La clau ha estat fixar un projecte i una estructura.

Un dels grans protagonistes de la fira és, un cop més, els gèneres híbrids. És cap a on anirà el futur de les arts escèniques?

Les arts de carrer són per definició híbrides i les arts escèniques o comencen a obrir-se o seran aigua morta. Les aigües tancades són aigües podrides. I obrir-se no vol mirar a Europa i copiar. Vol dir treballar plegats, mantenir un diàleg, sortir d’Europa…És el que deia abans: el que som no està reflectit. També estem massa enganxats a les famílies, si fas un arbre genealògic de l’escena barcelonina veus que al final és com una reproducció d’una societat que ja no existeix. Falta contaminació, gent jove que ensenyi a la gran, que vinguin veus de fora…També hauriem de trencar amb jerarquies.

L’altre dia en Pep Pla reinvindicava la necessitat  d’un pla integral de teatre multidisciplinari, què en penses?

Tal com estem entenc la necessitat i fins i tot m’hi sumo. Però crec que el tema hauria de passar per un altre lloc: replantejar-nos-ho tot. Diverses institucions europees des de la responsabilitat i el coneixement hem de poder arribar a constuir unes programacions que passin per molt llocs, un sistema de subvencions, etc…sensibles a les múltiples maneres de fer arts escèniques avui. Precisament perquè vivim en un moment híbrid hem de ser més responsive i deixar de continuar caient en l’estructura que funcuonava quan hi havia unes altres necessitats. Jo provaria de sacsejar i treballar des d’un altre lloc. La creació va més ràpid que nosaltres. Hem de ser sensibles i estar oberts. Som esclaus d’un sistema de comunicar la cultura que ja no serveix.

Encara hi ha estigma, un menyspreu amb les arts de carrer i se les relaciona amb les festes majors? 

És meravellós que es relacioni les arts de carrer amb les festes majors, però són molt més que això. Si les hem de reduir a l’espai festiu no són ni arts de carrer perquè al carrer. Encara hi ha molt prejudici cap a les arts de carrer i gent que la veu com un gènere menor o “baixa cultura”. També des dels artistes eh? Sembla que tothom s’hi atreveix!

La Fira ha evolucionat molt ens els últims anys. Quin és el futur de Fira Tàrrega?

Arrelar. Ens queden tres fires i pot haver-hi una ventada, encara és molt feble. El suport a la creació ha de continuar, el màster també i hem de donar continuitat a aquesta manera de fer de les tres potes. Hi ha moltes coses que sumen i van més enllà de la programació. A més, encara que alguns no ho vulguin veure, Fira Tàrrega és tot l’any.