Jaume Sisa. El comptador d’estrelles

22.02.2015

Edicions Els Llums acaba de publicar ‘El nét del vigilant’, l’últim llibre de Manel Joseph. Amb aquesta obra, Joseph ens proposa un viatge per la seva trajectòria vital, molt vinculada a tota una generació que va marcar una època, com el Gato Pérez, en Sisa, en Serrat, en Carles Flavià, en Pau Riba, els germans Batiste, els Comediants o la Plateria. A continuació us oferim un capítol, que parla sobre Jaume Sisa.

pau-riba--sisa-en alta-6256La primera vegada que vaig veure el Sisa va ser en un festi­val, en un atrotinat local parroquial del Poble Sec. Un tio llarg i prim, vestit de negre, molt cenyit, i un mocador morat nuat al coll. Duia el cabell molt llarg, també negre, arrissat, volumi­nós, quasi afro, i unes ulleres amb el vidre més gruixut que jo havia vist mai. Dalt de l’escenari es movia com una aranya. El festival era del Grup de Folk de Barcelona. Allò era un flash de modernitat. Trencava esque­mes. Del coll l’hi penjava el suport amb l’harmònica, a l’estil Dylan, era definitiu:

«Allà on s’amaga el soooool…»

Havia deixat enrere els Descendientes de Walder i estava po­sant a punt el personatge Sisa, cantautor galàctic, menjant pollastre i jugant a boles. Era un flaix en aquell ambient tan kumbaià de centres parroquials, caus d’escoltes, grups excur­sio­­nistes i escoles «modernes» que eren el caldo de cultiu d’una nova ètnia, els progres, de la qual en sorgirien d’altres, una d’elles els hippies. Amb el seu posat distret, les seves can­­çons, els seus moviments, el seu humor i la particular po­sa­­da en escena, ens agradava molt i ens feia molta gràcia. Ens vam anar tro­bant pels bolos, festivals, matinals i altres esde­veni­ments en els quals s’ajuntaven gent del Grup de Folk amb cantautors diversos.

L’any 1970 vam coincidir fent d’extres en una pel·lícula, Topi­cal Spanish, dirigida per Joan Amorós i protagonitzada per Guillermina Motta, que estava secundada pel grup de pop espanyol Los Íberos. En una nau de l’Hospitalet, ens vam ajuntar per a la pel·lícula molts «peluts», amics i coneguts. El Sisa amb els de Música Dispersa: la Selene, el Cachas i l’Al­bert; també hi eren el Miquel Cors, el Marcel Villier, el Jor­di i l’Ia Clua, el Jaume Balañá, el Manel Rubio i molts altres que em deixo.

Jo vaig fer-hi d’extra amb frase, deia: «Bach!!!»

El primer disc del Sisa, Orgia, ja només veient la caràtula, obra de l’Alex Ferrer, ens convidava a entrar en aquest univers seu tan propi. Entre una mena de tendresa de barri i una trans­­cendència sideral. Antonio Machín i Bob Dylan, José Luís y su guitarra i l’Incredible String Band o Cayetano Re­nom i Frank Zappa. Havia de connectar per força!

Va presentar Orgia a l’entranyable i decadent antre La Bo­dega Bohemia, apadrinat per l’O Gran Gilbert, essència del vell Paral·lel i acompanyat per la Companyia S.L., que estava integrada per l’Enric Herre­ra, el Jordi Batiste i el Tono Duran. La Companyia S.L. seria l’embrió del que després seria Mà­quina! Acompanyat per aquest grup sonava roquer i con­tun­dent. Em va encantar, era com el Dylan, del folk al rock!

Darling Sisa va ser una altra actuació memorable, vestit de soldat alemany i amb un tambor de sabó per a la roba, Skip, penjat del braç. O l’actuació al Saló Iris amb Música Dispersa. O la publicació de l’EP Miniaturas, amb el Cachas, l’Albert Batiste i el Pau Riba.

Després de creuar el desert venent aixetes i ja aixoplugat sota el paraigües de Zeleste es va proposar gravar el Qualsevol nit pot sortir el sol. Aleshores jo estava tocant amb el Pau Riba i vaig rebre la proposta de col·laborar en el nou projecte del Sisa. Vaig pensar que s’havia materialitzat un vell desig: tocar amb el Pau i el Sisa!!!

Qualsevol nit pot sortir el sol va ser un disc molt ben produït pel Rafael Moll. Va resultar ser un èxit. Va rellançar la carrera del Sisa i per presentar-lo en directe va muntar un grup. A part de mi (percussió i veus), érem: Xavier Riba (violí), Dolors Palau (flauta i veus), Paco Pi (baix, violoncel i veus) i Quino Béjar (bateria). Als primers bolos el baixista va ser el Josep Franco. M’encantava com sonava aquella banda. El Sisa amb la Fender Stratocaster, i la bateria, el baix i la percussió for­mà­­vem un suport contundent i roquer per a les dolces i volàtils melodies de violí, flauta i veus. Com passa moltes vegades, aquest grup va ser per a mi molt més que un grup musical, érem com una família i ens vam fer un tip de fer bolos, principalment per Cata­lunya, però també vam actuar al Teatre Monumental de Madrid i al Micalet de València, en una mena d’ambaixada catalana, facció Zeleste, aleshores molt ben re­buda. Ben rebu­da pels «moderns» incondicionals, perquè a València vam ser interromputs a mitja actuació per les forces de l’ordre. La Guardia Civil entrant pel passadís central del teatre i movent els braços perquè paréssim de tocar. Ens va impedir acabar l’actuació. Es veu que el Sisa i, de retruc, nosal­tres érem sub­ver­sius. Tot el que no entenien era subversiu; vaja, si fa o no fa com ara. A Madrid, malgrat que el Franco (Josep) duia per a l’actuació una camisa blava, que sospitosa­ment semblava de la Falange, amb una petita senyera al pit, la cosa va estar tran­quil·la i l’actuació va ser un èxit. En aquella època es veu que els catalans érem l’hòstia.

Per als directes jo havia adoptat l’aspecte del «Senyor boti­guer». Anava amb un davantal gris, boina i llapis a l’orella. La Dolors i el Xavier eren el «pupitre», el Quino era quasi un nen i el Paco anava en Vespa. Es va a començar a forjar la llegenda de Qualsevol nit pot sortir el sol.

Jaume Sisa | Foto: Altaveu.cat

Jaume Sisa | Foto: Altaveu.cat

Em sembla que l’any 1977 es va fer la primera Festa del Tre­ball amb el Partit Comunista legalitzat. Hi va assistir el Santiago Carrillo. Va ser impressionant, unes tres-centes mil persones. Mai més no he tornat a tocar per a tanta gent! El servei d’ordre format per companys en cadena per resguardar el líder de les masses era impressionant. El Sisa anava llegint aleatòriament fragments del Manifest comunista. Mentrestant els del grup s’inter­canviaven els instruments, és a dir, que ningú no tenia ni idea de tocar l’instrument que tenia a les mans i jo feia un solo amb un aparell de televisió canviant de canal. N’hi havia dos i movia tots el botons. Allò era free! En aquell concert com­par­tíem cartell amb la Plateria, el Pi de la Serra, l’Enrique Morente amb el Pepe Habichuela i l’Alan Stivell.

Recordo que l’Aparici, l’antic campió d’Espanya de boxa, que ens feia de transport i també de camell i amic, va portar unes barretes d’afganès, negre i elàstic, que vam degustar amb el Quico i els flamencs a la part de darrera de la furgoneta. Ens vam fotre un fart de riure. L’Habichuela no parava de fer bro­ma amb «er Chordi Puchol».

No sé per quina raó vam haver de deixar el nostre instru­men­­tal al grup de l’Alan Stivell, que era al zenit de la seva fama. Els instruments musicals d’uns «matats», popula­rets de segona regional, per a una estrella mundial. Aquella gent va al·lucinar amb una bateria «Notifixis» i encara més amb l’am­pli­ficador de l’Albert, un Montarbo, marca que ni ells ni tam­poc nosaltres no havíem ni hem sentit anomenar mai. Es veu que els instruments no estaven a l’alçada dels acompa­nyants del tio de l’arpa.

Entre bolos, assajos i passejades vam muntar i gravar Galeta galàctica, un disc collonut. D’una actuació a Zeleste el 1975 es va fer una gravació. L’any 2005 es va editar i la revista Enderrock li va donar el premi de la crítica al millor disc en directe de l’any. Després de trenta anys! Escoltant el que fèiem en directe es pot veure que hi havia bona sintonia. Ens ho passà­vem bé.

Un bon dia, després d’unes reivindicacions laborals, el Sisa va considerar que «ja érem massa amics», i va dissoldre el grup.

Temps després em va proposar que formés part d’un nou projecte que duia entre mans. Es tractava de muntar una or­ques­tra de ball per amenitzar la festa de cap d’any de 1974 a Zeleste. El vocalista seria el Sisa, estrenant el personatge de Ricardo Solfa, i el guitarrista i també impulsor de la idea era el Gato. L’Albert seria el director musical, baixista i cantant mo­dern. El Jordi Batiste es va inventar el glamurós roquer Rocky Muntanyola i jo vaig començar a ser «el calvo de la Plateria».

Carles Flavià i Jaume Sisa

Carles Flavià i Jaume Sisa

El repertori: txa-txa-txa, bolero, mambo i rock & roll, bàsica­ment. De quan els nostres pares anaven a ballar, de quan érem petits i no tan petits: Machín, Bonet de San Pedro, Juani­to Segarra, Hermanas Benítez, Teen Tops, Los Llopis, Pérez Prado, Dúo Dinámico, Los Sírex, Los Salvajes… Una orquestra com les d’abans, amb un repertori que ja no tocava cap orquestra del moment. I amb una imatge més aviat parò­dica i divertida que en alguns llocs podia resultar punk.

Després d’algunes reeixides actuacions, Ricardo Solfa va deixar la Plateria. I com a Sisa, va muntar un espectacle amb gran part de l’Orquestra, cosa que va propiciar que els que quedàvem i les noves incorporacions ens decantéssim marca­dament per la música afro-llatina. I altre cop com a Ricardo Solfa va emigrar a la capital del regne continuant la seva carrera. Discos, actuacions, tele…

Va córrer la brama, escampada per ell mateix, que el Sisa s’havia retirat a una residència del Maresme de la qual va sor­tir, almenys un cop, per cantar amb la Plateria, vestit amb pijama, bata, sabatilles i una boina de la qual sortien margari­des. Interpretava l’Home dibuixat a l’Àngel Casas Show de TV3.

Després de molts anys i de la seva aventura madrilenya, amb un dels seus àlter ego, Ricardo Solfa, vaig tenir el gran plaer de tornar a col·laborar amb ell al concert de retorn Visca la llibertat, al Palau de la Música. Vestit de boletaire admirava a l’escenari la gegantina dimensió artística d’aquest poeta galàc­tic del Poble Sec.

[1] En l’argot dels músics professionals es diferenciava entre «músics» i «peluts».