Jaume Pérez Montaner: l’homenatge necessari

El professor i poeta Jaume Pérez Montaner ha estat un mestre per a molts. Ara amb motiu del seu 75è aniversari, ha estat homenatjat amb una festa a Ca Revolta, a València, que ha congregat amics, col·legues i alumnes.

Gràcies a l’esforç de Pau Sanchis, Isabel Robles, Josep Martínez i Manel Marí es va poder celebrar un esdeveniment únic en honor a una de les figures més potents del panorama cultural català però també a nivell europeu. És molt mal d’entendre, potser es tracta d’un miracle atzarós, com fou possible que tantes persones implicades en tal festa (des de l’organització però també en quant a participació) poguessin mantenir en secret tota la difusió i promoció de l’acte durant tants mesos ja que, des del principi, s’havia plantejat com a un homenatge sorpresa. I bona sorpresa que va ser. Com a cortina de fum s’havia programat un recital per part de les poetes Isabel Robles i Montse Anfruns, però això sols era tapadera amb la qual poder reconduir tota la situació cap al que segurament fou el dia de l’any de Ca Revolta. Sí, l’any 2013 és l’any Espriu, Rosselló-Pòrcel i Villangómez, però després d’aquesta nit ja també podrem dir que és l’any de Pérez Montaner. I això es notava en el caliu de l’ambient ja que, quan va arribar l’homenatjat, possiblement més d’un centenar de persones ja estaven esperant amb emoció per rebre’l amb un entusiasme que es va anar multiplicant a mesura que la nit s’eixamplava. Va ser obrir la porta i Jaume Pérez Montaner es va trobar amb aquestes més de cent persones que varen començar a aplaudir i a aplaudir i a aplaudir. Un centenar de persones conegudes per formar part de l’àmbit literari, cultural i personal de Pérez Montaner. Fer-ne una llista completa és pràcticament impossible. A partir d’aquí és molt mal de fer poder explicar tantes emocions concentrades i amb tanta profunditat i rotunditat. Encontres inesperats, abraçades múltiples, besades, eufòries.

Protocolàriament es pot expressar que Francesc Codonyer va explicar com ell i Pérez Montaner, i tants altres a la seva època, varen ser empresonats als vint anys per culpa de la seva vinculació aferrissada en el moviment antifranquista; els professors i investigadors i polifacètics Antoni Martí, Vicent Salvador, Lluís Alpera i Ramon Rosselló desglosaren la figura de Pérez Montaner des de la vessant més acadèmica en representació de les universitats de Barcelona, Castelló, Alacant i València respectivament; Toni Gisbert i Gemma Pasqual també varen parlar en nom d’Acció Cultural pel País Valencià i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; mentre que la família de Vicent Andrés Estellés (Carmina Andrés i Vicent Anyó i els seus fills) va recordar l’estreta amistat entre dos dels creadors més il·lusionats i ferms que han sorgit al País Valencià i algunes de les desventures que varen viure en anys difícils però sempre prolífics; els poetes Pere Bessó i Marc Granell varen elogiar la profunditat i la humanitat d’una obra poètica portentosa que encara ara és perfectament vigent i absolutament capaç d’emocionar per produir múltiples fulgors; els músics Carles Pastor i Miquel Gil varen afegir una nota musical poderosa amb versos de Montaner o amb cançons ja clàssiques com Teresa d’Ovidi Montllor; Isabel Robles va parlar del Jaume més proper en una de les intervencions més divertides i memorables, plena de tendresa però també de virtuts encomanadisses.

Al final el propi Pérez Montaner va intentar dedicar uns quants mots. Va haver d’esforçar-se molt perquè ni ell mateix tenia paraules després de tants sentiments prodigats. La poesia, però, va tornar a erigir-se com a eina de comunicació i confraria per conjuntar tal magma efervescent, i Pérez Montaner va tornar a demostrar la seva vàlua a l’hora de poder parlar en públic i poder amalgamar totes les energies que allí vàrem poder sentir i presenciar. Després d’això hi va haver un sopar amb tots els presents més els poetes que havien participat dins la plaqueta que va publicar Ca Revolta per a una ocasió tan ben pensada. El títol de la plaqueta és Qui no ha sentit la fredor de la desfeta no podrà dir-se humà, nascut d’uns versos de Pérez Montaner d’un dels seus millors llibres, L’oblit, que l’artista i dissenyador Brainy Monkey també va utilitzar per a la samarreta especial de l’acte i que molts ja portaven. Tot va concloure amb un recital àlgid que va anar in crescendo en el moment de les postres i tothom qui va voler va poder recitar el seu tribut en una nit tan màgica. Sols uns quants varen continuar el festival al Bar El Negrito fins les tantes de la matinada. Però això ja són altres històries.

Com ja he esmentat abans, hi ha molts motius que expliquen no només el perquè d’un acte d’aquestes característiques a una persona com Jaume Pérez Montaner sinó també el seu èxit inqüestionable, ja que persones de l’afabilitat, la passió, la vinculació, la lluita i el compromís de Pérez Montaner es poden comptar amb els dits. Això per una banda, i si no fossin motius suficients s’ha d’explicitar de forma concisa la seva feina constant a favor de la literatura, l’escriptura, la traducció, la cultura des de la vessant més àmplia i, finalment, la lluita contra la repressió des de totes les seves facetes. Així tots som capaços de descobrir un gran crític literari, un gran poeta, un gran professor i un gran defensor dels drets humans però també un ésser bonhomiós, encantador, simpàtic i humil. I des d’aquesta humilitat tan ben duita Jaume Pérez Montaner ha anat fent feina amb constància i amb resultats sorprenents. Llegir-lo és gaudir d’articles fantàstics que revelen alguns dels aspectes més extraordinaris de creadors com Ausiàs March, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa o la literatura anglosaxona: les seves traduccions de Wallace Stevens, Anne Sexton, e.e. cummings, Barbara Kingsolver o Edgar Allan Poe són colossals. I a més a més en ell trobem un dels membres emblemàtics més clars que va participar a la revolta poètica de la generació dels 70, amb obres tan importants com Màscares, Fronteres o Solatge, mereixedores de diversos premis literaris com l’Ausiàs March o els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Això entre moltes altres gestes, com el fet d’haver estat president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana entre els anys 1999 i 2007, portant a terme moltíssimes iniciatives que avui encara perduren a favor de la creació, o la seva participació activíssima en col·lectius imprescindibles com La Forest d’Arana o les mateixes jornades poètiques de Ca Revolta o la Universitat de València. I la gent que l’envolta sap que aquesta tasca ingent continuarà molts i molts més anys.