Jordi Castellanos: “En aquest país la literatura ha de servir per donar sentit de continuïtat històrica”

21.10.2012

Fa uns mesos el director de la revista L’Avenç, Josep M. Muñoz, va entrevistar Jordi Castellanos. L’Avenç ha tingut la gentilesa d’oferir-nos un fragment de la conversa entre Josep M. Muñoz, director de L’Avenç, i Jordi Castellanos.

 

Jordi Castellanos | Foto L'AVENÇ-JMM

 

Vostè ha afirmat que “La història de la literatura té la funció d’establir un pont entre el passat i el present”, i que “tota mena de tradició s’estableix i se sosté des del present”. Parli’ns d’aquest pes de la història, tan present en la manera d’entendre la literatura que els va ensenyar en Joaquim Molas.

És aquesta idea –que també ve de Pierre Vilar– que tot forma part d’un únic procés, en el qual la literatura té un paper dintre de la història i la història té un paper dintre de la literatura. El que passa és que la literatura té el seu propi llenguatge, també. Crec que a vegades via marxisme, a través d’unes lectures quadriculades que havíem fet en altres èpoques, oblidàvem que la literatura té els seus propis codis –i això ho hem après a posteriori. Sobre aquesta formació marxista, ens va venir l’estructuralisme i tots els corrents crítics més moderns que ens han anat influint i ajudant a descobrir l’especificitat de la  literatura. I crec que la gràcia és situar-te en l’encreuament d’aquests dos camps: és a dir, d’una banda tens tot el món de les tensions socials, polítiques, de tota mena que viu una societat, i de l’altra, paral·lelament, surten uns productes que no s’expliquen directament o mecànicament a través d’aquestes tensions, però que en canvi no deixen de ser-ne productes, tot i que esbiaixats. Però aquesta és la gràcia.

 

La literatura és també una eina de construcció d’un país, d’una consciència de país?

Una de les coses que ha d’estudiar la història de la literatura és el paper que té la literatura d’un país en la construcció del que entenem per consciència nacional. Evidentment hi ha moltes maneres de fer-ho, perquè això de tenir consciència nacional pot voler dir moltes coses que potser directament no s’identifiquen amb un nacionalisme –perquè de nacionalismes, a més, n’hi ha de moltes menes. Ara, és evident que en aquest país la literatura, sobretot perquè en determinades èpoques ha fet papers de suplència, ha servit per donar el sentit de continuïtat històrica i per la construcció de la unitat cultural… Per què…, de quin país parlem? De la Catalunya estricta o hi comptem també les Illes i el País Valencià? Perquè les coses varien molt. Els escriptors mallorquins, per exemple, des del segle XIX s’integren plenament en la vida literària catalana i en són fins i tot un puntal bàsic, però de vegades, en tenim una imatge massa deslligada del seu entorn social. Com que això políticament no ho tenim resolt, doncs sempre ens trobem amb aquest problema. I de València se’ns queixen que fem una literatura excessivament principatesca i que tenim poc en compte el País Valencià. Però, ¿tens manera de salvar a través de la literatura el que no ha salvat la política? Per tant, sempre et mous amb una certa inseguretat: un Fuster o un Vicent Andrés Estellés el pots integrar molt bé, i si vols, la novel·la d’aquests últims anys també, perquè hi ha hagut una forma d’unificació cultural, però quan entres en la literatura popular, o en altres àmbits, et trobes amb elements molt divergents i difícilment explicables des de la unitat.

I, per tant, cal diversificar-ho perquè no hi ha una unificació cultural i política que et permeti fer una història de la literatura dels Països Catalans: pots fer-la, i dir que hi ha una voluntat de construcció d’una nació, però no tens la unitat cultural en els termes en què podia ser-hi al segle XIV o al segle XV, quan ja comença a haver-hi les derivacions entre uns i altres. Per tant, una història de la literatura catalana, si es construeix com a nacional i per nacional entenem Països Catalans, hem d’entendre que la diversitat és molta, i que ho és també socialment. El que tenim en comú és la llengua, amb les seves aportacions diferenciades: el paper que ha tingut Mallorca en la construcció del català literari ha estat bàsic i fonamental. Joan Alcover, però sobretot Costa i Llobera, al costat de Verdaguer, Fabra i Carner, són els que ens han construït la llengua literària del segle XX. Tanmateix es troben problemes semblants en moltes altres cultures.

Podeu llegir l’entrevista sencera de L’Avençaquí.