Joaquim Molas. Estimat Sr. Oliver

24.06.2015

Aquest dijous 25 de juny a les 19.30h es presenta a l’Institut d’Estudis Catalans la correspondència entre Joan Oliver i Joaquim Molas, un diàleg epistolari il·lustrat que ha editat Xavier Garcia i ha publicat Pagès Editors. L’acte anirà a càrrec d’Àlex Broch i J.M. Benet i Jornet. Podeu llegir aquí com a botó de mostra una carta de Molas adreçada a Joan Oliver. 

Joaquim Molas a la festa de L'Avenç, l'abril del 2014 | Foto Montse Campins

Joaquim Molas a la festa de L’Avenç, l’abril del 2014 | Foto Montse Campins

[Sense datar però aprox. finals d’octubre de 1959]

Estimat Sr. Oliver:

Tot i que no sé notícies seves directes —en una de les abrandades lletres de l’inefable Carles em prometia d’escriure’m llarg i aviat—1 sé que ha guanyat el premi catalanesc de Gandia —enhorabona— i que fins i tot ha tingut el coratge d’imitar el nostre ben estimat Franquíssim i sortir a la televisió i al NO-DO.2 En la persona de vostè, la literatura catalana deu haver rebut el baptisme del Progrés, no? Una bona dada per a la història! Així mateix, m’han dit que pel mes de desembre hom farà la primera representació de la Primera representació.3 Qui? L’Agrupació? I l’estrena de La gran pietat?4 En realitat, només se m’acut de fer-li preguntes: quan sortiran les Vacances?5 I la col·lecció de teatre de l’Agrupació?6 I la publicació del seu teatre complet?7 I el Club dels Novel·listes?8 I els premis de Santa Llúcia? I el Segle de vida?9 Del sempre optimista sr. Puig i Quintana?10 I l’homenatge dels Papeles celians al Mestre?11 Encara no he fet el meu article, i entono un mea culpa, de tant sinceríssim, gens religiós. La veritat és que em fa una mandra incommensurable de posar-m’hi. I és que, desgraciadament, el Mestre no m’interessa gens. Gens ni mica.12 Però m’he promès de posar-m’hi tot seguit i d’enllestir-lo abans del dia 15. El Blas de Otero, m’ha enviat, des de París, un poema molt bo.13 I el Foix? Ha donat el seu poema?14 I els petits mestres —no ho dic en francès—, Triadús i Comas?15 Han donat el seu? Encara no he escrit al novel·lista Benguerel.16 Està molt mosca? Si el veu, diga-li que li escriuré aviat. En realitat, he escrit a molt poca gent. No per falta de ganes ni de temps, sinó de moral —vull dir, de moral d’agafar la ploma. Altrament, crec que el meu germà ja li ha dut el número universitari del Pont arimanyenc.17 Se l’ha llegit? Què li ha semblat? Podem tenir esperança en el futur? Quant a mi, què podria dir-li? Fora d’uns breus moments, diguem-ne d’una certa sensibilitat, encara no he reaccionat ni en bé ni en mal. I ja fa més d’un mes que sóc a Anglaterra! Visc submergit en una rutina i en una indiferència totals. Tot em fa mandra. Em limito a complir a la universitat, a passejar, a llegir —una mica, molt poc— i a dormir molt. Res més. O millor dit: sí, a pensar, que això no exigeix cap esforç, sobre moltes coses divines i humanes, i de vegades em crec amb una certa esperança i d’altres, les més, em desespero. Com que ja em vaig fent gran —o vell, tant se val— i encara no he fet res de profit, he estat pensant molt en una futura feina que pugui tenir un cert interès objectiu. M’he fet una espècie de pla quinquenal i, entre altres coses, he pensat en un llibre per a enviar l’any que ve al Premi Yxart, si encara viu, que no sigui el recull d’articles a què es redueix sempre la nostra mísera crítica literària, sinó en un llibre que tingui una certa intenció i una certa unitat. El tinc mig esbossat: Tres autors del nostre temps, i constaria d’un pròleg més o menys teòric i polèmic i d’un estudi d’unes 50 pàgines cada un sobre Josep Pla, Salvador Espriu i vostè.18 He fet més o menys l’esquema dels tres i he començat a treure fitxes de Josep Pla, ja que he trobat gran part dels seus llibres —gairebé tots els de la Selecta— a la biblioteca de la universitat. Què li sembla la idea? Si arribo a realitzar-lo, li demanaré una certa ajuda. I res més. Cordialment seu,

[Signatura]

La meva adreça és, per si té lleure d’escriure’m:

33, Ivanhoe Rd.

Liverpool, 17

 

NOTES

Original: quartilla (203×168 mm) mn., 2 pàgs. Imprès: l’emblema de la universitat i «The University of Liverpool / Telephone: Royal 6022 — School of Hispanic Studies». AHS: AP 165/3.

1 Treballava com a ajudant en la versió del Bompiani.

2 El va guanyar per Vacances pagades (J. M. Ferrater Mora, prò.), Diputación Provincial de Valencia, DL 1961, 92 pàgs. Era la primera convocatòria del premi atorgat per la Diputació valenciana en commemoració del cinquè centenari de la mort d’Ausiàs March. En l’apartat de llengua castellana, se’l va endur José Agustín Goytisolo amb el llibre Claridad (vegeu, a més, c. iii, n. 10). El jurat, constituït per Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Salvador Espriu, Josep M. Castellet, Joan Fuster, Arturo Zabala i J. M. Bonastre, decidí per unanimitat el premi (cf. Bonastre, J. M.: «El naixement del premi», Gandia. Fira i festes, Ajuntament de Gandia, 1984). Sobre la convocatòria d’aquell anys, hom pot llegir també el testimoni personal d’en Castellet, Josep M.: Seductors, il·lustrats i visisonaris, Edicions 62, Barcelona, 2009, pàgs. 156-164 i fragments de l’epistolari entre J. Fuster i S. Espriu a Delor, Rosa M: «Contribució a les relacions literàries entre Joan Fuster i Salvador Espriu» dins III Jornades Joan Fuster…, Universitat de València, 2006, esp. pàgs. 46-50.

3 Va ser estrenada el 21 de desembre de 1959 al teatre Romea. La primera representació a les 6,15 i la segona a les 10,45. A càrrec de l’ADB, amb direcció de Ricard Salvat i escenografia de Maria M. Barenys. Fou interpretada per Pepa Palau, Natàlia Solernou, Joan M. Rodés i altres. La peça és una reelaboració de Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet publicada a Mirador: 34-36 (19 i 26-ix-1929 i 3-x-1929) (cf. Gibert, Miquel M.: El teatre de Joan Oliver, Institut del Teatre, «Monografies de Teatre: 36», Barcelona, 1998, pàgs. 200 i seg.). Una breu ressenya d’aquesta estrena, la va escriure César Mora a La Vanguardia Española del 23-xii-1959, pàg. 37. L’obra fou editada dins Tres comèdies: Primera representació, Ball robat i Una drecera (Joaquim Molas, prò.), Selecta, «Biblioteca Selecta: 299», Barcelona, 1960.

4 Vegeu c. iii, n. 13.

5 Vegeu n. 2. Com observarà el lector, la publicació no va aparèixer fins el maig de 1961 (vegeu c. xxii).

6 Vegeu c. iii, n. 17.

7 Es tracta del volum Tres comèdies, ob. cit. De fet, l’edició de l’obra completa dramàtica de Joan Oliver no apareixerà fins l’any 1977 editada per Proa.

8 Vegeu c. xxi, n. 16.

9 Es refereix a Un segle de vida catalana 1814-1930 (Ferran Soldevila, dir.), Editorial Alcides, Barcelona, 1961 (2 vols., 1598 pàgs.), probablement, un dels projectes editorials més sobresortints de l’època: una cinquantena de col·laboradors (J. Ainaud de Lasarte, O. de Bolós, E. Lluch, J. Solé i Tura, J. Triadú, etc.), un Comitè de redacció format per Albert Manent, P. Puig Quintana, Joaquim Molas i Manuel Riu; un revisor d’estil: Joan Oliver, i Joan Sales i J. M. Garrut, en la part gràfica amb disseny de D. Giralt-Miracle. Vegeu també n. infra.

10 Pere Puig i Quintana (Igualada, 1907 – Orpí, 1981), advocat, activista cultural i un dels primers militants d’Unió Democràtica de Catalunya. Al costat de Fèlix Millet i Maurici Serrahima, va crear la Benèfica Minerva que es dedicava al mecenatge d’escriptors catalans. Fou col·laborador de la Comissió Abat Oliba i «fundador» de l’editorial Alcides. (Per a més inf., vegeu Dalmau i Jover, Antoni: Una flama en la nit: Pere Puig i Quintana o el combat cultural sobre el franquisme, Editorial Galerada, 2001 i Manent, Albert: Solc de les hores, Destino, «Dofí», Barcelona, 1988, pàgs. 121-129.) Llegiu, també, l’opinió sobre aquest personatge de Joan Oliver en una carta del 6 d’agost de 1961 publicada dins Joc de cartes (1948-1984) (Antoni Turull, ed.), «Biografies i Memòries: 10», Edicions 62, Barcelona, 1988.

La petita editorial Alcides fou fundada pels Aymà —pare i fill— juntament amb Tomàs Iduarte, Josep Parunella i el Dr. Josep Girona; tots tres membres de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i, per tant, responsables de l’Editorial Pedagògica fundada als voltants de 1938 i que, a partir de 1940, va romandre inactiva. Malgrat la seva breu durada, o intent fallit, el seu curtíssim catàleg ens ofereix el primer llibre publicat en català després d’acabada la guerra: Mes de Maria eucarístic de Lluís G. Olzet. Més endavant, concretament l’any 1962, segons Joan Samsó: «els Aymà, a petició de Pere Puig Quintana, li cediren les accions. Pere Puig rellançà amb forta empenta inicial l’editorial Alcides els primers anys seixanta» (La cultura catalana: entre la clandestiniat i la represa II, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, pàg. 268 nota). A més d’Un segle…, va editar dos volums del Llibre de l’any (1962 i 1963), El llibre de tothom (quatre volums, també anuals, del 1962 al 1965) dirigits per Joan Oliver, 18 volums d’una col·lecció de «Biografies Populars» i una breu col·lecció de guies turístiques.

11 La revista mensual dirigida per Camilo José Cela, Papeles de Son Armadans, va dedicar el núm. lxviii (Madrid – Palma de Mallorca, novembre de 1961) a la figura i obra de Carles Riba. Hi col·laboraren José L. López Aranguren, J. M. Castellet, A. Therry, J. Teixidor, J. Petit, E. Valentí, J. Molas, J. M. Álvarez Blázquez, J. Carner, V. Aleixandre, Blas de Otero, A. Iglesia Alvariño, J.V. Foix, J. A. Goytisolo, C. E. Ferrerio, A. Kerrigan, P. Quart, G. Celaya, J. Vinyoli, B. Bonet, T. Garcés, Ll. Moyà, X. Benguerel i va recollir el poema «Més» d’en Riba. Aquest extraordinari és una de les primeres col·laboracions entre Castellet i Molas juntament amb «Pere Quart i Joan Teixidor. (Almenys, conservo una carta de Carner, amb un poema sobre la mort de Riba, adreçada a Pere Quart, a Teixidor i a mi…)» (Molas, J.: Fragments de memòria, ob. cit., pàg. 83). Aquest poema carnerià, que reprodueixo a l’apèndix v, va acompanyat de la corresponent traducció al castellà, autoritzada per ell, realitzada per Joan Oliver.

12 El cert és que el crític ha jugat un paper importantíssim en la recepció i estudi de l’obra d’en Riba. Ja fa més de dues dècades declarava: «És clar, jo sempre he estat un ribià, i si en van sortir les obres completes, en un moment de màxima depreciació d’en Riba, és veritat que va ser perquè m’hi vaig entossudir» (cf. Coca, Jordi: «Joaquim Molas i l’ofici de la cultura», Serra d’Or: xxii, 249 (1980), pàg. 18) i, recentment, en concret el 2009, n’ha parlat en termes «d’identificació» en una primerenca coneixenca i «després com a objecte d’estudi (…) Ara: en un moment donat, la paralització produïda per la radicalitat i la intensitat de la identificació (…) i d’altra banda, la dissociació entre el plantejament absolut de la literatura i la vida bullent del carrer i entre la dissociació i les possibilitats de realització en unes circumstàncies particularment dramàtiques, em van dur a buscar una sortida política que tingués en compte la condició diversa del dia a dia. I el vaig rebutjar, sense deixar mai, però, de tenir-lo com a referent, ni que fos llunyà» (Molas, Joaquim: «Apunts personals sobre Carles Riba» dins Miralles, C.; Malé, J. i Pujol i Pardell, J.: Actes del III Simposi Carles Riba, Institut d’Estudis Catalans / Aula Carles Riba (UB), Barcelona, 2012, pàgs. 525-526). Amb tot, J. Molas va escriure, per a l’extraordinari de la revista mallorquina, el text anotat a c. iii, n. 27. A més d’aquests dos treballs suara anotats, i deixant de banda articles panoràmics i antologies, cal afegir a la bibliografia molasiana sobre l’autor de Sis Joans, un work in progress: «Notes sobre la prehistòria poètica de Carles Riba» (Els Marges: 1 (1974), pàgs. 9-28) que va refer a «Aspàsia, primer recull d’estances de Carles Riba» dins Homenatge a Antoni Comas (UB, Barcelona, 1985, pàgs. 305-321) i reelaborat quan el va recollir al ir volum de la seva Obra crítica. Tal vegada no seria sobrer apuntar que deu anys abans, Pere Quart havia imprès en la solapa del seu Poesia (Aymà, 1949) que «les Elegies de Bierville són, de molt, el punt més alt de la poesia catalana de tots els temps». Amb tot, també cal afegir que en el pròleg de Circumstàncies (1968) escriurà: «Ara com ara, trobo més “poesia” en una simplicíssima cançó d’en Raimon, que en una densa i sàvia elegia de Carles Riba.» I no cal recordar que el prologuista d’Una tragèdia a Lil·liput fou el mestre Riba. Vegeu, a més, c. iii, n. 27.

13 El poeta Blas de Otero (Bilbao, 1916 – Majadahonda, 1979), que va resididir a Barcelona des de 1956 fins al 1959, va oferir el poema «Condal entredicha» recollit dins el llibre En castellano, però sense la dedicatòria que figura en la revista: «En el homenaje a la memoria de Carles Riba.»

14 Vegeu c. iii, n. 22.

15 Fa referència a Joan Triadú i Font (Ribes de Freser, 1921 – Barcelona, 2010), escriptor, pedagog i, com a crític literari, un dels exegetes d’en Riba; i Antoni Comas i Pujol (Mataró, 1931 – Barcelona, 1981), historiador i crític literari. Cap dels dos va participar en el monogràfic dirigit per C. J. Cela.

16 Xavier Benguerel i Llobet (Barcelona, 1905-1990), escriptor i traductor. Servà una llarga amistat amb J. Oliver des de principis de la guerra civil que va anar neulint-se amb els anys per divergències vàries, i que donà fruit en un epistolari intensíssim (X. Benguerel / J. Oliver: Joc de cartes, ob. cit.) o en la fundació de les col·leccions «El Pi de les Tres Branques», l’any 1947 (vegeu Campillo, M.: «Mon cor estima un arbre…», Butlletí Informatiu de Centre Català de Xile: 13 (1998), pàgs. 6-12) o «El Club dels novel·listes». Aquesta darrera, juntament amb Joan Sales (vegeu c. xxi, n. 16). En el seu Memòria d’un exili: Xile 1940-1952 (Ed. 62, Barcelona, 1982, pàg. 50), X. Benguerel va deixar escrit que «des del primer dia que el vaig conèixer a fons, vaig considerar en Joan Oliver el meu germà gran en literatura; això sí, jo des de la meva independència. Era, especialment en tant que poeta, que jo el reconeixia superior a mi -i no poc! També en tant que articulista…» A més, Joan Oliver va escriure el pròleg a El desaparegut (Selecta, 1955) de X. Benguerel i va dedicar-li els impressionants versos de l’Epístola d’alta mar.

17 Fa referència al núm. 24 de la revista, coordinat per J. Molas, on col·laboraren: Jordi Argente, Sergi Beser, Isidre Molas, Josep M. Pandolfi, Marcel Plans, Alexandre Puixkin (traduït per Ramon Sumoy), Joan A. Roig i Francesc Vallverdú. Sobre Miquel Arimany, vegeu c. xxx, n. 2 i, sobre el germà de J. Molas, vegeu c. x, n. 15.

18 Aquest treball va quedar com un projecte però alguns vestigis es podrien rastrejar per l’obra Usos de la realitat: «De jove, vaig tenir l’ambició d’escriure un conjunt articulat d’estudis monogràfics, més o menys semblant al d’Auerbach, sobre la realitat i, més en concret, sobre l’ús que en feien alguns dels nostres escriptors més il·lustres.» («Justificació» dins Obra crítica 1: Usos de la realitat, «Clàssics Catalans del Segle xx», Edicions 62, Barcelona, 1995, pàg. 255). L’obra d’Erich Auerbach (Berlín, 1892 – Connecticut, 1959) és Mimesis: Dargestellte Wirklichkeit in der abendländischen Literatur (1946). No crec que Antoni Turull conegués aquest projecte del catedràtic, però vull anotar que el seu estudi té un títol molt semblant: Pere quart, poeta del nostre temps (Edicions 62, «Llibres a l’Abast: 197», Barcelona, 1984). Com també ho és el de Basilio Losada: «Pere Quart, poeta no tempo», Grial: 18 (1967), pàgs. 441-456.