Joan Sellent hi diu la seva

2.06.2014

El traductor Joan Sellent és una autoritat per a molts filòlegs i traductors. Després de Salvador Oliva, és el traductor viu que ha traduït més obres de Shakespeare i els seus articles a Núvol han estat sempre molt llegits. Sellent ens ha deixat un comentari sobre l’article de Garolera a ‘Els Marges’. El podeu llegir més avall. 

Joan Sellent

Fins ara no m’havia vagat de llegir l’article de Narcís Garolera a la revista Els Marges: només havia anat seguint tota aquesta polseguera que se n’ha derivat, sobretot arran de la combativa rèplica d’Oriol Ponsatí-Murià. Un cop llegit l’article, m’afanyo a dir que faig costat al doctor Garolera en la gran majoria d’exemples que fa servir per il·lustrar i denunciar l’empobriment galopant en què està immers el català que ara es parla i s’escriu, tant en privat com en públic; i que, per descomptat, subscric sense reserves la tesi i el diagnòstic que hi ha darrere aquesta llista d’exemples tan generosa.
He dit que li faig costat “en la gran majoria d’exemples”, de la qual cosa es desprèn que amb la modesta minoria restant no hi acabo d’estar d’acord, però ara això no fa al cas.

Només em vull centrar en un detall biogràfic: no conec Narcís Garolera personalment, però internet m’acaba d’informar que som ben bé de la mateixa quinta. I què? Doncs que tots dos vam aprendre a parlar durant els anys més hostils per a la nostra llengua materna. Uns anys en què, en aquest país, la majoria de la gent pensava en català i cometia unes catalanades descomunals quan es veia obligada a traduir-se a la “lengua del Imperio”. Uns anys en què el catalanoparlant més illetrat s’expressava amb un bagatge de recursos genuïns i amb un control dels pronoms febles (sense saber tan sols què era un pronom, ni feble ni robust) que donaven mil voltes al lamentable engendro que xafa actualment un percentatge tan elevat dels productes de l’escola catalana. Paradoxes de la història.

Dit tot això, goso concloure —i l’interessat em guardarà de mentir— que el fet més decisiu perquè a Narcís Garolera li grinyoli tant aquesta llengua embastardida que encara anomenem català no és que sigui doctor en filologia, sinó que és un parlant que va néixer el 1949 i que té prou memòria, prou sensibilitat idiomàtica i l’orella prou afinada per denunciar el que denuncia.

No sé quina edat té Oriol Ponsatí-Murià, però n’he vist fotografies i, si no és que es conserva molt bé, diria que Narcís Garolera l’avantatja en unes quantes dècades. I, en aquest país i pel que fa a la condició de parlant, molt sovint la veterania és un grau.

 

Narcís Garolera

 

Narcís Garolera ha agraït el comentari amb aquesta nota adreçada al traductor, en què mostra el seu acord sobre la tesi generacional de Sellent.

Benvolgut Joan,
T’agraeixo molt el teu comentari sobre el meu modest article i els comentaris que ha suscitat entre els lectors d’aquest digital. Escric per confirmar-te la hipòtesi que formules sobre l’edat dels opinants, decisiva a l’hora de parlar del català.
Tinc 64 anys (50 dels quals he dedicat a l’estudi i l’ensenyament de la nostra llengua) i el professor Ponsatí va tenir la sort de néixer en un règim de llibertats (el 1978).
La paradoxa, però, és que tu i jo (i tots els de la nostra edat), vam tenir la possibilitat d’aprendre un català bo, genuí en tots els registres, de boca dels pares i els familiars, i de la gran majoria de parlants (també barcelonins), que tenien el català com a llengua habitual de comunicació.

Els nascuts en democràcia, en canvi, han pogut aprendre la normativa de la llengua a l’escola i a l’institut, però no han viscut “en català” com nosaltres, que, a més a més, ens hem dedicat professionalment al conreu literari de la llengua (jo en la docència, i tu -si ets qui em penso- en la traducció de bons escriptors anglesos, en excel•lents versions que he tingut el plaer de llegir o escoltar (al teatre).

Als joves els ha tocat viure una època globalitzada en què les llengües s’interfereixen molt més que en la nostra, amb conseqüències nefastes per a un ús complet, en tots els registres, de la llengua que ens defineix com a catalans.

És difícil, doncs, que ens puguem entendre si parlem del català. En l’article que ha aixecat tanta polseguera (que jo no em podia ni imaginar), la diferència generacional és decisiva. Joves i grans no tenim la mateixa percepció dels fenòmens lingüístics (tampoc dels socials i polítics), i això explicaria, potser, les posicions oposades en la visió dels problemes, i la virulència d’un debat que no hauria d’haver ultrapassat el llindar de l’objectivitat i la raó científica.

Salvador Oliva

Finalment, Salvador Oliva ha fet balanç de totes les reaccions que li han arribat arran de la publicació del seu article ‘Jo acuso’ a Núvol. Entre tots els correus privats i comentaris públics que ha rebut, en destaca un.

He rebut una mitja dotzena comentaris per e-mail sobre el meu article. Tots molt sensats. I n’hi ha un que m’ha fet gràcia i el vull posar aquí al “Núvol”. Em preguntaven si jo sabia per què l’Institut d’Estudis Catalans era tan refractari a acceptar “barco”, quan tenim la paraula “barca” i la forma verbal “jo m’embarco”. No tinc la resposta; no sé per què no l’accepten. Intuïtivament, penso que no volen baixar del burro. D’una banda, les mentalitats estretes, en lingüística, saben molta normativa; però, de l’altra, tenen molt poca idea de per què serveix una llengua. L’arbre no els deixa veure el bosc. Si “embarcar-se” vol dir pujar a un barco o a una barca, i al Principat diem “jo m’embarco”, el que a mi em fa por és que les mentalitats estretes diguin que només podem usar “embarcar-se” quan pugem a una barca. Encara algun dia veurem que algú recomanarà que, si pugem a un barco, és a dir: a un vaixell, haurem de dir “jo m’envaixello”!!!

Accepto que “barco” i “maco”, per exemple, puguin ser barbarismes, però no hi ha cap llengua que no aculli i integri algun barbarisme en els seus diccionaris. És evident que hi ha d’haver un límit, i aquesta seria una discussió interessant. Ara bé, enravenxinar-se a no acceptar “barco” significa no permetre que la llengua respiri. Ho diu tothom, llevat dels normativistes estrets. I el que és més important: ningú pot impedir que la gent ho digui o ho escrigui. En tot cas, després d’haver reflexionat sobre la possibilitat d’acceptar “barco”, jo, personalment, no em resigno a perdre aquest mot. Vol dir això que rebutjo “vaixell”? De cap manera. Si mai escrivís una novel·la on sortís un personatge de la secció filològica, és obvi que li faria dir “vaixell”. Ara bé, a una persona normal, li faria dir “barco” i, naturalment, no posaria pas la paraula en cursiva. Aquesta és la meva convicció. Per què? Doncs perquè la credibilitat en art és essencial. Però sembla que això, a “la filològica”, els costa una mica d’entendre. Què hi farem? Així és com funciona el país, així continuarà funcionant i així la llengua haurà d’anar bevent verins interns. I no cal que recordi a ningú que els verins, sobretot els interns, maten.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Sóc del parer, amb tota modèstia (perquè no hi entenc i no m’hi dedico), que el deteriorament d’una llengua es multiplica amb més eficàcia i rapidesa a partir dels parlants d’aquesta mateixa llengua interferida. Primer la interferència s’assimila per part d’un determinat nombre d’individus, però s’escampa arran d’aquests mateixos individus, no dels de l’altra llengua que interfereix. I ara em perdonareu, però no sóc conscient d’haver-me explicat prou bé. Encara que sembli de Pere Gull, jo m’entenc i ballo sol.

    Quan ho hi havia televisió, els catalans de la postguerra, els meus pares, només tenien les pel•lícules del cinema doblades al castellà, a part de les cançons espanyoles que radiaven. Però molt abans de la televisió i del cinema, els catalans de finals del dinou i començaments de segle vint, els meus avis, només escoltaven el castellà del recaptador de la contribució, la parella de la guàrdia civil i el mestre, si és que anaven a escola; la resta del temps, que era gairebé tot, només escoltaven els de casa, els companys de feina, els veïns, l’adroguer i el capellà, els quals tots devien ser catalans de llengua. El català dels meus avis (que no sabien parlar en castellà) també tenia barbarismes, però em sembla que conservava intacta l’estructura de l’idioma (perdoneu, però desconec els termes científics), entre d’altres l’ús dels pronoms febles, encara que no sabessin el que era un pronom feble, com molt bé dieu, i una riquesa de vocabulari que ja la voldríem per nosaltres.

    El català dels meus pares, si fa no fa igual, també conservaven, deunidó, la genuïnitat de la llengua. L’ús social de la qual, a pesar de la dictadura, era encara bastant estès, si més no en una ciutat com Sabadell o Terrassa, posem per cas. A partir del seixantes hi havia cases que començaven a disposar de televisió, però encara recordo que als capvespres d’estiu es prenia la fresca al carrer bo i compartint amb els veïns un porró de cervesa amb graciosa o una tallada de meló o bé de síndria. I com que en un carrer hi sol haver tota mena de personatges, també hi havia el faceciós, eloqüent i xerreta que tenia la bona grapa d’explicar acudits i històries i que tu, un nanet, les escoltaves amb unes orelles de pam. Amb l’afegit que la gent d’aquells anys, en general, tenia molta gràcia i gust per la conversa, més que no pas ara, com aquell que diu: s’hi recreaven. Per tant, entre els estirabots d’un, els comentaris d’un altre i les converses de tots plegats, a la canalla d’aquell temps sense televisió encara se’ns va empeltar una mica el català genuí dels pares i avis, molts dels quals eren analfabets, per cert.

    Penso que va ser a partir de la televisió, espanyola esclar, i del boom dels mitjans de comunicació de masses en castellà, juntament amb la forta immigració i la socialització en castellà que comportava l’escola, el lloc de treball, les relacions humanes i la vida quotidiana, i el no disposar de cap eina de catalanització i integració d’aquesta immigració, com tampoc d’una escola catalana en català que ajudés a “fixar” l’idioma dels catalanoparlants après a casa, va fer que la nostra llengua, a finals del setantes i a la primeria de la democràcia, es trobés en una situació de debilitat. I amb molt poca autoestima lingüística per part dels catalans.

    Però va ser a partir de TV3, Catalunya ràdio i l’escola catalana que la qualitat d’ús del nostre idioma va rebre, paradoxalment, una empenteta més cap a la timba. Perquè no és el mateix sentir a un locutor (o a un mestre): “El campo se viene abajo”, perquè ja saps que es tracta d’una altra llengua, que: “El camp es ve a baix”. I ara reprenc el fil amb què he començat: si tu sents: “El camp es ve a baix” i “El jugador s’ha caigut” i “Ara borarré la pissarra” i “Puja’t aquí”, i…., etc., d’un locutor (o un mestre) que, en teoria, en sap més que tu, perquè ha estudiat per saber-ne més, arriba que li fas cas, te n’encomanes i un dia comences a dubtar i a dir, sense adonar-te’n: “S’ha caigut” en comptes de “Ha caigut” que és el que deies abans. I si hi afegim la incomunicació de la nostra canalla per mor dels jocs d’ordinador, la poca comunicació amb els avis (a la residència) i els pares (perquè ells també hi juguen i s’aïllen amb les maquinetes i la tele i ja no comparteixen el porró amb els veïns), fa que el poc català (bastant interferit) que transmetem als nostres fills s’espatlli encara més al pati de l’escola, sinó dins l’aula mateix.

    A pesar de la dictadura franquista i a pesar de tot plegat, la pressió del castellà és molt més forta ara que no fa cinquanta o cent anys per mor dels mitjans de comunicació de masses i amb l’escreix del corc d’un vocabulari i unes formes embastardides que ataquen les estructures de l’idioma des de dins mateix, sense que ens n’adonem.

    • No ho sabria dir més clar. Comparteixo el diagnòstic i el pessimisme d’en Pere. Per això vaig escriure l’article.

  2. Comparteixo plenament els comentaris del Sr. Garolera, Sr. Sellent i tots els que han expressat un punt de vista semblant. Sabeu el que m’emprenya més de tot això? Doncs que la meva filla als tres anys parlava un català millor que ara als tretze!

    • Corroboro absolutament el que diu l’Àfrica respecte a la seva filla; a mi m’ha passat el mateix amb el meu fill, que ara té divuit anys. A l’escola me l’han espatllat –tan feliç que era jo amb el seu català fa deu o dotze anys!–, i és que alguns professors, sense saber-ho ni proposar-s’ho, semblen, des del punt de vista lingüístic, agents infiltrats del ministre Wert.

      I estic completament d’acord amb les opinions dels senyors Garolera, Sellent i Oliva. Les noves generacions –de professors, de periodistes i, potser, i malauradament, de lingüistes– no tenen o tenen molt afeblida la consciència de militància lingüística, de servei social, de responsabilitat pública. “Altres problemes tenim!”, deuen pensar. I si ells dimiteixen d’aquesta responsabilitat, ¿què volem demanar a la multitud de pares, alumnes, espectadors i lectors que els tenen de mirall pel que fa a la llengua? Res. “Catanyol? Bueno, i què?”.

      Per a un bon nombre de catalans joves –vull pensar que són menys dels que em temo–, és tan català “això fa pudor” com “això olora malament”, o “¿hi és el Quim?” com “¿està el Quim?”. I el mal és que l’alarma que els hauria d’avisar del perill de contaminació, el mecanisme intern que et permet distingir una estructura lingüística genuïna d’una que no ho és, s’ha rovellat i s’ha malmès, probablement per sempre.

      Si no ens hi espavilem –ara diuen “si no ens posem les piles”– i ataquem el problema enèrgicament des dels mitjans de comunicació i des de les escoles (i si s’ha de fer sang, se’n fa), tenim molt mala peça al teler. Fins al punt que, en una o dues generacions, tinc por que el teler no es pugui quedar definitivament sense peça.

  3. He seguit de manera intermitent la polèmica Garolera, però en llegiré tots els articles atentament, ja que em faran servei de cara al treball de màster que estic fent sobre diccionaris i reculls de barbarismes. Només vull dir una cosa sobre el tema generacional. Estic totalment d’acord que les persones de l’edat del professor Garolera pensen (encara) en català, i jo a casa tinc l’exemple de la meva mare, que sense haver fet estudis universitaris, de manera natural i espontània, gasta un català ben genuí. I tinc la sort que a mi me l’ha transmès, puix que una servidora, que té 37 anys, podria dir que tinc un radar molt fi que em fa esborrifar els cabells cada cop que sento persones de la meva edat diuen “se m’ha caigut”, “més del mateix” o “no ho pilles?”. Potser sóc una flor que no fa estiu, però vegin que no tot està perdut!

  4. Seria posible que m’informesin d’on podría adquirir el text de l’obra de teatre “Truca un Inspector” de J.B. Priestley, que crec va ser traduida per Joan Sellent. Moltes mercés