Jo no vull pintar la guerra

1.11.2016

“La teva carta d’ahir m’ha fet molt feliç. Veig que continues mirant-te el futur amb tot el coratge i l’entusiasme del món”, escrivia el pintor Juan Gris al marxant d’art Léonce Rosenberg. La carta està firmada a París el 15 de maig de 1917. La Primera Guerra Mundial feia dos anys que havia començat i encara trigaria a acabar-se. Ara, el Museu Picasso recull les obres de 10 artistes cubistes que com Juan Gris, van intentar evadir-se de la guerra.

Fragment de "Maternitat", obra de Diego Rivera

Fragment de “Maternitat”, obra de Diego Rivera

“Veig que continues mirant-te el futur amb tot el coratge i l’entusiasme del món”, digué el pintor Juan Gris a l’editor Léonce Rosenberg enmig de la primera de les grans guerres del segle XX. I precisament de tot el que suposa aquesta frase, l’esperança en la progressió de l’art, l’alienació dels artistes respecte a la guerra, és del que tracta l’exposició Cubisme i guerra. El cristall dins la flama, que acull el Museu Picasso de Barcelona fins al 29 de gener del 2017.

Abans de la Primera Guerra Mundial, a París s’hi reunien artistes d’arreu del món. Quan va arribar el conflicte, tots van desaparèixer de la ciutat. Tots, menys un grup de creadors que volien mantenir obertes les possibilitats plantejades en pintura i escultura abans del 1914, any de l’inici del terror. D’aquests artistes, l’exposició del Museu Picasso en mostra 10: Juan Gris, Diego Rivera, Maria Blanchart, Georges Braque, Henri Laurens, Fernand Léger, l’únic que va estar al front; Jacques Lipchitz, Gino Sverini, Henri Matisse, que va voler anar a la guerra però no va poder per la seva avançada edat; i, és clar, Pablo Picasso.

En entrar a la mostra, però, no hi veiem cap pintura. La primera sala és fosca, plena de fotografies i de cartes. Christopher Green, professor emèrit d’Història de l’Art al Courtauld Institute i comissari de l’exposició, ha decidit introduir els assistents al context de la Primera Guerra Mundial abans d’ensenyar-los les 68 obres en qüestió. Green vol començar amb la imatge de la guerra: fotografies que havien sortit en premsa, una breu introducció al context històric i cultural, i cartes d’artistes on expliquen la seva forma de veure la realitat.

“Espero que la gent no oblidi aquesta negror inicial quan entri a les altres sales, espaioses i lluminoses”, reflexiona el comissari. Perquè tot i que el conflicte va suposar la mort de 21 milions de persones, els cubistes van rebutjar la guerra com a tema. No creien que produir propaganda fos el seu deure. És més, es negaven a oblidar l’efervescència creativa dels anys 1911-1914, època en què va aparèixer el primer isme, la primera avantguarda: el cubisme.

Un cop assumida la desgràcia que aquests 10 artistes van voler passar per alt, al Museu Picasso comença l’art. I l’art està disposat de forma cronològica. Així ho ha decidit Christopher Green, amb la intenció que l’espectador pugui associar l’avanç de la guerra amb l’evolució de l’estil dels artistes. La primera etapa, que comprèn les obres creades entre el 1913 i el 1914, introdueix l’assistent a tot el ventall de possibilitats que els cubistes van començar a oferir abans de la guerra: espai no perspectiu, elements plasmats des de punts de vista diferents, detalls de la cultura popular, reinvenció de la figura humana.

En aquesta primera sala, la peça Cap d’home de Picasso dialoga amb els collages de Gris i amb les primeres obres cubistes de Rivera, una de les principals sorpreses de Cubisme i guerra. Si bé el mexicà Diego Rivera és sobretot conegut pel muralisme (i per la seva passional i inestable relació amb Frida Kahlo), l’exposició en qüestió demostra a partir de 7 obres seves que l’artista també excel·lia en el cubisme. La reina absoluta de la segona sala, any 1915, és l’obra Natura morta davant d’una finestra oberta, plaça Ravignan, on Juan Gris incorpora l’espai exterior a la pintura cubista.

El 1916 va acollir les batalles més mortíferes de la guerra: la del Somme i la de Verdun. Però a París va revifar la vida cultural, i la resolució dels cubistes de continuar treballant no va defallir. En la sala que pren aquest any com a referència, hi trobem escultures com Ballarina espanyola o Cap de dona, d’Henri Laurens, però les peces més destacades són una bellíssima Maternitat, de Diego Rivera, i un retrat realista que Picasso va fer amb llapis sobre paper a Léonce Rosenberg, galerista que va pagar el sou a molts dels artistes del grup i de qui Juan Gris admirava que continués “mirant el futur amb tot el coratge i l’entusiasme del món”.

De la quarta i penúltima sala, que engloba les obres del 1917, és important fixar-se en les tres úniques obres de Blanchard que mostra l’exposició: Natura morta cubista, Natura morta del pa i Dona amb guitarra. Aquesta última és un desafiament de l’artista al cubisme teatral de Picasso. És el mateix Picasso el que domina l’espai, amb dues pintures fetes després de fugir de París per viatjar amb els ballets russos de Serge Diaghilev, primer a Roma i després a Barcelona: l’Arlequí i Dona amb collaret. El 1917, els artistes en qüestió van derivar, sempre des del seu estil propi, cap a allò que més tard es va anomenar una crida a l’ordre, un moviment que també va fomentar Rosenberg.

Finalment, el recorregut acaba mostrant com la crida a l’ordre que buscava el marxant francès va esmicolar-se amb facilitat, i la diversitat va tornar a regnar dins del cubisme. La pinzellada fluida de Natura morta sobre un vetllador de Braque contrasta amb les guitarres de Laurens i amb el tens control de Baix relleu, I de Lipchitz. Un tancament que condueix als nous realismes on entren Picasso i Rivera.

De fet, en aquesta exposició veiem l’obra amb la qual Rivera tanca la seva etapa cubista: El matemático. Un punt final per una exposició que vol fer redescobrir el museu al públic local, com anuncia el tinent d’alcalde de Barcelona Jaume Collboni. I és que com diu el nou director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon: “Penso que una exposició ha de ser com un poema, amb una primera i una última paraula i tot el que flueix entremig”.