Joaquim Sempere: “L’atur no és una fatalitat tecnològica”

8.03.2016

Alumne de Pere Ribera al Liceu Francès, amic i deixeble de Manuel Sacristán, membre del PSUC durant vint anys i casat durant uns anys amb Montserrat Roig, a l’entrevista del número de març de L’Avenç se’ns dibuixa la figura de Joaquim Sempere, que parla en pròpia veu d’experiències passades i qüestions d’actualitat. Ho fa des d’una perspectiva que neix ben aviat per a un noi que als setze anys ja es defineix com a socialista. Com a jove de classe mitjana, la seva “politització” queda marcada per dos episodis: la descoberta del barraquisme a Montjuïc i el seu empresonament per raons polítiques el 1962. Sempere cursarà els seus estudis de Filosofia a Barcelona i després de Sociologia a París. Manuel Sacristán l’introduirà al feminisme – com també ho farà Montserrat Roig –, al pacifisme i a l’ecologisme, que tindrà una importància cabdal en el seu pensament. Entre 1976 i 1980 dirigirà la revista teòrica i cultural del PSUC (Nous Horitzons), on introduirà nous temes com l’ecologisme, els Països Catalans o la consideració de moviments com Solidaritat a Polònia. Deixarà el PSUC arran de la crisi del partit el 1981 i continuarà treballant com a traductor i, després, com a professor d’institut. El 1991 presentarà la seva tesi doctoral i serà nomenat professor de Sociologia a la facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona.

Joaquim Sempere | Josep M. Muñoz

Joaquim Sempere | Josep M. Muñoz

En la seva tesi doctoral, Sempere explora la proliferació de noves necessitats que, tot i ser creades, no deixen de ser necessàries per a nosaltres, buscant repensar la nostra relació amb la natura. Defensa l’ecologisme com a moral, afirmant que “ja no es pot pensar en els problemes humans si no és amb un pensament ecològic”. Des d’aquesta perspectiva, Sempere parla sobre l’actualitat sense abandonar la crítica anticapitalista. Aquest, afirma, és el gran error dels “vells partits” polítics – com el PSUC – que van derivar cap a una política moderada o realista, deixant pel camí la crítica al neoliberalisme. Els nous partits, “intèrprets del malestar”, els ho retreuen amb tot el dret. Sempere sosté que a aquests els manca consistència moral i intel·lectual, així com posar més èmfasi en la importància de la pressió popular en els processos de canvi.

Partint d’aquest amalgama de disciplines, perspectives i experiències, Sempere avisa de la importància de prendre consciència de la urgència d’un canvi en el funcionament global. Sempere defensa la necessitat d’una revisió dels conceptes de propietat, de donar la volta al sistema productiu: passar el poder del capital al poble. Aquestes vies seran les que donaran sortida a la situació actual, a problemes com el de l’atur que, afirma i repeteix, contundent, “no és una fatalitat tecnològica.” El decreixement, afirma, s’acabarà convertint en una obligació i no una opció. Hauran de créixer les energies renovables, l’agricultura ecològica i el sector de la reparació. Aquests dos últims ja han crescut molt en els últims anys: “La gent ja va intuint que s’haurà de reorganitzar la vida social sobre la base de la proximitat i de l’autosuficiència”. La dificultat deriva del fet que el nostre és un món molt interdependent, en què és molt difícil la desconnexió: “Si tinguéssim comunitats, espais territorials més autosuficients des de tots els punts de vista, seria més fàcil anar transformant les coses.”

Sempere considera el procés sobiranista molt positiu però mal gestionat en la seva deriva cap a una proposta que no té el dret a decidir en un primer pla. Així mateix destaca el paper del PSUC en posar sobre la taula el dret d’autodeterminació dels catalans.

Del seu pessimisme, diu Sempere, en surt l’optimisme: les coses estan a punt de petar i és quan les coses petin, quan la gent voldrà i podrà canviar-les. El que s’ha de fer, diu, és “anar reinventant el socialisme”, per mitjà d’iniciatives que ja comencen a néixer i que reuneixen, com Sempere, un esperit anticapitalista, ecologista i de defensa dels drets socials.

Podeu llegir l’entrevista sencera comprant-la aquí. El sumari el trobareu aquí. Us recordem que la revista es distribueix a quioscos i llibreries i la podeu comprar en paper aquí, o bé en la versió digital aquí i aquí. Si us hi voleu subscriure, per només 58 € l’any, cliqueu aquí.