‘De rouille et d’os’ i ‘Paradise: Liebe’ atrapen les mirades de Cannes

21.05.2012
El director Jacques Audiard i els protagonistes de ‘De rouille et d’os’, Marion Cotillard i Matthias Schoenaerts | Foto: AFP

El director Jacques Audiard i els protagonistes de ‘De rouille et d’os’, Marion Cotillard i Matthias Schoenaerts | Foto: AFP

Molta expectativa ha aixecat la darrera proposta del director francès Jacques Audiard, De rouille i d’os, després del gran ressò que va aconseguir l’any 2009 en el mateix festival de Cannes amb El profeta. La nova pel•lícula d’Audiard s’ha presentat en el festival el mateix dia que s’estrenava en sales a França i la veritat és que ha deixat un bon gust de boca. La pel•lícula explica la relació, fruit de l’atzar, que s’estableix entre una feliç i guapa ensinistradora d’orques d’un Marineland, Stéphanie (Marion Cotillard), i un pare desarrelat i sense feina, Ali (Matthias Schoenaerts), que ha de carregar el seu fill després d’haver estat deixat per la seva dona i instal•lar-se a casa de la seva germana a la zona d’Antibes.

Ens trobem en el terreny del melodrama de superació amb una discapacitada física que ha de sobreposar-se a la seva nova situació després de patir un greu accident a l’aquàrium i buscar ajuda en aquest musculós pare de família que es dedicarà també als combats il•legals. S’estableix una estranya connexió sustentada en un registre semblant al de l’exitosa comèdia Intocable i que s’alimenta de l’amistat creixent que s’establirà entre una pacient impedida i el seu inesperat cuidador. La pel•lícula transmet l’habitual toc enèrgic i vibrant de la posada en escena del director francès sense evitar la seva atracció per submóns de violència, renuncia al sentimentalisme i la concessió fàcil a la llagrimeta intrínseca en aquestes històries, i es recolzar en l’esplèndid treball de l’atípica parella sense escatimar tampoc una pulsió sexual que redimensiona el seu companyarisme.
Marion Cotillard es mou com peix en l’aigua en un paper d´absolut lluïment en el dolorós i difícil camí de vèncer les dificultats i l’actor Matthias Schoenaerts torna a desplegar el seu peculiar físic corpulent i musculat però alhora capaç de transmetre tota la fragilitat i vulnerabilitat de la seva situació personal i familiar. No cal dir que el director francès sap explotar i rendibilitzar amb convicció els codis del melodrama de desclassats o marginats socials tot i que cap al final es deixi emportar per estudiades accions extremes de redempció personal del personatge masculí i cedeixi a certes resolucions finals fàcils i complaents.
I si hi ha alguna pel•lícula que de moment ha renunciat dràsticament a qualsevol complaença amb l’espectador en el que portem de secció oficial, aquesta ha estat Paradies: liebe de l’austríac Ulrich Seidl. El director de l’esfereïdora i inclement Import export (2007) ara desenvolupa un retrat corrosiu i càustic del comportament d´unes turistes europees en una zona reservada de Kenya. Unes vacances idíl•liques i paradisíaques mostrades en tot el seu patetisme a través d’una visió crítica de la pervivència del colonialisme en el continent africà a través del turisme residencial. Abans, el director austríac ha obert la seva pel•lícula amb un pròleg protagonitzat per un grup de discapacitats psíquics gaudint en una atracció d’autoxocs. Un moment desenganxat absolutament de la pel•lícula central però que alguna relació deu tenir amb el comportament desinhibit d’un grup de madures dones soles centreeuropees envers els africans esdevinguts simples comparses sexuals de les seves fantasies carnals o romàntiques.
El director dinamita sense pietat les relacions nord-sud i sembla concebre el turisme blanc com una pervivència ominosa del colonialisme i alhora dibuixa també una població autòctona que juga el seu paper de desitjable icona sexual de forma lucrativa per extreure’n el màxim profit, tot abandonant un continent a la misèria i al fet de viure de propines. Però més enllà d’aquest retrat contundent d’un món incomprensible fet de situacions a vegades absurdes i d’altres decididament insultants, també sembla emergir una profunda i desencisada radiografia de l’envelliment i la solitud creixent d’una dona que acaba de descobrir la degradació física en una zona paradisíaca plena d’atractius i estímuls.
D’altra banda, aquest passat dijous es va inaugurar la gran secció paral•lela Una certa mirada amb la discutible pel•lícula xinesa Mistery de Lou Ye. El director xinès fa un pompós i ridícul exercici de melodrama d’aires contemporanis amb un pare que porta una doble vida amb dues famílies paral•leles i, a més, una relació adúltera amb una tercera dona. El director combina de forma impossible aquest melodrama de caire més aviat fulletonesc i de telenovel•la amb ingredients de thriller ja que l’amant serà atropellada a l’inici de la pel•lícula per uns joves inconscients. A vegades, un té més la sensació que el director es troba més còmode en el cinema d’acció, a través de la resolució tècnica de l’atropellament inicial que després torna a recuperar i refer amb l’ús d’una persistent pluja, l’acció ralentitzada o l’escabrositat d’una agressió prèvia. Tampoc podem passar per alt la intencionalitat del director de fer un film que serveixi de mirall de la transformació d’una moderna i occidentalitzada Xina en què comportaments i maneres immorals semblen instaurar-se amb certa facilitat. Lloable propòsit que acaba amb un sac foradat, per culpa de l’excés i el desbordament de la trama fins a l’impossible acumulant també forçades dosis de thriller existencial a través de l’actuació d’un policia aclaparat que vol redimir-se.