Joan Furriols, l’artista tímid

9.02.2016

El Casino de Vic programa exposicions d’art de manera regular des de fa vint anys. Són de petit format, com de galeria de proximitat, que tot i semblar un concepte inexistent (allà on entres a badar, sense presses però amb poc temps), cal reivindicar. L’espai que hi destina no és cap de les seves esplèndides sales, és un lloc de pas, un ample passadís enrajolat en blanc i negre que s’eixampla i creix quan les seves parets són vestides pels artistes, la majoria, locals.

Joan Furriols | © Guillem Fernández

Joan Furriols | © Guillem Fernández

L’actual temporada, comissariada per Ernest Crusats, músic i vocalista de La iaia, presenta fins el proper 14 de febrer obra de l’artista vigatà Joan Furriols (1937), sota el títol Constel·lacions, paraula que fa ressonar els versos escrits per Víctor Sunyol l’any 2007, quan es va fer a Vic la primera gran exposició dedicada a Furriols i que tres anys més tard reapareixen al catàleg de l’exposició “Joan Furriols. El lloc del temps” del Centre d’Art Tecla Sala, comissariada l’any 2010 per Àlex Mitrani.

Ara una quinzena d’obres produïdes els darrers cinc anys il·luminen el corredor transformat en sala d’exposicions i aboquen a l’espectador accidental, despistat, frisós de travessar tot l’espai per arribar a la presentació d’un llibre o concert a la Sala Modernista que hi ha més enllà, cap a altres fondàries no previstes, inesperades, a través de forats negres. No els que engoleixen, els que detenen el temps i l’espai. I em trobo de ben petita mirant encuriosida una colla d’homes xerrant dins del túnel de l’Snack, el bar de la Plaça Major de Vic, enmig d’una cortina vermella que barreja boires espesses, denses, agradables totes, quan de ben petita em baixaven a mercat a fer encàrrecs.

Tot plegat es mereix una trucada a en Pep Vernis, perquè em presenti i m’acompanyi a visitar Joan Furriols a casa seva. Ens trobem al cap d’un parell de dies el mag i jo amb l’artista davant d’una estufa psicodèlica que xuma gas de tres bombones de butà empalmades. Som al taller. En Vernis mag m’ha advertit però que durant 40 o 50 o 60 anys d’amistat i tertúlies, en Joan Furriols no va xerrar mai. Gens. Però que últimament ha canviat molt. L’escolto amb el propòsit de no fer-li cap pregunta. Ens explica, molt afable, decidit a descobrir-me la lletra menuda, com va començar a pintar amb catorze anys amb unes aquarel·les que corrien per casa. Va començar a sortir a pintar paisatges de La Guixa amb en Brugalla, quan tenien festa a l’escola els dijous a la tarda i recorda com el paper mullat quedava tot glaçat i havia de portar cotó fluix i esperit de vi per encendre’l i eixugar-lo. Pocs anys més tard s’instal·la a Barcelona per estudiar i fer la prova d’ingrés a Farmàcia, un possible futur conciliable amb el seu desig de seguir pintant, però es troba empès a llegir, llegir i llegir sobre art a la gran biblioteca del Museu d’Art, llavors a la Ciutadella. És quan entra en el Cercle Maillol de l’Institut Francès, on els joves artistes troben oportunitats per relacionar-se amb l’avantguarda i entre tots plegats mantenir-la viva. Persegueix aquella beca per marxar a París que un jurat encapçalat per Josep Maria de Sucre no arriba a concedir-li. I coneix Vilacasas, Brossa, Tharrats, Tàpies. Tots li auguren èxit, però mentre ens explica com pintava llavors (influït per artistes del taller de Torres-Garcia que havia conegut a Can Cano de Vic), què menjava, com s’escalfava i per on caminava per Barcelona, comenta la dificultat que el frenava de debò, saber-se vendre, tot i que ho havia intentat fer amb la ceràmica del seu company, en Clotet.

Joan Furriols exposa al Casino de Vic | © Patrícia Muga

Joan Furriols exposa al Casino de Vic | © Patrícia Muga

D’aquells anys d’estudiant, més tard aprenent de vitraller a Gràcia, recorda un dia que passejant per les vies del Poble Nou, de sobte va trobar al costat d’una caseta de peó ferroviari una fusta vella que li provocà una sotragada. La matèria i l’abstracció informalista, llavors amb nom propi, Tàpies, s’havia apropiat d’aquest jove pintor fins que una altra trobada-aparició d’unes teles metàl·liques a Artesa de Segre el fan deixar l’informalisme i continuar noves recerques. Passa deu anys a Barcelona molt productius, de 1955 (quan participa en la fundació de la revista vigatana Inquietud) fins a 1965. Són prometedors, exhibeix obra en diverses mostres com la III Biennal Hispanoamericana d’Art, però llavors s’allunya, decideix marxar i tornar a Vic. De ben segur no va ser un tancament, més aviat un replegament cap a la Muntanya, a la manera de Mossèn Cinto. Com farà amb els seus treballs dels anys setanta i vuitanta amb el plec sobre el paper.

Des de Vic l’avantguarda comarcal l’acompanya, participa en projectes teatrals fent escenografies, exposa i no deixa mai de llegir i seguir l’actualitat artística, assidu visitant de galeries. Simplement la timidesa va preservar la seva creació. La seva recerca ha estat lliure de les pressions del mercat gràcies a la seva incapacitat manifesta d’exhibir-se. Experimenta, recicla, reaprofita objectes, materials, juga, endreça, compon, modela metalls, ferro, fusta, paper, taps de suro, safates, cordills, claus, escuma, pigments i crea des de l’abstracció i el minimalisme, paisatges, natures mortes, escenes domèstiques, panegírics, homenatges, crits, cants, clamors, reivindicacions, tot en silenci de manera continuada, però sense copiar-se. Simultàniament ha passat tota una vida darrera un taulell de la ferreteria del seu pare i al taller de casa. Si sembla poc, no ha estat encara ben explicat. Vic és Königsberg, no la Viena que ofega Bernhard. Forats negres, tertúlies i recerca incansable.

En astronomia (miro la viquipèdia), els forats negres del cel són una concentració de matèria d’altíssima densitat, la seva força gravitatòria és tan elevada que la velocitat d’alliberament és superior a la velocitat de la llum. Per tant, res que es trobi dins del seu horitzó d’esdeveniments pot escapar-se’n, i no s’ha d’entendre com un forat, sinó com una regió de l’espai de la qual res no pot escapar, ni tan sols la llum. D’aquí el seu nom, i en el centre hi ha sempre una singularitat!… un punt de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero. Aquests infinits i zeros el que realment demostren és que la relativitat general no és adequada per descriure’ls i que probablement es necessita una teoria quàntica de la gravetat.

Els forats negres de Joan Furriols són forats negres d’aquesta mena, les característiques físiques dels quals, només es poden detectar per la influència que exerceixen en el seu entorn. Potser algun poeta, periodista o pintor, sense saber-ho ha estat sotmès a la seva influència.