Joan Puigdefàbrega, poeta a ‘Deshora’

11.03.2017

Joan Puigdefàbrega (Saragossa, 1967) ha guanyat el 15è premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb l’obra Deshora. L’autor ha confessat que mai s’havia presentat a cap altre premi. El jurat ha destacat la qualitat dels originals presentats aquest any, entre els quals hi havia mitja dotzena de reculls amb prou qualitat per guanyar aquest premi.

Joan Puigdefàbrega | © Bernat Puigtobella

“No sóc filòleg, ni he fet estudis literaris. Tot el que escric prové de lectures desordenades i  moltes vegades incompletes”, ha confessat Puigdefàbrega en rebre el premi. Carmela Fortuny, tinent de Cultura de Sant Cugat, ha recordat que Gabriel Ferrater també havia estat autodidacta i que no va anar a l’escola fins als deu anys.

Puigdefàbrega s’ha mostrat content i agraït de ser distingit amb un dels premis més ben dotats de la literatura catalana. “El premi ha servit per premiar autors que s’estrenen o gairebé s’estrenen”, diu Jordi Cornudella, que és membre del jurat i l’editor que tindrà cura de la publicació dins la col·lecció Poesia d’Edicions 62. “L’empenta del premi Ferrater serveix per instal·lar els guanyadors d’una manera més visible en l’aparador dels poetes catalans vius. En el cas del guanyador d’aquest any, no és un inèdit estricte, ja que ha publicat dos reculls de circulació restringida, però tampoc és un poeta principiant, ja que ens ha estalviat de llegir tota aquella producció de joventut i adolescència, aquella època de la vida en què anem bruts de vers”, ha dit Cornudella. Fins ara Puigdefàbrega només havia publicat dos volums de poesia, Antilles (Lleonard Muntaner, 2010) i Casa Nostra (Tinta invisible, 2013), tots dos reculls escrits arran de navegacions que l’autor, tècnic oceanògraf de professió, ha fet en diversos vaixells.

Deshora és el recull d’una persona madura, instal·lada a la vida, amb experiència llarga i capacitat reflexiva. Puigdefàbrega és una persona que té en la veu uns accents de novetat que la fan enormement atractiva”, ha dit Cornudella. A deshora aplega una sèrie de poemes llargs, que s’agrupen en cinc seccions diferents. El llibre s’estructura al voltant d’un eix central, que és la reflexió sobre la paraula i com ens fem per mitjà de la paraula. “Deshora és un llibre que ens posa al davant algú que està molt fet en el camp de la vivència i el pensament i que té prou coixí per fer una poesia moral”, ha dit Cornudella.

Com es pot comprovar al poema que l’editorial ens ha cedit per publicar a Núvol, si llegeixes la poesia de Joan Puigdefàbrega en veu alta t’adones que la dicció respon a la mètrica clàssica, però la distribució dels versos està tallada. “La distribució formal del versos entra en tensió amb la prosòdia”, diu Cornudella.

Puigdefàbrega ha explicat els motius d’aquesta opció formal: “Un poema és un objecte estètic, un objecte que ens relaciona amb el món a través dels sentits”. Puigdefàbrega ha vingut a dir que de la mateixa manera que un escultor cisella la seva peça, un poeta ha de poder tallar les ratlles dels seus poemes. “L’estètica no és una cosa decorativa sinó que marca la nostra relació sensorial amb el món”, ha afirmat. Vet aquí un dels poemes més breus del recull, que reproduïm gràcies a la gentilesa de l’editorial.

 

Les oques passen que no
ho saben però
dibuixen al cel una fletxa un som-
riure
una ca-
sa. Volen i mentre
volen grallen

coses que només elles entre elles entenen.

Xerrotegem nosaltres com elles, volem
un cel desnuvolat, seguim
camins apresos de vés
a saber quina

memòria. Això
que ningú no ens ha ensenyat ho
sabem més bé
que res. Sí,

xerrotegem, i la llengua crida llengua,
però com les oques el dibuix
ni veure’l no sabem.