Jaume Serra i Fontelles: “Amb l’Espriu teníem una relació paternofilial”

Serra i Fontelles escriu contes misteriosos, recoberts d’una foscor que evoca els carrerons estrets del casc antic de Manresa. Acaba de publicar 'Mà a les fosques' (Edicions de 1984)

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Cofundadora de Núvol i editora de LlavorCultural.cat.

Serra i Fontelles escriu contes misteriosos, recoberts d’una foscor que evoca els carrerons estrets del casc antic de Manresa. Té una mirada curiosa i alhora onírica, explica contes basats en fets verídics però acompanyats per situacions inusuals i que comporten un bri de fantasia. M’explica que als vint anys va decidir que el seu rellotge vital s’aturaria i que viuria del record a partir de llavors. Un fet traumàtic va fer que prengués aquesta decisió. I la seva escriptura i els seus passejos per la poesia han estat la medicina i el mocador on vessar els desenganys. La musicalitat rítmica de les frases que construeix a Mà a les fosques (Edicions de 1984) destaca per aproximar-nos a universos on la ironia i la bellesa fantasiosa dels impossibles es donen la mà. Llegir aquest llenguatge rugós és com passar la mà per una pedra freda: pot generar-nos descans saber els contorns d’allà on ens movem; però de tant en tant la pedra –que és el llenguatge misteriós de Serra i Fontelles- ens pot esglaiar, pel seu tacte gèlid. Ell mateix en treu l’entrellat: Mà a les fosques és un títol que es pot llegir de dues maneres; la mà que palpa a l’infinit, però també la penúria de no poder resoldre els misteris de la foscor, les ‘males fosques’. Foscors nocives i alhora fascinants.

Obre Mà a les fosques amb una cita de Pavese a L’ofici d’escriure i es refereix a la Temptació de l’escriptor: “Haver escrit una cosa que et deixa com un fusell disparat, encara sacsejat i socarrimat, buit de tot tu mateix, on no hi has descarregat solament tot el que saps de tu mateix sinó el que sospites i suposes, i sobresalts, i fantasmes, i l’inconscient”. ¿Quan va sentir-se temptat a escriure per primer cop?

Vaig començar escrivint poesia als 14 o als 15 anys. Recordo que la literatura de quart de batxillerat –d’aquella època- em va impressionar molt. Llavors tot ho fèiem en castellà i Bécquer m’agradava. Em vaig convertir en un devorador dels seus versos, a més jo també compartia amb ell aquella atracció pel més enllà. La prosa per a mi- en aquells temps- era embrutar-me els dits; em deia mai de la vida, quina banalitat, quina vulgaritat, la prosa!

Vostè ve del món del cinema i dels documentals i té un llenguatge molt visual. Molt descriptiu, però conservant la pàtina de misteri.

Jo no considero que em dediqui a descriure llargament els escenaris. Sí, que descric sensacions, estats anímics, paisatges mentals, reflexions filosòfiques o metafísiques… I sovint escolto òpera. Música amb un component tràgic. El virtuosisme d’Alfred Kraus m’ha acompanyat des dels 12 anys fins ara.

Aquest element tràgic també s’entreveu en els seus contes…

Sí, és inevitable, hi ha aquest component tràgic i romàntic. I potser t’estranyarà que amant com sóc de l’òpera tingui un conte on me n’enfoti tant.

Cert. En un dels contes compara el transcurs d’una funció d’òpera amb una relació d’amor de llarga durada. Hi surten l’impostura, l’artificiositat i les ganes de fugir. Parlem una mica d’aquest sentit de l’humor malèvol i l’afilada ironia que gasta…

L’amor surt bastant malparat als meus contes, és cert. Considero que l’amor i el sentit de l’humor són unes crosses per anar per aquesta vida, cosa que fa que els personatges semblin còmics quan estan patint. A la vida estàs obligat a caminar i no et pots aturar, has de seguir endavant. I si vas lesionat –o ferit- necessites unes crosses. Sovint no sabem cap a on caminem, però no ens podem aturar. No ens ho permeten. L’amor no és cap refugi perquè els refugis han d’estar amagats, camuflats; sinó te’ls fan malbé. Si algú coneix el teu refugi, encara et farien pagar un impost municipal.

El llenguatge que utilitza és rugós, musical, fosc. Són simfonies molt llòbregues, les que compon a través de la lletra. Molt crues.

El llenguatge m’ha triat a mi i no jo a ell. Escric d’una manera lenta i faig poques correccions. Quan trio una paraula, sovint és la definitiva. A mi, les descripcions llargues m’avorreixen i per això m’interessa més descriure una sensació, una atmosfera, l’atrezzo d’un indret (paisatge, persones, sentiments…)

Tinc molt present la música, quan escric. Per a mi, les paraules han de tenir una mena de música interior. I un ritme. Això és molt important. Entenc la paraula com un ens musical: dotada d’intensitat i ritme. I de simfonies n’hi ha per a tots els gustos! N’hi ha de solemnes, de festives i també hi ha rèquiems… i de tot se’n diu fer música.

Ha destacat en l’escriptura d’obres teatrals però “Mà a les fosques” prefereix deturar-se en el gènere del conte, tot i que també hi aboca la teatralitat humana. ¿L’ésser humà és un actor pujat damunt l’escenari de la vida?

No crec que tinguem uns papers assignats, a la vida. Simplement ens deixen anar al món i ja t’espavilaràs. Som a la selva del campi qui pugui. A la meva novel·la Nit de vetlla hi ha un personatge que diu: “Jo vaig venir al món a jugar, però el món no està per a jocs”. I amb aquesta frase m’hi sento molt identificat. Quan sí que jugo és escrivint. I si t’hi fixes veuràs que sovint els títols de cada conte tenen una doble lectura, un doble matís. Sóc una persona enjogassada. Llàstima de pietat té dos matisos.  Potser el conte més teatral de tot el recull és La gran Guingueta, que descriu la vida duríssima del 1940 al 1950, la postguerra.

La roda de la crueltat i la misèria, on hi ha gent que s’aprofita d’altra gent…

La vida mateixa! La vida sense pal·liatius! Aquest conte es podria agermanar amb una obra teatral que vaig escriure, Comèdies de corral, esquetxos corals on no hi ha protagonista, sinó un conjunt de gents gregàries. Jo, de fet, vaig començar escrivint teatre i em vaig adonar que m’interessava molt aprofundir en els diàlegs. Més tard em vaig matricular a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, no per ser director teatral, sinó per poder entendre millor els actors i actrius. Escrivia teatre i volia documentar-me. La meva primera novel·la, la vaig escriure el 1974 –als 27 anys- . Va guanyar el premi Ciutat d’Alacant i el guardó incloïa la publicació, però el règim franquista me la va censurar.

Parlem dels paisatges dels contes. Sovint són paisatges mentals, però alguns són llocs físics: s’hi barregen etapes autobiogràfiques  amb elements de ficció i fantasia…

Alguns contes provenen de fets reals i altres són fets reals barrejats amb fantasia.

El conte que dóna nom al títol del llibre, per exemple, és algú que persegueix un amor impossible…

Bé, més que un amor impossible, el protagonista persegueix l’impossible en si. Se sent atret per allò que no pot passar. I aquesta atracció cap al més enllà, cap a allò que no pot esdevenir-se té a veure amb la meva època d’adolescència, una època de gran desesper on no trobava el meu lloc. En aquella època llegia molt Bécquer i m’hi volia assemblar. Aquest conte té una part de veritat i una part de fantasia. La part de fantasia és la persecució de la noia. La part real és la trobada amb aquella mà a les fosques. Quan és fosc i de sobte topes amb algú, el primer que fas és espantar-te. D’altra banda, la història de la noia desconeguda prové d’un somni que vaig tenir on m’enamorava intensament d’una desconeguda. I al matí, quan em llevava aquella sensació perdurava. Vaig voler descriure aquella sensació.

I, en el llibre també explica la visita que Salvador Espriu va fer a Manresa. Aquest conte no deu haver agradat gaire a alguns manresans.

Sí, algú s’ha queixat. És cert.

El manresà mig surt caracteritzat amb una mentalitat tancada i carregat de complexos…

En el conte hi surt caracteritzada la visió tradicionalista de Manresa i el pessimisme manresà, que d’altra banda és un sentiment molt català. S’hi deixa entreveure el sentiment d’exaltació pel que ve de fora, les ganes de dur la veu cantant… A les ciutats més grans tot això també existeix, però potser queda més diluït, no tan reconcentrat.

Quina relació estableix amb el poeta Salvador Espriu?

Amb l’Espriu teníem una relació paternofilial. Ell em va donar acolliment literari, però també consells de vida. Es preocupava de la gent jove, com si fóssim els fills que no va tenir. Ens escrivíem molt. Vaig fer una peça audiovisual a partir d’un poema seu i vaig anar a casa seva per filmar-lo. M’oferia diners, conserves i em comentava alguns poemes i textos que escrivia. Quan vaig fer la mili, em va dir que no m’enviaria llibres perquè en aquells llocs s’hi acostumaven a florir. Cinc anys després de conèixer-nos, vaig rebre una carta del seu germà on em demanava que no l’escrivís més, perquè l’Espriu ja estava molt malalt De fet, mai va tenir una bona salut. I les cartes no li anaven gaire bé, perquè ell era molt educat i molt responsable i les responia totes. De vegades podia rebre 12 cartes al dia! La carta que vaig rebre tenia la lletra del germà de l’Espriu, però la manera d’escriure era espriuana; el mateix Espriu li hauria dictat. De fet, després de la visita a Manresa, l’Espriu es va passar dos dies al llit, dormint, per recuperar-se. Ja no estava amb gaire salut.

Llegint els contes, podem tenir la sensació que s’estableix una relació amor-odi amb la ciutat dels orígens, el punt de partida: d’una banda la visió idealitzada de la Manresa de la infantesa i, de l’altra , la més crítica i dramàtica.

La ciutat amb la qual has viscut tota la vida, te l’estimes però hi tens un excés de confiança. I això fa que li retreguis coses, que vegis els seus defectes, perquè la coneixes molt bé. L’excés de confiança és perillós. Per molta confiança que hi tinguis –i això també és aplicable a les persones- no ho has de dir tot. Sempre t’has de guardar alguna cosa. Jo estimo Manresa i encara m’estimo més els manresans. Però en el conte hi apareix més el decorat, la ciutat com a escenari, l’atrezzo que comentàvem abans: carrers, natura, estats mentals i de tant en tant, també, algun figurant.  A Manresa me l’estimo i la porto amb mi.

De Manresa m’ha semblat percebre –d’una banda- una aurèola de misteri, dels carrers petits i foscos del casc antic; una punta de la religiositat que d’una manera o altra caracteritza la ciutat- també, la tradicionalitat i el pes de ciutat petita on tot se sap, tothom observa i, a la vegada, jutja. En algun moment la ciutat és descrita com si fos un indret medieval…

Tot això que dius és cert. Jo sóc un home de carrerons i inevitablement aquests records de passejos pel casc antic de la ciutat, els moments de dubte voltant per una ciutat solitària, es reflecteixen en els contes. Però a mi totes aquestes característiques manresanes, ja m’anaven bé. Les noies que m’agradaven vivien a Manresa i els meus amics també. Formava part d’un col·lectiu de teatre, l’Art Viu on ens reuníem amb els intel·lectuals de l’època i fèiem cine amateur al Cercle Artístic. I si vaig marxar de Manresa –quan pràcticament sortia de l’adolescència, als 20 anys- va ser per buscar feina. Manresa –en aquell moment- no em podia donar allò que buscava: jo venia del món de la imatge, feia documentals i a Manresa ho tenia difícil per guanyar-me la vida.

Què busca a través de la seva escriptura?

M’agrada la provocació. Tinc un tipus d’humor que desorienta, de vegades. No sóc agressiu, però sí que busco provocar reaccions en el lector. M’agrada molt el joc. Jugar amb els títols dels contes i establir un joc amb el lector. El fet de jugar i el joc és una arma per no caure en la transcendentalitat perquè no hi ha res pitjor que anar de persona transcendent, al meu entendre. A més, l’escriptura per a mi és un lloc arrecerat on abocar-hi totes les dèries. És el meu mocador de llàgrimes i representa una necessitat vital, un camí per a la reflexió.  Em considero un revoltat i un anàrquic. De fet, tinc un esperit anarquista heretat del meu avi patern.

Què l’inspira?

De tot en pot sortir una història. D’una frase, d’una situació, d’un sentiment, d’un record… M’agrada molt anar caminant pels carrers i observar la gent. Duc un parell de folis a la solapa de l’americana –doblegats a la mida de quartillai un boli. La infantesa i l’adolescència són èpoques que m’atrauen molt. De fet, la puresa dels ulls dels nens m’encanta. A mesura que anem sumant anys, ens anem enterbolint. Ens contaminem. Una altra cosa que m’inspira –o m’ha inspirat- són les històries de poble que m’explicava la meva àvia materna. Cada cop més noto la seva influència quan escric. Detalls que ella m’havia explicat, llibres que jo li llegia a ella; ella em cantava sarsueles i d’ella vaig heretar l’interès per la música i la literatura. Recordo que em solia cantar sarsueles pujades de to, perquè pensava que no les entendria. La meva àvia tenia un do en l’oralitat, en explicar històries interessants i en un català molt ric. El barri vell de Manresa també m’inspira molt. De fet hi ha històries molt interessants a Manresa. Hi havia un mag, fa temps. Un paio que feia màgia blanca i màgia negra. I es van fer exorcismes a La Seu, fa molt de temps. Moltes vegades, quan escric, em deixo portar pel meu subconscient. Jo sóc del parer que tots portem coses a dins i que les hem de deixar anar. I em fixo en les mitges veritats i les mitges mentides que, per a mi, també conformen una petita part de la realitat.

Quins autors l’han influït?

Joseph Roth i Franz Kafka. De Kafka m’interessa el tractament que fa de l’enigma de la vida. I per molt que diguin que a Kafka se li escapava el riure escrivint El procés jo llegint-lo no tinc la sensació que allò sigui humor ‘a la txeca’. M’interessa molt la soledat que existeix en el món. I no sóc religiós, encara que sí que em considero espiritual. La figura de Jesús em fascina. De fet, de tant en tant llegeixo passatges del Nou Testament. Estic interessat en aquells fragments on Jesús parla de la bondat i la humilitat. Hi ha un passatge on Ponç Pilat pregunta a Jesús què és la veritat i Jesús no li contesta. No hi ha ambigüitat; només silenci. Tornant a Kafka, m’ha inspirat per crear molts dels meus personatges. Els meus personatges no són perdedors, són perduts. Kafka n’era un. Era un autèntic perdut.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació