Joan Ferraté, home essencial

No sé a tomb de què va venir, però un dia, a casa seva, Joan Ferraté em va dir que el millor article de crítica literària que havia escrit era “Carles Riba, home essencial”. És d’una densitat commovedora, escrit ja amb la seva millor prosa i amb tot el seu saber ben dissolt en el seu estil. El text es va publicar el 1969 a la revista Serra d’Or per recordar Riba deu anys després de la seva mort i al cap dels anys el va recollir a Papers sobre Carles Riba. L’he rellegit ara que també en fa deu que el Joan ens va deixar. L’article pretén delimitar el nucli profund de l’obra de Riba. A la base Ferraté descobria l’escepticisme sobre el sentit de l’existència de la vida dels homes –una “incertitud desolada”, diu-, un escepticisme damunt del qual Riba havia aconseguit edificar una esperança de salvació moral i transcendent a través de la seva fe en l’home –el seu humanisme- i la seva fe de cristià. Aquesta esperança, no donada i acceptada passivament sinó sorgida d’un esforç sostingut d’aprofundiment individual, el Joan considerava que era la veritat essencial que Riba havia projectat en la seva obra.

Em deixaria tallar un parell de dits, com a mínim, per saber escriure un article com aquell perquè, si ho aconseguís, això significaria que hauria estat capaç de desentranyar la veritat essencial de la vida i l’obra del Joan, l’escriptor, dels que he conegut, que més m’ha fascinat i l’exemple d’integritat del qual més m’interpel·la. Però per poder-lo concebre caldria, abans que res, tenir la seva cultura, la seva intel·ligència i la seva sensibilitat. Tres talents que jo no tinc i, a més, i això potser encara és més determinant, tampoc he viscut l’experiència de lectura –l’experiència de la literatura- amb l’emergència vital amb la qual ell ho va fer. És clar que la reflexió sobre aquesta emergència potser podria ser un bon viarany per atansar-se al nucli de sentit de Joan Ferraté. Per mirar de fer-hi una aproximació.

El Joan va ser un home que va haver de construir la seva subjectivitat damunt d’una arquitectura emocional fragilíssima. Els seus dietaris de joventut, que algun dia caldrà publicar, són la crònica d’un angoixat esqueixament interior, el testimoni d’una identitat en quotidià procés de dissolució i, alhora, en conflctiva lluita estèril per afermar-se. Aleshores la literatura, pel Joan, va ser un refugi –gairebé l’únic, m’atreviria a dir- i la seva capital teorització sobre el fet literari va respondre a la necessitat personal, en cap cas professoral, d’explicar-se per què l’experiència de lectura -l’operació de llegir, per dir-ho amb el títol d’uns dels seus llibres- li permetia formalitzar la pròpia subjectivitat. La lectura de Josep Carner –el seu autor més estimat- li donava consol perquè el Joan, fonent-se amb la riquesa retòrica d’una poesia bolcada a la realitat, podia reconciliar-se amb la seva circumstància. El professor Jordi Malé ho va intuir en un article magnífic. La mateixa experiència, tal vegada, la sentiria traduint el xinès Du Fu.

La reconciliació amb el món a través de la literatura, però, era només una de les dimensions del conflicte. L’autèntica esquerda per la qual s’escolava la vida del Joan era, crec, la impossibilitat d’estar en pau amb ell mateix i la consciència hiperlúcida que aquella pau era condició necessària per tenir una existència rica, feliç, plena. I la literatura, de nou, li va servir, en bona mesura, de salvavides perquè una meditació sostinguda sobre el desig –sobre el tractament literari del desig- li va descobrir de quina manera podria viure o podria intentar viure amb la pau tan anhelada. La seva fascinació per Ausias March i per Kavafis, crec, cal entendre-la per aquí i aquesta potser sigui també la clau de volta de la seva lectura fascinant de The wast land (un llibre que Xavi Cercas va traduir al castellà, traducció que no s’ha publicat mai). El tema essencial del llibre d’Eliot, va escriure, era “l’assoliment de la identitat personal en la satisfacció del desig”. I aquest assoliment és el que tematitzaria, amb goig, a “El paradís devastat”, el poema central del Llibre de Daniel.

Són només notes apressades. No pretenen ser més que una telegràfica invitació a la relectura o al descobriment d’una figura que, des dels autèntics marges, va proposar i segueix proposant un dels corpus assagístics més potents de la cultura catalana contemporània. Un home que va viure la literatura com una veritat de vida essencial.