Joan Sellent hi diu la seva

El traductor Joan Sellent és una autoritat per a molts filòlegs i traductors. Després de Salvador Oliva, és el traductor viu que ha traduït més obres de Shakespeare i els seus articles a Núvol han estat sempre molt llegits. Sellent deixat un comentari al peu d'un dels articles del cas Garolera.

El traductor Joan Sellent és una autoritat per a molts filòlegs i traductors. Després de Salvador Oliva, és el traductor viu que ha traduït més obres de Shakespeare i els seus articles a Núvol han estat sempre molt llegits. Sellent ens ha deixat un comentari sobre l’article de Garolera a ‘Els Marges’. El podeu llegir més avall. 

Fins ara no m’havia vagat de llegir l’article de Narcís Garolera a la revista Els Marges: només havia anat seguint tota aquesta polseguera que se n’ha derivat, sobretot arran de la combativa rèplica d’Oriol Ponsatí-Murià. Un cop llegit l’article, m’afanyo a dir que faig costat al doctor Garolera en la gran majoria d’exemples que fa servir per il·lustrar i denunciar l’empobriment galopant en què està immers el català que ara es parla i s’escriu, tant en privat com en públic; i que, per descomptat, subscric sense reserves la tesi i el diagnòstic que hi ha darrere aquesta llista d’exemples tan generosa.
He dit que li faig costat “en la gran majoria d’exemples”, de la qual cosa es desprèn que amb la modesta minoria restant no hi acabo d’estar d’acord, però ara això no fa al cas.

Només em vull centrar en un detall biogràfic: no conec Narcís Garolera personalment, però internet m’acaba d’informar que som ben bé de la mateixa quinta. I què? Doncs que tots dos vam aprendre a parlar durant els anys més hostils per a la nostra llengua materna. Uns anys en què, en aquest país, la majoria de la gent pensava en català i cometia unes catalanades descomunals quan es veia obligada a traduir-se a la “lengua del Imperio”. Uns anys en què el catalanoparlant més illetrat s’expressava amb un bagatge de recursos genuïns i amb un control dels pronoms febles (sense saber tan sols què era un pronom, ni feble ni robust) que donaven mil voltes al lamentable engendro que xafa actualment un percentatge tan elevat dels productes de l’escola catalana. Paradoxes de la història.

Dit tot això, goso concloure —i l’interessat em guardarà de mentir— que el fet més decisiu perquè a Narcís Garolera li grinyoli tant aquesta llengua embastardida que encara anomenem català no és que sigui doctor en filologia, sinó que és un parlant que va néixer el 1949 i que té prou memòria, prou sensibilitat idiomàtica i l’orella prou afinada per denunciar el que denuncia.

No sé quina edat té Oriol Ponsatí-Murià, però n’he vist fotografies i, si no és que es conserva molt bé, diria que Narcís Garolera l’avantatja en unes quantes dècades. I, en aquest país i pel que fa a la condició de parlant, molt sovint la veterania és un grau.

Narcís Garolera ha agraït el comentari amb aquesta nota adreçada al traductor, en què mostra el seu acord sobre la tesi generacional de Sellent.

Benvolgut Joan,
T’agraeixo molt el teu comentari sobre el meu modest article i els comentaris que ha suscitat entre els lectors d’aquest digital. Escric per confirmar-te la hipòtesi que formules sobre l’edat dels opinants, decisiva a l’hora de parlar del català.
Tinc 64 anys (50 dels quals he dedicat a l’estudi i l’ensenyament de la nostra llengua) i el professor Ponsatí va tenir la sort de néixer en un règim de llibertats (el 1978).
La paradoxa, però, és que tu i jo (i tots els de la nostra edat), vam tenir la possibilitat d’aprendre un català bo, genuí en tots els registres, de boca dels pares i els familiars, i de la gran majoria de parlants (també barcelonins), que tenien el català com a llengua habitual de comunicació.

Els nascuts en democràcia, en canvi, han pogut aprendre la normativa de la llengua a l’escola i a l’institut, però no han viscut “en català” com nosaltres, que, a més a més, ens hem dedicat professionalment al conreu literari de la llengua (jo en la docència, i tu -si ets qui em penso- en la traducció de bons escriptors anglesos, en excel•lents versions que he tingut el plaer de llegir o escoltar (al teatre).

Als joves els ha tocat viure una època globalitzada en què les llengües s’interfereixen molt més que en la nostra, amb conseqüències nefastes per a un ús complet, en tots els registres, de la llengua que ens defineix com a catalans.

És difícil, doncs, que ens puguem entendre si parlem del català. En l’article que ha aixecat tanta polseguera (que jo no em podia ni imaginar), la diferència generacional és decisiva. Joves i grans no tenim la mateixa percepció dels fenòmens lingüístics (tampoc dels socials i polítics), i això explicaria, potser, les posicions oposades en la visió dels problemes, i la virulència d’un debat que no hauria d’haver ultrapassat el llindar de l’objectivitat i la raó científica.

Finalment, Salvador Oliva ha fet balanç de totes les reaccions que li han arribat arran de la publicació del seu article ‘Jo acuso’ a Núvol. Entre tots els correus privats i comentaris públics que ha rebut, en destaca un.

He rebut una mitja dotzena comentaris per e-mail sobre el meu article. Tots molt sensats. I n’hi ha un que m’ha fet gràcia i el vull posar aquí al “Núvol”. Em preguntaven si jo sabia per què l’Institut d’Estudis Catalans era tan refractari a acceptar “barco”, quan tenim la paraula “barca” i la forma verbal “jo m’embarco”. No tinc la resposta; no sé per què no l’accepten. Intuïtivament, penso que no volen baixar del burro. D’una banda, les mentalitats estretes, en lingüística, saben molta normativa; però, de l’altra, tenen molt poca idea de per què serveix una llengua. L’arbre no els deixa veure el bosc. Si “embarcar-se” vol dir pujar a un barco o a una barca, i al Principat diem “jo m’embarco”, el que a mi em fa por és que les mentalitats estretes diguin que només podem usar “embarcar-se” quan pugem a una barca. Encara algun dia veurem que algú recomanarà que, si pugem a un barco, és a dir: a un vaixell, haurem de dir “jo m’envaixello”!!!

Accepto que “barco” i “maco”, per exemple, puguin ser barbarismes, però no hi ha cap llengua que no aculli i integri algun barbarisme en els seus diccionaris. És evident que hi ha d’haver un límit, i aquesta seria una discussió interessant. Ara bé, enravenxinar-se a no acceptar “barco” significa no permetre que la llengua respiri. Ho diu tothom, llevat dels normativistes estrets. I el que és més important: ningú pot impedir que la gent ho digui o ho escrigui. En tot cas, després d’haver reflexionat sobre la possibilitat d’acceptar “barco”, jo, personalment, no em resigno a perdre aquest mot. Vol dir això que rebutjo “vaixell”? De cap manera. Si mai escrivís una novel·la on sortís un personatge de la secció filològica, és obvi que li faria dir “vaixell”. Ara bé, a una persona normal, li faria dir “barco” i, naturalment, no posaria pas la paraula en cursiva. Aquesta és la meva convicció. Per què? Doncs perquè la credibilitat en art és essencial. Però sembla que això, a “la filològica”, els costa una mica d’entendre. Què hi farem? Així és com funciona el país, així continuarà funcionant i així la llengua haurà d’anar bevent verins interns. I no cal que recordi a ningú que els verins, sobretot els interns, maten.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació