Jo també vaig ser espanyolitzat

30.07.2013

Jordi Artigas es va formar en l’escola franquista, durant els anys 50 i 60 del segle passat. En aquella època tots els alumnes havien d’aprovar una assignatura anomenada Formación del Espíritu Nacional (F.E.N.). Artigas ha consultat els manuals d’aquella matèria als arxius de la Biblioteca Artur Martorell i ens fa un recorregut per una de les aberracions pedagògiques més abominables de la història d’Espanya. Podeu llegir els comentaris dels nostres lectors a aquest article aquí.

 

El general Francisco Franco amb el braç alçat

 

El ministre de Cultura, Ensenyament i Esport de l’actual govern del Partit Popular José Ignacio Wert ha esdevingut un autèntic bomber-piròman a partir de les repetides declaracions incendiàries d’octubre de 2012 contra el sistema d’immersió lingüística català, amb motiu d’endegar una nova i retògrada llei d’Educació, avui ja aprovada.

La cirereta del pastís fou la frase que sense dissimular i amb tot el cinisme pronuncià: “Queremos españolizar a los niños catalanes”, tot posant la zitzània dient que el sistema educatiu català, enverinat –segons ell- per una ideologització de caire nacionalista era en gran part responsable del que a Madrid han batejat com a “deriva nacionalista”.

Aquest tema, resumit en breu, ha fet brollar autèntics rius de tinta, tant de la premsa de paper com de la digital, articles, editorials, cartes dels lectors, declaracions, notícies, etc.

Això ha fet remoure vells llots que ja crèiem soterrats per sempre. El franquisme, mai desaparegut d’aquest país, torna a mostrar indissimuladament el seu rostre sota l’aparença d’un partit “demòcrata”. La “España profunda”, de la “Una, Grande y Libre” torna a treure el cap, com les serps després de la hivernada.

Avui vull aportar la meva experiència a les pàgines virtuals de Núvol. Estic convençut que la gent de la meva generació se sentirà identificada, sobretot la que ronda entre els 50 i els 60 anys, tots aquells que els va tocar estudiar l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional (F.E.N.) al llarg del Batxillerat, l’Elemental i el Superior, un clàssic d’aquelles dècades dels ’50 i ’60 del segle XX, en ple franquisme, la dictadura del vota sí als referèndums, dels “25 Años de Paz”, dels “Estados de excepción” i del TOP (Tribunal de Orden Público), i també perquè tot anava lligat amb el nacional-catolicisme, el centenari de les aparicions de Lourdes el 1958 o la “Cruzada del Rosario en família”.

Als que van tenir la sort d’estalviar-se aquell malson, els diria: allò sí que va ser una veritable “neteja ètnica”!. S’havia de fer desaparèixer qualsevol rastre de la nostra llengua i la nostra cultura catalana i substituir-la per l’espanyola. Per això puc dir amb coneixement de causa que “jo també vaig ser espanyolitzat”, com qualsevol noi d’aquella època. Però també puc afirmar amb satisfacció que els hi va sortir el tret per la culata…

 

Convivencia social, 1 (1969)

 

 

LA F.E.N.

Les meves evocacions se centren en els records que tinc de l’anomenada “Formación del Espíritu Nacional”, asignatura obligatòria al llarg dels estudis de primària, secundària i crec que també en la universitària. Les noies també eren obligades a cursar una asignatura semblant a la FEN adaptada a les directrius de la “Sección Femenina”, que destinava les joves alumnes a l’altíssima empresa de ser “el descanso del guerrero”, frases que ara ens fan esclafir de riure, però que llavors eren dites seriosament.

Per tal de refrescar els meus records he hagut de consultar algun d’aquells manuals, que avui ja són difícils de trobar. Els meus manuals de la F.E.N. no em va fer cap recança d’enviar-los al contenidor en el seu moment… És per això que per elaborar aquest article m’ha calgut consultar la col·lecció incompleta que es conserva a la Biblioteca Artur Martorell de Barcelona, especialitzada en vells llibres de text i pedagogia. Per un atzar fa pocs dies he trobat un d’aquells volums de tapes dures de les Edicions Doncel, el de “Política económica” en edició de 1966  als Encants de les Glòries, “quan me’n demana?, un euro”, em respongué el venedor…. Definitivament, vaig pensar, la F.E.N. està pel terra…

 

MANRESA, MITJAN ANYS ‘50

Vaig cursar el llavors anomenat Batxillerat elemental i una part del superior entre els anys finals de la dècada dels ’50 i els primers ’60, el lloc: l’Institut d’Ensenyament Mitjà Lluís de Peguera de la capital del Bages. Per tant la major part dels meus companys i companyes deuen tenir l’edat d’haver-se prejubilat o jubilat.

Manresa, una ciutat on la Rambla es diu Passeig de Pere III, encara conservava la seva distinció d’un passat desaparegut. L’edifici del Casino ja no era un casino, el joc -legalment- era prohibit, que fou el 1961 quarter general de la filmació de la pel·lícula “Plácido” de Berlanga. A la Manresa de llavors encara es veien carros tirats per cavalls, ja que encara hi havia pagesos. La tracció animal s’utilitzava també en casos com el de la fàbrica de sifons i gasoses Bertran del carrer Guimerà.

Cada vegada que venia el “Caudillo” a visitar “el corazón de esta industriosa comarca de la región catalana”, anava precedida de la detenció per unes setmanes d’elements “subversius” que podrien haver alterat aquell “ordre”. Els minyons de muntanya o boy scouts s’esbatussaven de tant en tant amb els camises blaves de la OJE, sigles de la “Organización Juvenil de España”.

L’única anècdota que recordo relacionada amb els blaus va ser aquela vegada que un company em va convèncer per pura morbositat d’anar a espiar un acte que feien als jardins o més aviat descurats descampats de la Cruz de los Caídos, amb motiu del “Día del estudiante caído”. La postal que aquí es reprodueix deu ser dels anys 60. Sortosament l’obelisc ha desaparegut actualment. A vegades penso que és una llàstima que al nostre cinema no hi hagi hagut un Fellini!, Manresa sens dubte hauria estat un escenari immillorable per a films com “I Vitelloni” o “Amarcord”!

 

Cruz de los caídos, Manresa, anys 60

 

LES TRES MARIES

Així en deien de les tres asignatures d’obligat compliment al llarg de tot el batxillerat, per indicar sens dubte la seva relativa importància: la religió, l’educació física o gimnàstica i la FEN o Formación del Espíritu Nacional.

Les dues darreres, la gimnàstica i la FEN eren impartides pel mateix professor, que podria ser definit com una espècie de comissari polític menor. En realitat eren una gran xarxa de vigilància i control ideològics estesa pels centenars d’escoles i instituts d’ensenyament mitjà de tot l’Estat espanyol. Ignoro si a l’ensenyament privat aquestes asignatures d’”iniciación político-social” eren també obligatòries.

Els dos professors de gimnàstica i FEN que vaig tenir els anomenaré senyor H. i senyor T. Darrerament un antic company m’ha dit que el senyor H. encara és viu, té familia aquí i està jubilat de fa anys. Aquests professors feien els estudis a l’Academia Nacional de Mandos José Antonio, fundada a Madrid el 1941. Per la seva part la branca femenina tenia la seva seu central al castell de la Mota a Madrigal de las Altas Torres (Valladolid) de la Sección Femenina, indret emblemàtic del nacionalisme espanyol per haver estat el lloc on va morir la reina Isabel la Catòlica. Alguna vegada s’haurà d’estudiar amb detall aquesta xarxa o teranyina que l’Estat franquista va teixir i que possiblement ajudarà a explicar com un règim dictatorial va resistir durant quasi 40 anys gràcies a la complicitat i al col·laboracionisme de tanta gent.

 

“APRENDIZ DE HOMBRE”

Tots els textos que recordo eren de les Edicions Doncel de Madrid, depenents de la Delegación Nacional de Juventudes. Tenien com a símbol l’estàtua funerària del Doncel, un jove amb armadura medieval que va morir lluitant contra els alarbs i es pot veure a la catedral de Sigüenza. Eren llibres de tapa dura, bon paper i amb il·lustracions. Els que vaig utilitzar jo són de finals dels ’50 i primers ’60. No recordo que ens fessin aprendre de memòria aquells textos tan indigestos, simplement n’havíem de captar la idea i fer-ne un desenvolupament. També recordo que el tema ens “relliscava” força. Els alumnes “llepes” i panxacontents tenien obertes les portes de la Falange o sigui de la OJE, per fruir de diverssos avantatges i privilegis. Els indiferents o “sospitosos” érem deixats de banda, aprovàvem l’asignatura de FEN i avall.

A “Aprendiz de hombre” (edició consultada de 1965) s’oferien una sèrie de textos de clara intencionalitat ideològica, textos d’autors que anaven des de l’anònim “Poema de Mío Cid”, Calderón de la Barca, Cervantes, Dumas, Manuel Machado, Manzoni, Papini, Plató, sense oblidar escrits tan importants per a la literatura mundial com el testament de José Antonio Primo de Rivera i els de Fray Justo Pérez de Urbel, primer abat del Valle de los Caídos.

Aprendiz de hombre

L’autor d’aquesta amanida russa fou Gonzalo Torrente Ballester, falangista de la primera hora, famós després com a periodista i novel·lista que en els seus darrers anys participà activament a la campanya anti-catalana, argumentant que els “papers de Salamanca” no s’havíen de retornar perqué havíen estat aconsseguits “por derecho de conquista”.

A la Biblioteca Artur Martorell he pogut consultar altres manuals cronològicament anteriors que jo no vaig arribar a estudiar, com ara un volum de 1947 titulat Formación del Espíritu Nacional, publicat pel Frente de Juventudes, que era un manual d’iniciació político-social per a l’ensenyament primari, molt més “blau” que els que jo vaig haver d’estudiar. Simplement es tractava de pamflets sectaris. Vet aquí una mostra, un parell de “perles”:

“Normas sobre las enseñanzas del Frente de Juventudes en los centros docentes y partes de los maestros(…) 2º Consigna. Izadas las banderas, el Instructor lee la consigna que corresponde a la semana, según el índice publicado en la revista ‘Mandos’. Al terminar su lectura manda ‘descanso’, y después de comentar brevemente la consigna (sin exceder de cinco minutos), ordena ‘firmes’ y ‘romper filas’ o desfilar hacia las clases.(…)

Al final de las clases se cantará siempre el himno del Frente de Juventudes ‘Prietas las filas’(…)”

Referent als uniformes es diu a la lliçó XII “(…) Y fué entonces cuando José Antonio hizo uso por primera vez de su autoridad como Jefe Nacional para imponer el color azul mahón de la camisa. ‘Un color –dijo él- neto, entero, serio y proletario’ que expresa perfectamente el contenido revolucionario y religioso de la Falange.(…)” (es referia al color de les granotes dels obrers…)

I a “Formación del Espíritu Nacional” de M.Alvárez Lastra y E. de Orte Martínez (edició 1955) es presentaven temes tan estimulants com aquests destinats a nois de primer de batxillerat: “España es la patria más bonita que se puede tener”, “Falange Española tradicionalista y de las JONS se ha impuesto la obligación de salvar a España”, o “El caudillaje de Franco nos conduce a la España Una, Grande y Libre.” I un llarg etcètera de píndoles ideològiques…de color blau “mahón”.

 

“REGIONALISMOS”

Aquests manuals eren autèntiques eines de neteja ètnico-cultural. No és exagerat anomenar-los així, atès el català estava totalment prohibit a tots els àmbits i per tant també a l’ensenyament. Els catalans no teníem ni el dret d’usar el nostre nom en català. Al DNI i a tot arreu ens havíem de dir Jorge i no pas Jordi, Mercedes i no pas Mercè, Juan i no Joan o Lucía i no Llúcia…

Malgrat la seva aparença de disseny atractiu, aquestes obres de contingut enverinat passaven de puntetes sobre els nacionalismes, que aleshores anomenaven “regionalismos”.  A “Convivencia humana” d’Eugenio Frutos (Saragossa, 1959) se’n parla: “La convivencia nacional, p. 170-171. Nuestra unidad de convivencia nacional: España(…)En relación con esta diversidad están las distintas costumbres y temperamentos de las gentes que la pueblan. Se dan también la diversidad de lenguas, aunque todas derivan fundamentalmente del latín; (sic) es decir son afines entre sí, aunque sean diferentes. Pero estas diversidades regionales o locales están superadas por la unidad nacional que el desarrollo histórico de España ha logrado establecer como un bien más amplio y superior, al que deben subordinarse las diversidades regionales, sin que tengan que perder por ello su fisonomía propia.”

I d’un discurs de Ramiro Ledesma, un dels fundadors de la Falange o feixisme espanyol, aquest fragment que parlava de la “Unidad de España: (…) Si España no es para los españoles una realidad sobre la que resulte imposible abrir discusión, es que España no existe como una Patria. No hay Patria si dentro de ella, dentro de sus contornos, aparecen encajadas de un modo normal y público ideas y gentes contrarias a su existencia misma. Pues estas últimas son por definición las características de lo que hay fuera, de lo extranjero, de lo presunto enemigo.

La unidad de España es la más antigua unidad nacional que se hizo en Europa.(…)”

Més d’una d’aquestes frases seria usada avui sense cap mena de rubor per l’espanyolisme actual.

 

ECONOMIA PER ACABAR

Altres títols d’obres de la FEN que tingueren successives edicions perquè eren llibres de text obligatoris serien aquests: “Vela y ancla” d’Eugenio de Bustos (edició 1960); “Cartas a mi hijo” de Gaspar Gómez de la Serna (1961); “Luiso” de Sánchez Silva y Luis de Diego (1957); “Convivencia social” de José M. Poveda Ariño (edicions 1965 a 1969); “Convivencia humana” d’Eugenio Frutos (edicions 1959 a 1962); i “Política económica” d’Enrique Fuentes Quintana i J. Velarde Fuentes (edició 1966).

 

Convivencia social, 2 (1969)

 

A “Convivencia social” se’ns adoctrinava als jovenets, futurs “productores”, tècnics o professionals sobre com havíem de comportar-nos en una societat producte d’una “democrácia orgánica”, definició franquista que així esquivava la paraula tebú que més li esqueia, la de “dictadura inorgànica”, definició, la primera, que mai vaig aconseguir entendre.

Així es parlava de “La familia, célula social primaria”, del “Municipio, unión de familias” i dels “Sindicatos (verticals) como unidad de convivencia social”. Sense oblidar mai “La unión de los hombres de España en una misma tarea.”

Però els temps canviaven i el “Régimen” s’havia d’anar rentant la cara, el transvestisme polític que tant havia practicat el franquisme i que tants bons resultats havia donat, es tornava a posar en marxa. Es varen reemplaçar les camises “azul mahón” de la “revolución pendiente” que era la Falange per les blaves celeste de l’economia i l’aigua beneïda de l’Opus Dei. O sigui de l’autarquia populista econòmica s’havia de passar al capitalisme liberal pur i dur.

El volum “Política económica” el recordo com un d’aquells darrers manuals “declarado de texto para enseñanzas de Educación Política en el 6º curso de Bachillerato” (6ª edició, 1966). Un dels autors Fuentes Quintana, catedràtic d’Hisenda Pública, formà part d’un dels governs d’Adolfo Suárez durant la transició…Tot s’havia de reciclar, maquillar…O sigui la mona, un cop més, s’havia vestit de seda, recordeu la faula?

Jo també, com tants d’altres, vaig ser espanyolitzat, ho van intentar, però no van poder…

 

 Podeu llegir els comentaris dels nostres lectors a aquest article aquí.

Les fotos d’aquest article provenen de la Biblioteca Artur Martorell i de arxiu perosnal de l’autor. Per aquells “masoquistes” recalcitrants que en vulguin saber més, trobareu documentació a la Biblioteca Artur Martorell, Plaça Espanya, 5, planta baixa.Tel. 93.402.36.44
Biblioteca Artur Martorell bibliotecaarturmartorell@bcn.cat/ http://www.bcn.cat/educacio/arturmartorell

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

28 Comentaris
  1. I tant que ens sentim identificats! i per a les nines, que per més inri patíem les monges, encara era pitjor. Hi ha un llibre deliciós de Carmen Martín Gaite, Usos amorosos de la postguerra española, que ho conta molt bé.
    De la qüestió nacional, especialment de la llengua, ja no en parlem. Jo tenia un llibre de lengua Española que posava “son dialectos (per si de cas no deia de quina llengua eren dialectes) el mallorquín, el catalán…”

  2. PD: respoc a la pregunta: quina era l’assignatura….? Sense cap dubte, les “Labores del hogar”: tenia un poc de totes les altres, amb agreujants. I, a més, mentre nosaltres fèiem això, els al·lots podien jugar a futbol al pati de l’institut!!

  3. A l’escola on vaig estudiar jo (particular), tot i que les classes de les assignatures normals les fèiem generalment en català, aguantàvem igualment per força les dones de la “sección femenina” per a la FEN, les labores del hogar i el gimnàs. I la FEN l’havíem d’aprendre de memòria, i tant!

  4. Wert&Cia. ha desenterrat un vell desig: espanyolitzar els catalans. Aleshores, Jordi, no ho van aconseguir i ara no els ho hem de permetre. Nascuda el 1951, el teu article m’ha recordat una època que, en efecte, sembla de pel.lícula de Fellini. Però no era una pel.lícula: era la realitat. Perquè em dispensessin el títol, atorgat per Su Excelencia!, vaig haver de fer el Servei Social. Quan finalment el títol va arribar de Madrid, vaig estar a punt d’esparracar-lo quan vaig veure escrit Su Excelencia. Si la meva mare no me’l treu de les mans hauria fet bocins el diploma que donava fe dels meus estudis… en castellà!
    Una abraçada.

  5. A més a més de certificar totes aquestes infàmies que vam rebre els de la nostra generació (jo sóc nascut del 1954) recordo que encara ens ensenyaven que les províncies catalanes eren tres, Girona, Barcelona i Tarragona. La “província” de Lleida ja l’havien assignat a no recordo quina altra ubicació, però a fora de Catalunya.
    Quan ara veig la fúria anticatalana que es manifesta sovint (Aznar, Wert, Losantos, El Mundo, El País, etc., etc.) no em costa gens de lligar-ho amb el que vam veure i viure els anys 60.
    La independència per a mi és, sobretot, una qüestió de dignitat.

  6. Allò era brutal! Vaig començar a l’escola a mitjans dels anys quaranta i aquell era el món que ens vam trobar.
    Veure 50 criatures a l’aula cantant Cara al Sol i altres per l’estil, braç enlaire i ma estesa, igual que sagetes al més pur estil hitlerià avui m’esgarrifa. Per acabar-ho d’adobar, amb el mateix ritual, també hissàvem la bandera “roja i gualda” cada dia

    • Si, era així com dius.Jo soc del 46 i a més del Cara al sol, ens feien cantar el Montañas nevadas, en un colegi de monges de S. Vicente de Paúl. Per les tardas un dia a la setmana venia un capellá a la clase, que entre altres coses ens deia “los padres que no rezan el rosario en familia son unos criminales”. Aixó ho habiem de repetir en veu alta. Jo tenia uns 10-11 anys.

      • Sï, el capellà tenia via lliure per entrar a l’escola. Al meu poble (Priorat) era militar i a més portava pistola.

  7. jo, en aquella epoca i a casa meva els meus pares no tenien diners com moltes families ,i em va tocar anar als escolapis de Mataro , a la clase dels pobres ,que en deien la tercera i alla feien veure que ens enseñaven el comerç,.
    els capellans eran de lo mes fill de put…s,ens feien ajuntar els dits i alla cops de regla va i be, ens estiraben els pels de les patilles tirant cap a munt ,o venir per el darrere i fotret un cop al cap amb els punys tancats ,si anabas per lliure els diumenges a misa ,el dilluns habies de portar un paper firmat del capella que oficiaba, i si no don´s tocaba estar castigat els diumenges a la tarda a l´escola.
    els nens de la clase octava eren els ben mirats don´s les seves families disposaben d´un estat economic mes elevat.
    i per acabar el mes gros per a mi , a casa meva avia nascut una nena esgarradeta i lo que es podia recollir era per aveure si es milloraba la seva condicio de vida.
    un dia a la escola em diuen que tinc de comprar un llibre de la falange ,ó dic a casa i els meus pare acorden anar a veure el director aveure si em poden deixar el llibre fins a final de mes que intentaran comprarlo,paraules del capella “si no poden comprar el llibre treguin el nen de l´escola” a les nou i cinc minuts ja era despedit.
    jo tenia 11 anys .
    com veia el teatre que feien per els carrers capellans i militars ,a les professons etc , tenia uns rebomboris……

  8. Quan entrava el professor de Formació el primer que cap a, després d’asseure’ns, era deixar la cartuxera i la pistola damunt de la taula.
    Amb això es diu tot.

  9. Jordi,
    per un moment m’has fer endinsar al túnel del temps. Batxiller en un col·legi de La Salle (1961-1966): tots els alumnes catalanoparlants, molts del “hermanos”, també, però ni rastre del català a l’ensenyament (“de pago”). Una excepció: dibuix artístic i linial de 5è i 6è, a càrrec de Ramon Ferran, lúnic mestre que he tingut en català (escola unitària del poble, batxillerat i universitat). No l’oblidaré mai.
    Un “professor” de FEN i de gimnàstica. Un dels llibres crec recordar que era d’un tal Manuel Fraga Iribarne. Després d’una enganxada amb un “hermano”, per justificar el suspens en la seva assignatura, el falangista va revisar les notes de FEN i, casualitat!, al final de curs l’única del primer trimestre equivocada era la meva. Així, suspenent física i FEN devien pensar que no s’els veia tant el llautó. Tampoc els he oblidat mai. Un dia, de visita a unes dependències de la Generalitat m’hi vaig trobar el falangista de conserge. No li vaig donar records, en vaig tenir prou amb el plaer de veure com s’ho devia estar passant de bé.
    Surto del túnel del temps. No vull que els meus fills hi tornin.
    Gràcies, Jordi

  10. Hola i bon dia a tots i totes lectors de Núvol, gràcies per fixar-vos en el meu article sobre la FEN, l’interès de tots vosaltres reflecteix que el que va succeir en aquella època del franquisme no és encara un tema tancat i que no l’hem d’oblidar. Trobo molt interessants les anècdotes que cada un de vosaltres expliqueu. Precisament ahir mateix remenant en unes golfes vaig trobar dos d’aquells manuals que creia desapareguts, un d’ ells “Vela y Ancla” de 1959. Així doncs els 3 volums que ara tinc els donaré a la Biblioteca Artur Martorell de Barcelona, salut!

    • Per a tots vosaltres

      Enric

      QUAN JO ERA PETIT

      Quan jo era petit,
      ma mare em parlava en sa llengua.
      Amb ella vaig aprendre a parlar
      i el català va ser ma llengua.

      Quan a l’escola vaig anar,
      m’he n’imposaren una d’estranya;
      deien que era la “lengua de España”
      i “la única verdadera”.

      Aleshores em van dir:

      “En castellano debes hablar:
      el catalán no es lengua.
      El castellano es la lengua de España:
      el mayor imperio que hay en la tierra.

      España es tu Patria:
      solo Dios es igual que ella.
      Por ella la vida debes dar,
      si fuera necesario para defenderla.

      Franco es su Caudillo.
      Calvo Sotelo, José António,
      Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma
      glorias de España son,
      porqué dieron su vida por ella”

      En castellà vaig parlar,
      en castellà vaig llegir,
      en castellà vaig escriure,
      en castellà vaig resar,
      Prietas las filas, Viva España
      i Cara el Sol, en castellà vaig cantar
      i, en castellà…. Mai vaig pensar!

      Quan ja era més gran, vaig pensar:

      “A l’escola em van enganyar:
      Ma llengua no és el castellà
      i… la història em van amagar.
      ————

      Cap dels desastres no seria transcendent si només afectés als qui l’han viscut. Dels grans desastres nacionals els més afectats en seran sempre els qui n’hagin rebut només els efectes a l’edat que tot s’accepta de l’ambient.

      Núria Folch de Sales a “Cartes de la guerra” de Joan Sales

  11. Al meu cole de primaria itzaven les banceres d’Espanya, la de la Falange mentre cantavan l’imne amb la lletre de Josep Mº de Peman i desprès el Cara el sol(Braç en alt), i rezsvan el Pare Nostre, totes formades en fila abans de pujar a les aules .
    A mes de la F.E.N. que era un pamflet socio-politic que al igual que el catecisme ens havien d’apendre d memoria, tenien altres “maries”. El non de una de les asignatures era “Econocmia doméstica” (Labores del Hogar” es el nom d’una revista dedica a les labors – que per cert encara es publica), Cocina, labores (cosir i brodar básica, al B. superior feien corte i confección) i puericultura.
    la nota era conjunta, sino les aprobaves totes no pasaves de curs.

  12. Ah! El castell de la Mota, està a Medina del Campo (Valladolid), i les estudiants de Magisteri havian de pasar tot un estiu fent cursets per poder després ejercir com a mestres.
    I tot aixó pasava a la escola primaria de la obra social de la CPVA
    mitjats del 50 i principis dels 60, i els instituts de tota Barcelona. Per sort els meus pares eran pobres i no vaig patir a les monges.

  13. A l’escola parroquial, com en deien, tot sempre en castellà, és clar, però encara m’estic preguntant que coi volia saber l’únic professor que teníem per a tot, quan al pati em va demanar (en català amb aire mallorquí ) per la gent que hi vivia a casa nostre, jo deuria tenir 5 o 6 anys i sóc del 51

  14. Jo també vaig ser d aquelles èpoques, però potser amb mes sort. El meu pare, amb economia molt modesta sempre deia que no em portaria a l’escolta publica perquè era l escola del Franco. Amb molt esforç va inscriure’m a les Escolapies del clot a Barcelona i va pagar religiosament la quota, estant-se de moltes coses bàsiques. Pel que he anat veient aquelles monges eren bastant de màniga ample. Jo intuïa que tots aquests mestres que feien F.E.N o coses semblants no eren gaire valorats per les autoritats mongivoles ,per això les alumnes teníem clar que encara que ens burlesim de la “senyorita” no passava gaire res.
    Jo sempre penso com tu, Jordi no van poder, només ‘estudiar aquells llibres d historia ja vèiem que allò no tenia lògica, allà hi havia “gato encerrado” i això que a casa encara no s’havien recuperat de la por o el pànic….
    El Wert hauria de saber que això de españolizar va fracassar una vegada i potser pot tornar a passar.PASSARÀ, que caram!!!!!

  15. Absolutament identificada. Vaig néixer al 52 i per tant vaig patir tot això en pròpia carn. L’any 73 vaig acabar els estudis d’Infermeria que a l’època es deia l’absurd nom d’ATS però, ai-làs! em van suspendre la gimnàstica! Resultat, em vaig quedar sense títol i , per tant, sense feina, sense passaport i per tant, sense poder viatjar a l’estranger, que aleshores començava als Pirineus isense carnet de conduir. No ho enteneu,oi? Jo tampoc ho vaig entendre mai, però era aixi. Això en les tres maries.
    Vist on hem arribat, no penso parar fins deixar una Catalunya lliure pels meus fills i néts.

  16. BATES COLOR MERDA D’OCA
    Tota la meva família som catalanoparlants. A cinc anys, però, juntament amb el meu germà, em dugueren a una escola “Nacional” d’aquestes que tenien nom de país sud-americà (Ecuador, Perú, Uruguay, etc.). De fet, si no fos pel patetisme de la situació, s’hauria esdevingut una escena curiosa, el dia de la rebuda, perquè els professors que hi havia eren, la majoria, gent del barri, enfundats, però, en unes bates de color merda d’oca, que els anaven grans. També parlaven d’una manera estranya i molt curiosa, observats de prop pel director de l’escola, que fumava amb broquet i s’assemblava molt al verro aquest de ministre que acaba de dir que vol Espanyolitzar els nens catalans. El primer tripijoc que vam haver d’entomar, doncs, va ser que no es tractava d’espanyolitzar, sinó de castellanitzar. Perquè si un castellà pot arribar a espanyolitzar un català és que les coses van molt malament. O sia que tot el que va passar a partir d’aleshores vaig arxivar-ho en una pista a part, per a ser tractat en el seu moment, quan ens haguéssim pogut deslliurar de les bates. Atentament, Jordi Sala
    comunicòleg

  17. Soc nascut al 1948, o sigui que ja et pots imaginar. Anava a La Salle Josepets (privada) i també vaig passar per l’adreçador (La emoción de España, Luiso, l’Aprendiz de hombre i d’altres “floretes” que, afortunadament he oblidat). El que si ens varem estalviar varen ser les cantades al pati de “cares al sol” i d’altres, així com hissades de bandera a toc de pito com passava -em consta- a les escoles dites “nacionals”. Això si: se’ns convidava cada tres per quatre a visitar l'”hogar” de la OJE per tal de que veiéssim lo be que s’ho passaven i lo sobrats que anaven de tot. En aquest aspecte val a dir que no varen tindre massa èxit (gens), al menys en el meu entorn. Però qui va tindre un paper cabdal a casa nostra, com a contramesura de tot allò, va ser el Moviment Escolta, del qual en vaig formar part. Penso que aquest fet, pel que va significar, mereixeria per si mateix un article ben documentat.

  18. Jo també vaig ser espanyolitzat ja que,(la cirera del pastís)
    per a obtenir el títol de mestre d’escola, abans havies de te-
    nir el títol d’ instructor que te lliuraven als campaments de
    l’ OJE i si no el tenies no podies ser mestre. Així, com sona!!!

  19. Molt interessant l’article, tot i que sóc del 57 i d’un poble petit, la cosa ja estaba força diluida. Els mestres que eren o son d’origen català feien les classes en català a menys que hi hagués una visita de l’inspector de torn. Amb el tema ideológic “feien el paper que els tocaba fer” i per infants que fossim s’ens feia evident aquell comportament de compromís. Tot i que estic parlant de l’escola pública puc comptar amb als dits de la mà les vegades que vaig cantar alguna d’aquelles cançons falangistes i recordo passar molt per sobre els llibres de F.E.N. (el meu mestre ens parlava més d’en Pau Casals que no pas d’aquesta matèria). Pel contrari del tema de la religió que tenia força més incidència i que es resava o s’anava a missa per qualsevol estornut. Sempre els hi dic als meu s fills que no els caldrà mai anar a cap missa per que jo ja vaig escoltar les meves i les seves. Gràcies i salut!

  20. Jo vaig “estudiar” la FEN amb un mestre que era un coronel retirat que es deia Zosimo Z.S.. No recordo gaire les lliçons doncs, com que ja era vell, ens dedicavem a xerrar, jugar i dibuixar. Els llibres eren tots de l’editorial Doncel i eren els gairebé sempre els únics en color. Els varem llençar tots. Tinc 53 anys i també els hi puc dir que els hi ha sortit el tret per la culata.

  21. Jo tambe vaig ser educada en aquest període de temps i era una porqueria. En una ocasió ens varem dir que si estudiavem fora D’HORA de classe, ens rebaixarien la prestació del S. S i hu vaig intentar….. Pero a la primera i segona clase lo únic que ens van ensenyar…… Va ser la lletra del Cara Al sol. Mai mes i vaig tornar…..

  22. El francès era la maria. La FEN, labores del hogar i religió, depenia de les simpaties del profe i de quina família eres.

  23. Gràcies per fer-me reviure els anys de la meva infantesa i adolescència. Tinc 67 anys, vaig estudiar als jesuïtes i puc certificar fil per randa tot el que dius. També a la privada hi havia les 3 Maries. Efectivament, al col.legi hi havia una espècie de professor-comissari que ara veig que tenia un evident tracte de favor respecte a la resta. També hi havia bons professors que feien grans equilibris per explicar-nos la Història de la manera més objectiva possible en aquella època, si més no mostrant la seva ironia respecte a la versió oficial. Com a exemple d’aquella trista època, hi havia un company que es deia Boix, però que s’havia de pronunciar “Boics”. En fi, jo també vaig patir l’intent de la meva espanyolització, però ho vaig superar gràcies a l’esperit crític que em van ensenyar els bons professors, que també n’hi havia.