John Irving, en persona, a Barcelona

John Irving ha passat uns dies a Barcelona per presentar la seva darrera novel·la, En una sola persona (Edicions 62). Ha fet una presentació oberta al públic a la Biblioteca Jaume Fuster, que va congregar una multitud de fans. Mercè Sarrias hi va assistir i ens ho explica. Pere Virgili hi posa la foto. 

John Irving ocupa molt. Una mica perquè és nord-americà dels que són d’una altra talla, però sobretot per la seva presència i prestància dalt de l’escenari. Ara té al voltant de setanta anys i es mou lent, però amb agilitat, per alguna cosa ha fet esport tota la vida. Abans que Murakami comencés a córrer, ell ja fèia lluita lliure –o una modalitat semblant de lluita- i trencava la imatge de l’escriptor assegut i mirant les mussaranyes, per la de l’escriptor rabiós que sua i es mou. Te l’imagines sempre teclejant amb fúria per poder omplir les novel·les de cinc-centes pàgines que li agrada escriure, apassionadament, sense parar. Però no. Ahir, a la conferència que va fer a la Biblioteca Jaume Fuster, no va poder signar exemplars perquè l’havien operat de la mà (sospitós?), però va explicar que és per damunt de tot un escriptor organitzat, meticulós, obsessiu i lent –feina i esport, a hores convingudes-.

En la seva darrera novel·la, En una sola persona (traducció catalana de In one piece, Irving persevera en la seva creuada personal a favor de la tolerància, present en totes les seves obres. Aquesta vegada ha volgut parlar de la minoria entre la minoria, els transexuals i els bisexuals. “Una minoria sovint marginada pels heterosexuals i fins i tot pels gais. Dels bisexuals, els gais sempre han pensat que tenien un peu encara dins l’armari, i els heterosexuals els han vist com uns gais que no s’atrevien a ser-ho plenament”. Quan ho explica, mou els braços “incomprensible”. En el seu món d’éssers que no volen sortir de dins d’una disfressa d’ós “L’Hotel New Hampshire” o dels nens raquitics i estrafets a “Oració per Owen”, la varietat i peculiaritat del món s’expressa sempre a través de personatges radicals, complexos, quatridimensionals, una defensa constant d’un món divers (per cert, molt entretingut i més realista del que creiem).

En una sola persona explica la història d’un noi que s’enamora d’una bibliotecària transexual. És un homenatge a tots els amics que durant la dècada dels vuitanta i noranta van morir de SIDA, explica Irving. “Van morir més nois de SIDA només a la ciutat de Nova York, que al Vietnam, però Ronald Reagan, que era el president dels Estats Units que més amics gais tenia, no va fer-hi res”. Quan ho diu s’incorpora de la cadira, indignat. I davant la pregunta d’Antonio Orejudo, que l’entrevistava, sobre si la SIDA va fer que el moviment gai explosionés, contesta ràpid que no, que va ser l’absoluta passivitat del president la que el va posar en marxa.

En una sola persona és doncs, una de les seves novel·les més polítiques.  Segons ell, en té quatre: Aquesta i El món segons Garp, sobre la tolerància sexual –o la intolerància-, Prínceps del Maine, reis de Nova Anglaterra –una de les meves preferides, amb un doctor avortista que fa més lleugera la seva existència aspirant éter – sobre el dret a l’avortament i Oració per Owen, sobre la guerra del Vietnam.

“Sóc un escriptor lent, escric sobre els gais, quan gairebé tots els meus amics gais ja estan morts i vaig escriure sobre la guerra del Vietnam, deu anys després que s’acabés. Necessito aquesta distància per poder parlar de les coses”.

Però quan s’hi posa, s’hi posa. Comença les obres pel final “El primer que se m’acut són les tres últimes línies, no més”. I durant un període que va de deu a vint anys les va contruïnt dins del seu cap, cap enrere. M’imagino que com que en té sempre dues o tres al cap, la meitat del dia deu estar “out”. I quan ja sap a quin capítol passarà tal cosa, a quin altre morirà tal personatge (a les seves obres sempre en moren molts) decideix asseure’s a escriure-les i hi dedica un parell d’anys. “Quan escric només vull ocupar-me del llenguatge, de la veu del protagonista, de com expressa les emocions. La resta no vull que m’ocupi el temps”.

I sí, també li van preguntar pel futur de la novel.la (quants milers d’anys fa que es pregunta això?), i va contestar parlant de la seva preocupació per la falta de concentració que tenen les generacions futures, immerses en un món totalment fragmentat en informacions i ficcions petites. Creu que si ara tingués vint-i-un anys i hagués de començar a escriure, es decidiria pel teatre (prové d’una família teatrera –hores de petit mirant assajos des de la platea- i havia exercit d’actor), però en té setanta i ja es va decantar fa anys per la narrativa. “Hi va haver un moment en què actuava, escrivia i tenia dos fills petits. Vaig haver d’escollir i vaig abandonar el teatre”.

Irving va explicar també l’anècdota emocionant sobre una transexual que en la presentació del llibre a Los Ángeles, el va tenir palplantat enmig del carrer durant deu minuts agafant-li la mà, perquè no li sortien les paraules per agrair-li la novel.la. En acabat es va aixecar i va saludar com un actor.

Aplaudiments tancats dels presents a la sala. Quan va córrer la veu que no hi hauria torn de preguntes entre els espectadors (em sembla molt bona idea), n’hi va haver uns quants que van descobrir on s’allotjava Antonio Orejudo, que exercia de presentador, i li van deixar suggeriments a la recepció de l’hotel. John Irving desperta incondicionalitats de llarg recorregut, com les seves obres, hereves, segons ell mateix admet, de la novel·la del XIX, grans rius d’històries.

Jo tinc preparat el meu particular homenatge: Qualsevol nit entraré al zoo i alliberaré als animals, com fan els protagonistes d’una de les seves primeres novel·les “Llibertat pels ossos”, que passa a Viena, on va viure un parell d’anys quan era estudiant.