Joan-Lluís Lluís: “Que no siguin els catalans els que facin morir la llengua”

21.12.2016

Joan-Lluís Lluís ha publicat El navegant (Proa), una novel·la que ens convida a viatjar pel món i a través de les llengües de la mà d’un personatge singular, el Nuvolet. El navegant acaba de guanyar el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la d’enguany. Joan-Lluís Lluís a mantingut aquesta conversa amb Bernat Puigtobella, que ha enregistrat l’Ester Roig i ha transcrit la Marina Gómez.

 

B Aquest llibre és la història d’un personatge que viatja a través de les llengües…

JLL: És un viatge paradoxal: hi ha viatges físics i naturals, que fa a desgrat seu, i els viatges que realment l’interessen, que són els viatges immòbils a través de les llengües. És algú que sap parlar potencialment totes les llengües del món i, és clar, això obre perspectives i genera moltes angoixes.

B: L’angoixa del llibre anterior: el fet de no tenir final, l’existència il·limitada. En aquest cas, el pathos del personatge, el fet de tenir un coneixement il·limitat, és el que genera aquesta angoixa. Contrast ciutat autosuficient i personatge amb mirada perifèrica. Com definiries aquest personatge? Per què París?

JLL: El París del segle XIX és gairebé la capital del món: capital monolingüe i que promou el monolingüisme. Es tracta d’un contrast violent, dolorós, però també interessant. I es tracta d’un personatge que no fa cap tipus de jerarquia entre les llengües: les troba totes igual de nobles i honorables. Això al segle XIX era una idea absurda: hi havia unes poques llengües honorables i la immensa majoria restant eren considerats dialectes sense cap importància. Em semblava interessant veure com podia resoldre, o no resoldre, aquest conflicte.

 

Nuvolet, un joc de llengües

B: Leitmotiv: nuvolet. Cada capítol es titula aquesta paraula en diferents llengües. Per què aquest nom?

JLL: Volia donar un nom d’adopció al personatge, un nom que no fos el seu. I Nuvolet trobo que el descriu molt bé, per la seva immaterialitat: es tracta d’un personatge passiu en molts moments, li costa trobar un cert sentit a la seva vida més enllà de les llengües que tant estima, és com si no aconseguíssim veure’l ben bé. I de manera més pràctica, Nuvolet és una paraula que existeix potencialment en totes les llengües del món i que he traduït amb l’ajuda de persones, en cap cas d’un traductor automàtic.

B: El matís de diminutiu, també en cada llengua?

JLL: El diminutiu m’interessava especialment perquè permet més jocs amb les llengües. En algunes llengües és la mateixa paraula, com el català nuvolet, i en d’altres són dues i fins tres paraules. Això permetia una gran varietat i una plasticitat diferent. Núvol haguria estat més estàtic, nuvolet és més fluid.

 

La norma alliberadora com a forma de fer literatura

B: Autor català d’educació francesa, tendència creadora a posar-te unes normes molt estrictes, camisa de força i afició per la taxonomia, l’ordre de les coses, voluntat d’ordenar la realitat a partir d’un concepte. Aquest afany de classificat, molt positivista, com a element de construcció, et dóna més llibertat (paradoxalment) a l’hora d’escriure?

JLL: Sí, tot i que no estic segur que aquest afany d’ordenar provingui de l’educació francesa que he rebut. Potser és simplement una obsessió meva. Però sí que em tranquil·litza i, des d’aquesta tranquil·litat relativa, m’és més fàcil enfrontar-me a aquest abisme i a l’angoixant possibilitat de crear una cosa des del no-res. La pauta d’imposar-me regles em dóna molta més llibertat: les regles són per guiar i posar límits però, a l’interior, la llibertat és total. És paradoxal, però crec que molt sovint la literatura funciona així.

Joan-Lluis Lluis | Ester Roig

Joan-Lluis Lluis | Ester Roig

“La solitud dels personatges és evident, però jo no la veig”

B: Tendència a crear personatges marcats per la solitud. En aquest cas, personatge incomprès que, sol, travessa llengües.

JLL: La solitud dels meus personatges és probablement evident, però jo no la veig o, més aviat, la veig a posteriori quan els lectors me’n parlen. Mai he construït cap personatge pensant que ha de ser solitari, simplement és com és en funció de la coherència amb el que vull fer-li viure. I molt sovint, el resultat final són personatges solitaris, marginals, amb una vida sovint fracassada, amb un intent de redempció que funciona o no… Són unes constants que tinc, que no sé d’on venen, però que no intentaré ni explicar ni entendre, simplement les constato gràcies a la visió dels lectors.

B: Reflex obsessions contra les figures opressives i tot el que significa un règim que limita les llibertats, la llibertat de pensament. Què aporta el segle XIX com a punt d’inici per a parlar sobre el problema de la llibertat?

JLL: Haver tingut una educació francesa és complicat en certa mesura: voldria haver crescut en un sistema plenament democràtic o amb unes contradiccions no gaire visibles. La francesa és una democràcia que implica acceptar uns paràmetres mentals i de construcció d’estat que són durs. Jo vaig créixer amb la imposició de la pàtria francesa, que no va funcionar, però hauria d’haver funcionat. Durants molts anys, el concepte mateix de pàtria era una cosa absolutament repugnant i fastigosa: la simple imatge de la pàtria i el colonialisme francès, del sentiment de superioritat dels francesos i la seva voluntat de matar les altres llengües, de l’exèrcit i la bomba atòmica… Em va costar molt entendre que una pàtria podia ser una cosa bonica i que calia defensar. I això ho vaig entendre llegint Salvador Espriu, la veritat, amb la pobra, trista i dissortada pàtria. Allà vaig adonar-me que potser hi havia una fissura, hi havia un camí, un coneixement d’aquests conceptes que podien qualificar realitats molt diferents.

B: Com t’has documentat per parlar de tots aquests llocs i aquestes llengües?

JLL: He trigat vint anys a acabar-lo. El vaig començar a mitjans dels noranta, el vaig deixar caure moltes vegades, el vaig arraconar i hi vaig tornar, però no me’n sortia. Simultàniament, em permetia tenir temps per documentar-me sobre la Comuna de París, la guerra de 1870, i he acumulat una quantitat de documentació que em permetia ser molt precís sobre això. Però continuava sense sortir-me’n, per una raó que no té res a veure amb la part històrica: jo volia un final feliç, heroic, però em contaminava l’escriptura. Vaig trigar molts anys a entendre que era aquest final el que em contaminava a mi d’una mena de mandra continua. Recordo quan vaig dir al meu personatge: “Tindràs una vida llarga i exitosa, però el teu final no serà gloriós, em sap molt de greu”… I a partir d’aquí tot va fluir.

B: Com es negocia amb un personatge?

JLL: Depèn molt dels personatges i les novel·les: de vegades sóc molt impositiu i d’altres els deixo anar i els segueixo. És curiós explicar això, és com si els personatges fossin reals… N’hi ha que treballen des de l’interior i que prenen decisions que, com a autor, no ets conscient però que veus que van cap allà. I les segueixes o no, depèn. Aquest personatge ha estat bona persona, però n’hi ha d’altres que hi eren i ja no hi són, perquè no em volien escoltar, perquè no anaven cap a on volia i perquè jo no sabia fer-los funcionar. Hi ha una mena de limb: hi són potencialment però no hi són.

 

Joan-Lluis Lluis | Ester Roig

Joan-Lluis Lluis | Ester Roig

Escriure des dels marges

B: Escriure des dels marges. Ha canviat amb el temps aquesta distància?

JLL: Als marges hi seré sempre. A Catalunya nord sóc marginal i això és molt dolorós: és ser marginal a casa seva. Escric en la llengua del meu país però sóc l’estranger, l’extraterrestre. On és l’allà i on és l’aquí? Si escric en la mateixa llengua d’aquí, per què he de ser d’allà? El fet de ser de Catalunya nord em permet una visió de Catalunya diferent a la qual es té al centre i això és interessant… Però a mesura que passo més temps al principat, aquesta capacitat s’esmorteix. Suposo que dec guanyar alguna cosa a canvi, així que ja m’està bé.

B: Carta de les llengües minoritàries i regionals. Visió d’Espanya i de la UE. A Catalunya nord les llengües es pessiguen. Què en penses de la situació del català?

JLL: A Catalunya Nord el català es troba en un sector residual: ja fa anys que la transmissió familiar no funciona. S’ha estudiat molt bé com moren les llengües i el procés és pràcticament irresoluble. En canvi, hi ha una cosa paradoxa: a mesura que la transmissió baixa, el prestigi puja. Això és degut a Catalunya i de la seva visibilitat com a entitat diferenciada. Sota el franquisme, Catalunya era invisible i la llengua catalana era considerada una cosa menyspreable. A mesura que Catalunya s’ha configurat i acostat als marges d’Espanya, la llengua ha guanyat en prestigi. Es tracta d’un efecte gairebé mecànic: es pot quantificar l’alçament amb els Jocs Olímpics, amb la presència dels Mossos d’Esquadra a la frontera… Em sembla evident que l’única cosa que pot salvar el català a la Catalunya nord és la independència, simplement perquè significa la visibilitat definitiva. La independència crearia un terratrèmol mental al territori nord, perquè la gent és catalana, però d’una manera diferent de la d’aquí, i provocaria qüestionaments col·lectius i individuals. I això provocarà, no sé quines, però coses positives. Per ara, veig molt fràgil la llengua catalana i tinc por que siguin els catalans mateixos els qui facin morir la llengua. M’empipa que sigui el respecte el que faci morir una llengua: molts catalanoparlants, quan entren a una botiga, parlen en espanyol, o veuen a algú amb la pell fosca i li parlen en espanyol. I més enllà del fet que és una forma de xenofòbia, aquests actes tenen unes conseqüències nefastes per la llengua. La independència és urgent per intentar posar les coses en net: l’oficialitat i cooficialitat de les llengües és un debat vast i complex. Però com a mínim, cal clarificar que el català és la llengua número u a Catalunya. Si no fem això, el català continuarà la seva degradació.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

15 Comentaris
  1. “Els catalans que quedin”, per ser més precissos. No podem tancar els ulls davant la minoració demogràfica que patim directament i continuadament….

  2. Doncs espera’t ben assegut si creus que els catalans faran res per salvar la llengua i per aconseguir la independència. La seva inconsciència lingüística, el rentat de cervell espanyol que arrosseguen és de dimensions còsmiques. Mentre Espanya els va enculant, els catalans només es dediquen al victimisme i a la superioritat moral. El poble està tan infantilitzat i idiotitzat que, més enllà del bla bla bla, d’anar marejant la perdiu amb simbolismes i reivindicacions ludicofestives, no pensen moure un dit per fer la independència. Ni els passa pel cap, ni sabrien com fer-ho. És el que tenim.

    • Cal tenir molta cura amb aquests catalans, perquè el que faran de primer serà sedar-te, declarar-te bipolar o internar-te en un manicomi si goses alterar el seu ordre maniqueu i de dependència espanyola. Tot això s’hauria acabat, però, fa una generació.

    • Afortunadament et tenim a tu perque ens diguis que’m de fer.Mentre nosaltres els idiotitzats perdem el temps en “reivindicacions ludicofestives”,tu deus treballar sense descans per la independencia.

    • Sembla que, de la realitat, només en voleu veure la cara lletja.
      El que dieu és cert si ho apliqueu a part de la població. Però no ho és si ho apliqueu a tota.
      Les actituds derrotistes com la vostra afavoreixen els contraris, perquè duen a desmoralitzar els propis. I és sobretot la desmoralització el que fa perdre una guerra –perquè estem en guerra, tot i que afortunadament incruenta.
      Vós, sense adonar-vos-en, feu guerra psicològica contra la llibertat de Catalunya.

      • Gens d’acord, Sr. Jordi. Dir la veritat, per pèssima que sigui, no pot mai desmoralitzar, sinó orientar. L’optimisme gratuït és, a més, enganyós, estúpid. No fa cap favor a cap causa.

  3. Cal ser tant pessimista? cal menysprear tant els catalanets d’arrel i els sobrevinguts? Quants n’hi ha, com en Joan-Lluís Lluís, que gairebé sense adonar-se’n, amb tota naturalitat segueixen el camí fresat per un bon grapat de gent que són el rierol-torrent-riera-rambla que neteja el camí , que ens marca per a no defallir en la nostra dèria: ser un poble lliure. Amb la mateixa llibertat de tots els pobles! amb una llengua ‘germana’ de totes les llengües del món.

  4. L’Estat Francès i el seu nazisme lingüístic. Res de català, occità, bretó, eusquera, arpetà, alemany, neerlandès, cors. Només francès.

    En Joan-Lluís en parla clar i català: “Conversa amb el meu gos sobre França”.