Joan Guerrero, el vell guerrer, fotografia una cançó

La galeria Barcelona Visions presenta una nova exposició del fotògraf Joan Guerrero. Porta per títol Lamento borincano, el mateix que el d’un famós bolero de Puerto Rico que ha sigut la font d’inspiració d’aquest treball.

Joan Guerrero és un reconegut fotoperiodista que ha treballat més de quaranta anys en diferents mitjans de premsa barcelonins. Al llarg de tots aquests anys s’ha guanyat un merescut prestigi com a professional i, sobretot, com a persona compromesa amb la seva societat. És per això que afectuosament molts l’anomenen “el vell guerrer”. Fa uns mesos ja el vàrem entrevistar en aquestes pàgines per fer un repàs de la seva trajectòria.

Avui torna a ser notícia perquè la Galeria Barcelona Visions, que dirigeix Antoni Coll, presenta un nou treball de Guerrero, inèdit i ben singular. Es tracta d’una sèrie de quaranta fotografies que el fotògraf va fer el 2004 en un dels seus viatges a Sudamèrica, unes terres i unes gents que sempre l’han apassionat i amb les que manté uns estrets vincles emotius. Cal recordar aquí el seu llibre Los ojos de los pobres, en el qual les seves fotografies s’acompanyen amb breus texts poètics que el bisbe i excel·lent poeta Pere Casaldàliga va escriure expressament a la vista de les imatges que Guerrero li anava enviant.

Lamento Borincano és un recull de fotografies que retraten el camí d’un camperol indígena quètxua que carrega la seva llama amb els productes del seu hort per anar a vendre’ls al mercat de la població més propera. Surt il·lusionat, però acabat el dia no ha venut res i ha de tornar al poble trist i desesperançat: sorgeix llavors el lament. I Guerrero segueix la ruta i retrata tot allò que desperta el seu interès: els camperols, els treballs del camp, els paisatges andins, els infants, els carrers, els mercats, etc.

D’on neix un treball com aquest? No em resisteixo a explicar-ne la història tal i com me l’ha relatat el propi “guerrer”. El 1996 Guerrero viatja per primera vegada a l’Ecuador i tot passejant per un poblet de Riobamba escolta, a través de la finestra d’una caseta del poble, una ràdio que emet el so d’un bolero. La lletra li crida l’atenció i immediatament aquella melodia li diu alguna cosa; quan la ràdio anuncia que es tracta de “Lamento Boricano”, Guerrero recorda que l’havia escoltada feia més de quaranta anys, quan ell en tenia deu, a la seva Tarifa natal. De tornada a Barcelona s’informa i aprèn que es tracta d’un famós bolero de Puerto Rico que va escriure Rafael Hernández el 1929 i que ha esdevingut una mena d’himne popular, no només a Puerto Rico, sinó a tot Centreamèrica. Tant és així que l’han cantat desenes de cantants de tot el món, com Victor Jara, Plàcido Domingo, Pedro Infante, José Feliciano o Chavela Vargas, la versió preferida de Guerrero.

La música i la història l’apassionen i decideix fermament que un dia tractarà d’il·lustrar amb imatges la trista història d‘aquell jibarito que surt amb la seva euga, il·lusionat, camí del mercat amb l’esperança d’una vida millor i acaba el dia sense vendre res i desesperat amb el seu destí. Per a Guerrero aquesta figura de l’indi és també un símbol de tots aquells emigrants que marxen del seu país a la recerca d’un futur millor i que molt sovint no aconsegueixen trobar-lo i han de tornar a casa desvalguts.

El 2004, en un nou viatge a l’Ecuador, el seu gran amic i capellà Gabicho li presenta José, un pagès que fa habitualment un camí d’aquest tipus cap al mercat; llavors Guerrero veu finalment l’oportunitat de realitzar el seu somni i decideix seguir-lo i fotografiar el trajecte.

Les fotografies reposen des de llavors en els arxius del fotògraf i avui, el 2015, es presenta l’exposició. Fixeu-vos quina paradoxa. Un projecte que es va fotografiar només en una jornada però que ha tingut una gestació de seixanta cinc anys: des que un nen va escoltar una cançó a Tarifa fins que ara, un home ja gran pot ensenyar-nos com l’ha fotografiada. La música acostuma a il·lustrar les imatges; aquí Guerrero fa que siguin les fotografies les que il·lustrin la música. Déu n’hi do!

Un període tant llarg de maduració combinat amb la qualitat del fotògraf no podia sinó oferir, com en el cas dels bons vins, un resultat excel·lent. Es nota en totes les fotografies la intenció i el sentiment que les motiva. Com sempre, en Guerrero la composició és senzilla, clara, diàfana. Tant en els paisatges com en els retrats no hi ha elements superflus que distreguin o compliquin les imatges. El missatges arriben directes al cap i al cor de l’espectador. D’altra banda, el tractament de la llum és excel·lent i ofereix un blanc i negre dens però alhora ple de matisos, gràcies també a un excel·lent revelat amb paper baritat.

L’exposició es completa amb la publicació d’un llibre amb totes les fotografies, que ha estat editat en forma de catàleg pel Sindicat de la Imatge (UPIFC), del qual en el seu dia Joan Guerrero va ser un dels fundadors i membres més actius.