J. V. Foix a ultrança

28.01.2017

Josep Vicenç Foix és un dels autors homenatjats en la Nit del Drac, que se celebra aquest dissabte 22 d’abril a les 21h a la Plaça Comercial del Born. S’hi recordaran també figures com Aurora Bertrana, Prudenci Bertrana, Josep Palau i Fabre, Joan Fuster, Carles Soldevila i Màrius Torres. Recuperem l’article que Biel Barnils va dedicar a J. V. Foix aquest gener, quan es complien trenta anys de la mort del poeta.

J. V. Foix

A mort, fins a morir, a fons, fins al fons, fins al final, fins al darrer límit, més enllà de tot límit, extremadament, sense reparar dificultats; Foix abans-d’ahir, tot l’abans-d’ahir, ahir, tot l’ahir, avui, tot l’avui, demà, tot el demà, demà passat, tot el demà passat. Foix ha estat per mi, i per moltes generacions de catalanopensants un referent, un far, una fita, una monjoia segura que ens ha acompanyat arreu, tothora, en temes de llengua, pensament, país i vida, tota una vida. J. V. Foix a ultrança, queda dit doncs, sense que hi pugui haver cap mena de dubte.

I ha estat un autor, per la seva comuniat lingüística, poc llegit, o directament gens, re. O pitjor, mal llegit, mal interpretat, des de la publicació del seu primer llibre fins a generacions després de la seva defunció. Per exemple, se’l titlla d’escriptor surrealista i ell va confessar diverses vegades que “en aquest país no he conegut mai sinó un sol home que no fos superrealista, i aquest home sóc jo”. O com va deixar escrit a la Lletra a Clara Sobirós “recorda sempre que sóc un testimoni del que conto, i que el real, del qual parteixo i del qual visc, amb cremors a les entranyes, com saps, i l’irreal que tu et penses descobrir-hi, són el mateix”. O molt sovint es parla del seu hermetisme, de la dificultat d’entendre’l bé. I esclar que si no s’ha llegit gaire o ben poca cosa i d’ínfima qualitat literària pot costar. I dit això tot va a gustos. Ara: millor si s’ha fet una feina prèvia de lectures abans i no tothom està disposat a fer-les i a treure hores de televisió, mòbil o ordinador. Però Foix, quan hom hi entra, a poc a poc si es vol i ajudant-se de l’enorme bibliografia que s’ha escrit i espero que se segueixi escrivint sobre ell, és d’una claredat que esgarrifa i el seu català mai hauria d’haver deixat de ser el nostre.

Sí, d’acord, amb totes les excepcions que hom vulgui. Hi ha hagut lectors i escriptors que han fet l’esforç d’aprofundir-lo, entendre’l i explicar-lo. Per exemple, el gran Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987), la Vinyet Panyella a J.V. Foix: 1918 i la idea catalana (Edicions 62, 1989), en Pere Gimferrer a La poesia de J. V. Foix (Edicions 62, 1974) i la Mercè Tricàs i Preckler a J. V. Foix i el surrealisme (Edicions Anglo-Catalanes, 1986). I me’n deixo alguns o fins i tot molts, afegiu-los vosaltres als comentaris.

També cal destacar la feinada impagable de les editorials Quaderns Crema amb l’edició de molts dels seus llibres i un meravellós Àlbum Foix. Una successió d’instants (Quaderns Crema, 1990) i Edicions 62 amb la publicació en diversos volums de les seves obres completes i una col·lecció de llibres de tapa dura blanca amb un cedé que conté la veu del mateix poeta recitant —i que bé que es recitava!— que han contribuit a difondre, aprofundir, entendre i explicar la seva obra, és a dir, la seva vida.

Queda encara, però, molta feina per fer perquè és un autor que no te l’acabes mai i cal reinterpretar-lo a cada nova generació, com passa amb tots els clàssics i Foix és un dels nostres clàssics del segle XX que explica l’àrea geogràfica i lingüística que li va tocar viure, els seus contemporanis, les seves idees i els seus paisatges (sobretot Sarrià i Port de la Selva). La feina a fer seria, i aquesta és la meva obsessiva carta anual als reis de l’orient, això sí que seria d’urgència màxima, una edició crítica de tota la seva obra. Algú en sap alguna cosa? Algú hi treballa? Les institucions catalanes ho saben que tenen un autor a reivindicar i explicar al món? No, l’anomenat Procés s’ha deixat la cultura pel camí —com bé reivindica l’amic Altaió, Vicenç— perquè a la politiqueria de vol gallinaci mai li ha interessat la cultura. I així va, així anem. Paciència i avant.

Per anar acabant, destacar alguns fets de la seva vida que sempre m’han ajudat a entendre el personatge. Per començar, apuntar que vingué d’una nissaga de pastors tot i que fou el primer a no exercir aquest ofici —com Josep Pla amb l’ofici de pagès—. Va néixer el 1893 a la vila de Sarrià —que no s’annexionà a Barcelona fins el 1922, llavors a 5 quilòmetres de la ciutat i que tenia uns 5000 habitants—.

El 1901, amb només 8 anys, confeccionà el diari Lo Català, amb dibuixos de Josep Obiols, condeixeble seu i company a l’Escola Municipal de Sarrià. Començà a publicar contes i acròstics a la revista infantil En Patufet amb el pseudònim Joseph del Mas. De fet, sempre estigué vinculat al periodisme i col·laborà molt activament a publicacions com Monitor, Amic de les Arts, La Publicitat i Serra d’Or, amb el buit entremig provocat pel franquisme, doncs es negà a publicar en cap altra llengua que no fos la catalana.

Ja de ben jove proposà als seus companys d’escola de comprar una guardiola on depositarien una moneda de 2 o 5 cèntimcs per cada barbarisme lingüístic. De seguida seguí la modernitzadora ortografia que propognava la revista l’Avenç, antecendent de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra.

Deixà els estudis de Dret al cap de 2 anys d’haver-los començat “per una crisi de lectura”. Enlloc d’estudiar entrava a la Biblioteca Universitària a llegir March, Francesc Eiximenis, Sant Vicenç Ferrer, Petrarca, Dante, Llull i Jordi de Sant Jordi. També els trobadors provençals i els clàssics grecs i llatins.

Més endavant son pare comprà una foneria tipogràfica i el posà d’encarregat fins que aparegué el linotip i va haver de tancar. Llavors portà el negoci familiar de confiteria i pastisseria posant en pràctica la teoria d’Eliot dels dos oficis, o seguint l’exemple d’Spinoza, que era òptic i literat, cosa que li va permetre tenir la independència econòmica necessària per poder escriure sense dependre de cap editorial ni diari, amb total llibertat.

Per tal d’evitar la prohició de la retolació en català als establiments públics durant la dictadura de Primo de Rivera, escrigué als rètols de la seva pastissseria paraules que es poguéssin llegir en les dues llengües: bomboneria selecta, pasta seca superior o postres del país.

Poema de Catalunya

Combinà de seguida la voluntat d’incorporar a Catalunya els moviments avantguardistes de l’època, sobretot francesos i italians, amb unes sòlides bases en la tradició. Fou allò que se’n diu un intel·lectual pur. Tot alhora, racional amb tics irracionalistes i conservador amb tics avantguardistes —o a l’inrevés—. Somià una conferederació catalano-occitana. El seu ideari polític era una barreja entre el nacionalisme integrador de Prat de la Riba, el culturalisme mediterranista d’Eugeni d’Ors i el racionalisme de Charles Maurras.

I sobretot la llengua, aquesta llengua que es parlava al seu Sarrià natal d’abans de la guerra i la que va aprendre llegint els clàssics catalans. Una llengua que em captivà a l’adolescència, quan el vaig començar a llegir, el seu impacte encara em ressona i retorna cada vegada que el rellegeixo. Una llengua allunyadíssima del catanyol que ara es parla, víctima del genocidi cultural que hem patit i del procés d’analfabetisme galopant i desprestigi de la llengua que va corcant el llenguatge (dos i mitja, cafè sol, tinc que venir i un preocupant etcètera).

Però de fet no cal escandalitzar-se perquè el Telenotícies vespre de la Televisió de Catalunya no digués ni mu sobre el 30è aniversari de la defunció de J. V. Foix quan repassava les efemèrides del 2017. S’explica molt millor en Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987): “El que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran. És el que els deia de la comparació dels Estats Units i de l’Imperi Romà que trobem a Saint-John Perse, però, en aquest cas, és el contrari: és una imatge trivialitzada pels imbècils dels diaris, que Saint-John Perse subtilitza i aixeca pel seu procediment indirecte. Però és que podia passar el contrari: una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen mitjans de massa, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivilaitzada i serà explotada per fins abjectes. Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament”.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Coincideixo, Biel, en la teva admiració per la descoberta de Foix, en el meu cas de ben adolescent i amb l’afegit que el vaig poder conèixer quan amb el gran i enyorat Ricard Salvat un grup d’estudiants fèiem recerca sobre la vida d’en Joan Salvat Papasseit. No sé per què, tinc la sensació que Foix forma part de mi, i que no m’ha abandonat mai. Gràcies per aquest bon article!

  2. No crec que en Foix tingués – i només parlo de la seva poesia- gaire vena surrealista. Més avia era una mena de culturalisme ben estructurat de literatura medieval i futurisme aristocràtic tipus d’Ors.Mai he sentit cap emoció llegint a Foix. Ric llenguatge, saviesa i intel·lecte , imatges a voltes interessant però per més que el llegeixo no em commou gens. Bé, potser no m’ha de commoure , hi ha altres coses en Foix; tot és possible.
    Em direu que és la poesia del seu temps. Però en el seu temps hi havia per exemple J.S. Papasseit que escalfa l’anima d’una manera total. I per cert, encara que Papassei era amic d’en Foix aquest pensava que en Salvat mai arribaria a ser un bon poeta perquè no podia ser possible que un poeta d’origen proletari arribes a dominar el llenguatge poètic. Avui Papasseit guanya per golejada.

    • Discrepo de vós, Sr. Fanés. Diu que Papasseit guanya Foix per golejada? Té més lectors, és més popular? Sí, és clar… però com a poeta no li arriba a la sola de la sabata. Papasseit és un avantguardista formal /un futurisme i un dadisme d’estarper casa, per entendre’ns) i un neoromàntic vitalista en el fons. Però amb això no n’hi ha prou. La seva formació era limitada i, tot i la intuïció i les bones intencions, si el llegim en profunditat, Papasseit no passa la prova del cotó. La seva poesia és aparent i curiosa, però fluixeta fluixeta. Foix, en canvi, és superb. Ens dóna molt voltes a tots plegats. No tinc adjectius per descriure’n la grandesa, la magnitud. I la seva aposta va ser precisament aquesta: que només l’entengués una minoria. En aquest sentit, Foix ha guanyat.

      • Fa potser cinquanta anys que escric i m’interesso en temes relacionats amb la poesia però fins avui no havia comprés que sempre i com n’estat d’equivocat . La poesia “de veritat” és la llegeix una minoria. Excel·lent, Jordi. Papasseit no passa la prova del cotó? Debat obert. La cultura, la culturassa i la cultureta. Quin país.

        • La prova del cotó. Del cotó que passa qui pel llom de la poesia viva o arnada dels poetes. Els aprenents Orsians que a hores d’ara encara menyspreen la veu dels poetes “populars”. Els crítics que “encara” enalteixen les veus reconsagrades del seu particular Walhalla noucentista.
          Per a un servidor en J:V:Foix escriu amb un mètode que sí, en el seu moment va ser un xic original – si voleu fins i tot el gran copríncep amb el cònsol J.Carner de les nostrades lletres . Però mira, no em diu res en Foix, el trobe fred,distant, reprimit. Molt bo per descriure excursions en barca pel Port de la Selva i quatre deliris hiperrealistes de manual. Mireu el poema Nadal, de Joan Salvat i Ho sap tothom, i és profecia d’en Foix. La força poètica de Nadal. I la descripció a manera dels Pastorets del poema d’en Foix. La prova del cotó!

          • Sr. Fanés, ja he dit que discrepava de vós i no cal això us encengui. Sostinc que Papasseit no passa la prova del cotó… de la poesia, i aquí no s’hi valen consideracions de (lluita) de classe. Podem discrepar i podem dir qui ens emociona més o menys. A vós us encanta Papasseit i a mi em meravella Foix. Qüestió de gustos. Cap problema. Però una altra cosa és la qualitat i la importància com a poetes. El 1966, en una conferènciasobre Foix, deia Gabriel Ferrater, que no era ni orsià ni noucentista i que a més ens donava mil voltes a tots plegats (a vostè i a mi i a cinquanta com nosaltres): “De Salvat-Papasseit, naturalment, es tendeix a exagerar-ne la importància, perquè realment, sí, era una persona molt simpàtica; però, la veritat, s’ha de dir que Salvat-Papasseit és tan petit que, per veure’l, s’ha de tenir realment molt bona vista. Si no fos que la literatura catalana és poquíssim poblada i que concedim una atenció desmesurada a tot allò que hi ha, Salvat-Papasseit fóra imperceptible.”

  3. Plenament d’acord. I trobo interessant la frase “a la politiqueria de vol gallinaci mai li ha interessat la cultura”. Aquí mateix, a Núvol, trobaríem altres exemples d’intel·lectuals i escriptors a qui la politiqueria h marginat o silenciat. I així ens ha anat i així ens va.

  4. En cap moment he parlat de lluita de classe, he parlat de Poesia. Primer, no sé a vostè però no estic tan segur que el poeta Gabriel Ferrater em doni tantes voltes. No entenc perquè s’aferra tan a dir que en Salvat era un poeta “menor”. Grans veus de la poesia catalana han seguit i admirat la seva poesia com ara Sarsanedas, Espriu, Garcés, Palau i Fabre i tants altres.Un poeta, potser el primer, sorgit del poble i amb la veu poètica oberta i popular del seu temps
    Menysprear la poesia Papasseit em sembla injust, erroni. Potser Martí Pol i Estellés el mereixen a vostè la mateixa consideració.

    • Hi ha poetes bons, mediocres i dolents, però després hi ha les preferències de cadascú. Jo, per exemple, no diré mai que Rilke no és bon poeta, perquè està considerat entre els grans per tots els qui hi entenen… però a mi la seva poesia no em diu res, no m’emociona. I com ell, uns quants més. Per cert, tampoc no m’emociona gens Vinyoli.

      • Ostres, Vinyoli és certament depriment. La meva germana l’ha d’explicar a batxillerat i diu que no els alumnes no hi connecten gens. El seu pesimisme vital, el desassossec i la constnat presència de la mort l’allunyen de la vitalitat de la gent jove.

    • Papasseit era un poeta menor, sens dubte. No hi ha ningú (en la crítica, la filologia, els estudis literaris, etc.) que sostingui el contrari. Que Sarsanedas o Espriu en parlessin bé no vol dir que no tinguessin clar que era un poeta menor, molt inferior a Foix, per exemple.