Ivette Nadal, poesia i cançó en clau de rock

10.05.2013

Ivette Nadal acaba d’editar el disc ‘Mestres i amics’. També ha guanyat el 3D Film&Music Fest de Barcelona amb el videoclip de la cançó ‘El calaix de dalt’. David Morlà conversa amb Ivette Nadal.

Ivette Nadal | Foto: Marc Pujadas.

Malgrat els moments difícils que vivim i les dificultats de tota mena per les quals passa el nostre país, la cultura catalana es troba en un bon moment i són molts els projectes que afloren arreu. En el camp de la música o la literatura, per exemple, estem vivint una època de creativitat i qualitat excepcional. Arreu sorgeixen propostes de gran valor que malden per ser conegudes i reconegudes. Sovint, però, el viatge se’ls fa llarg i feixuc. La lluita constant i diària i el poc -o nul- suport institucional i de mitjans forma part del veritable periple amb el que s’han d’enfrontar cada dia molts joves –i no tan joves- que aposten per la cultura com a mode de vida. D’entre les moltes propostes existents vull destacar la cantant i poeta granollerina Ivette Nadal.

Ivette Nadal (Granollers, 1988) és una de les veus més interessants i potents del panorama musical català actual i un dels talents d’aquest país que mereixen un reconeixement més ampli. Ja fa temps que lluita per fer-se un lloc en aquest complex i difícil món amb una proposta que uneix música i poesia, un camp, diu, en el que hi ha un buit que cal reivindicar. Ivette Nadal és cançó i poesia, poesia i cançó. I no sap imaginar una cosa sense l’altre. Canta el que escriu i escriu per cantar. Una conjunció d’arts que conflueixen en una sola veu que captiva des del primer vers, des del primer acord. Passió per la poesia i una veu encisadora havien de donar -com no podia ser d’una altra manera- els seus fruits en una proposta de gran qualitat artística i humana. Ivette Nadal es despulla en una proposta personal que utilitza la paraula justa i sincera per vestir melodies que penetren en l’ànima més profunda. L’Ivette escriu, composa, canta i recita. I tot amb una senzillesa que no deixa ningú indiferent. La seva aparent fragilitat contrasta amb una proposta en to rocker a través de la qual ens presenta el seu últim treball discogràfic.

Fins avui ja ha editat tres discos i un poemari. El seu últim treball és una aclucada d’ulls als seus “Mestres i amics”, els poetes -mestres i alhora amics- que han influït d’una manera o una altra en la seva vida. Victor Sunyol, Enric Casasses, Santi Montagud, Anna Aguilar-Amat, Francesc Garriga i Joan Vinuesa són els noms dels poetes que ha musicat. El disc, finançat en part gràcies al micromecenatge, inclou també quatre cançons signades per ella mateixa. I tot plegat s’acompanya d’un DVD amb el videoclip de la cançó “Calaix de dalt” en 2D i en 3D (que va guanyar el concurs 3D Film & Music Fest de Barcelona) i unes entrevistes als esmentats poetes. A banda Ivette Nadal ha posat la seva veu en discos de l’Eduard Canimas o del Manolo García i ha col·laborat en diferents reculls poètics i discos col·lectius.

 

Ivette Nadal en concert | Foto de David Morlà

 

Ens trobem amb Ivette Nadal en un local emblemàtic de Granollers. Un cafè sol i un tallat. Parlem distesament del seu projecte, la seva trajectòria, el passat, el present i el futur. Som-hi.

David Morlà: Quan vas començar a endinsar-te en el món de la música i la poesia?

Ivette Nadal: Als tres anys vaig començar a estudiar piano clàssic i cap a l’adolescència ja em vaig interessar més per la música moderna. Paral·lelament vaig començar a anar a recitals de poesia i a escriure. La primera cançó la vaig escriure quant deuria tenir 14 anys i es deia “El mar i tu”, jo crec que encara no havia estimat mai però era de desamor.

DM: Com neix el teu projecte?

IN: Vaig començar a escriure poemes i a musicar-los. Ho feia a casa, per mi, sense cap més pretensió. Un dia em van demanar si volia cantar les meves cançons en un local i hi vaig anar. Aquest primer recital el recordo molt, va ser a Cànoves i Samalús i, com aquell qui diu, em van convidar a lligar una estona de cançons i poemes. A partir d’aquell dia vaig notar que allò m’omplia i que el que em donava llum després de la foscor de composar cançons era ensenyar-les. Arrel d’aquest concert em van anar sortint actuacions per diferents bars i locals propers en format acústic. Inicialment tot va ser molt inconscient. Si ho hagués pensat massa potser no ho hauria fet mai.

DM: Vas tenir algun impediment quan vas decidir dedicar-te a cantar sent tant jove?

IN: No, sempre havia estudiat música i a l’escola ja era una persona rara, amb costums rars, amb una personalitat molt clara des de molt petita. A casa meva em van recolzar molt i va ser una sort perquè no és fàcil dir-li a un fill que agafi una guitarra i surti a cantar perquè saps que és molt difícil i que probablement allò no funcionarà. En aquest sentit sempre he tingut molt recolzament.

DM: Tant a l’hora d’escriure com de compondre cançons tens alguns referents que t’hagin influenciat?

IN: En el camp de la poesia m’agrada molt l’Enric Casasses per exemple. M’agraden més els poetes vius perquè els puc conèixer i entendre més la seva obra i la seva personalitat. Tot i que també llegeixo altres autors més clàssics. En el camp musical d’adolescent escoltava molt la música en català que tenia més a l’abast com Sopa de Cabra, per exemple. Després m’ha agradat molt Adrià Puntí o Antonio Vega, més com a cantautors.

DM: Com et definiries? Cantant i poeta?

IN: Crec que els dos títols són difícils d’aconseguir i de mantenir. Et diré que la poesia i la música em fa la vida més agradable i màgica i per això m’hi vesteixo cada dia que puc.

M’agrada molt la poesia i en el meu projecte hi ha la intenció que les lletres siguin importants i treballades. Això no agrada a tothom ja que la poesia segueix sent molt minoritària i en sóc molt conscient però ho vull seguir reivindicant. Penso que és molt interessant barrejar música i poesia i crec que actualment hi ha un buit en aquest camp, encara que cada cop hi ha més propostes d’aquest tipus. M’interessa el vessant de cantautor i el fet de fer cançons a través de la poesia.

DM: Que intentes transmetre amb els teus textos?

IN: M’agrada que el que explico siguin coses que m’han passat de veritat encara que a l’hora d’escriure-ho també hi poso literatura i puc exagerar més unes coses o unes altres. Sempre ha anat en paral·lel al que em passava a mi en aquell moment.

DM: El fet que les teves lletres tinguin sempre un punt de melancolia o tristesa és intencionat?

IN: No, una mica jo soc així, més profunda potser. Si que és veritat que arrel d’haver tingut un fill vaig tenir ganes d’escriure coses més positives i intentar transmetre més vida i en el segon disc ja es nota. En l’últim disc encara tenia ganes de fer-ho tot més deixat anar i crec que és menys tímid, més conscient.

 

Ivette Nadal a Granollers | Foto de David Morlà

 

DM: Et veus escrivint sobre temes més polítics o socials?

IN: Aquest darrer disc he intentat que no fos tant personal i per això he musicat textos d’altres autors que expliquin coses diferents per intentar allunyar-me una mica d’aquesta actitud més melancòlica i profunda dels dos primers discos i donar-li una mica més de llum. Al mateix temps son autors amb els quals m’hi sento també identificada. Igualment no em veig parlant de política, però potser si de temes més socials o universals.

DM: Amb 19 anys vas enregistrar el teu primer disc “Guerres dolcíssimes”. Com et vas decidir a fer aquest pas?

IN: Va ser una decisió i una aposta que no sabíem ben bé com aniria. En principi el disc el vaig enregistrar per mi, no sabia si allò interessaria a algú o no. Sortosament, però, va sonar molt per la ràdio -sobretot per iCatFM- i això va fer que la gent em comencés a conèixer. En aquest sentit vaig tenir molta sort.

DM: En aquest primer disc ja vas comptar amb la producció del Toni Xuclà.

IN: Penso que quan fas alguna cosa no et pots sentir mai malament d’haver-la fet i en aquest sentit volia fer-ho bé des de bon principi. Coneixia al Toni Xuclà i li vaig encarregar a ell el projecte.

DM: També vas editar un poemari: Camí Privat.

IN: El “Camí Privat” va ser compost al mateix temps que el disc “Guerres dolcíssimes”. De fet va ser amb la suma dels dos projectes com vaig començar a encaminar els directes combinant cançó amb poesia. “Camí Privat” és el primer recull autoeditat sota l’ajuda de la fàbrica de les arts RocaUmbert de Granollers. Abans vaig escriure “Els mots d’en Víctor”, però “Camí Privat” són els primers versos que he escrit amb més rítmica i que he llegit en públic.

DM: Segueixes escrivint? Tens pensat editar més poemes?

IN: Quan escric em demano molt més, més temps, més lèxic i més històries. He acabat un nou poemari que ara estic intentant fer moure per concursos, l’any que ve toca ensenyar poemes nous.

 

Ivette Nadal | Foto de Xavi Mañosa

 

DM: Tornant als discos, quina diferència hi ha entre el primer i el segon disc?

IN: “A l’esquena d’un elefant” volia que fos més rocker. No m’havia agradat que m’etiquetessin nomes de pop, creia que tenia una visió musical i de lletra més amplia, però al mateix temps havia de provar-ho, i aquest va ser el primer trencament amb la més puresa i, sense perdre el que havíem començat amb “Guerres dolcíssimes”, al segon disc intentava fer una mica més de soroll amb la paraula i la música.

DM: Finalment has editat “Mestres i amics” on, per primera vegada, musiques poemes d’altres, a banda de signar, també, algunes cançons pròpies.

IN: Tenia ganes d’arriscar-me, de treure més caràcter, sobretot musicalment però també de discurs. També se’m qüestionava molt el fet de combinar poesia i cançó als concerts si això era de caràcter minoritari, i vaig voler ensenyar els mestres i amics que m’han portat al meu projecte i en aquest món.

DM: Arran d’aquest disc vas enregistrar el videoclip de la cançó “Calaix de dalt” que va guanyar el concurs 3D Film & Music Fest de Barcelona.

IN: Si, va ser divertit i diferent. Amb Produccions Planetàries de Granollers se’m va plantejar la possibilitat de modernitzar un videoclip i oferir la nova tecnologia, és el primer videoclip en català que s’ha fet en 3D.

DM: Has tingut algun problema d’acceptació a l’hora de musicar poemes d’altres  poetes?

IN: Jo fins ara era contrària a musicar poemes que no fossin meus. Pel poeta un poema és com un fill i si intenta interferir massa en el teu procés et pot distreure i al final ja no és una cançó teva sinó un poema que ha acabat musicant el mateix poeta. Penso que, tot i que és totalment lògic que el poeta vulgui dir-hi la seva, si et deixen musicar, t’han de deixar fins al final i no posar-se en el procés de creació. En aquest sentit no he tingut cap problema, tot i que algun m’ha costat més que un altre.

DM: Aquest projecte el presentes en format de banda de rock. Et veus fent algun altre tipus de música o creus que et rock és el que t’escau millor?

IN: Ara per ara amb el rock m’hi trobo a gust, tot i que el projecte anirà evolucionant segons el que vagi vivint i no em fa por cap estil de música. Una altra cosa serà que la meva veu hi encaixi o no però això ja ho aniré descobrint. El rock és la música que m’agrada. Tot i que quan composo no ho faig pensant en cap estil concret, si que m’agrada que les cançons tinguin una tornada, que la gent les pugui cantar, que puguin sonar a la ràdio i per això penso que el pop-rock és una bona fórmula per poder arribar, segurament, a més gent tot i que en el projecte hi domini la poesia i tingui un caràcter més personal.

DM: Creus que amb la formació clàssica de veu i guitarra és més difícil arribar al públic i per això t’acompanyes d’una banda?

IN: Sola és més difícil i has de dominar molt més la guitarra. Ho he fet molt temps. És molt maco i molt sincer però també és molt minoritari i tenia ganes de poder arribar a un públic més ampli, per això vaig apostar per la formació de banda de rock. Encara que suposo que també seguiré fent actuacions sola amb la guitarra.

 

Ivette Nadal en directe | Foto de David Morlà

DM: El mercat musical et tracta bé?

IN: Al principi vaig tenir molta sort que em punxessin sovint a la ràdio i això em va anar bé per començar. Ara, en referència a la crítica o la implicació de les empreses ja és més complicat. A nivell d’empreses sembla que no encaixo amb ningú i no m’hi entenc. I les poques vegades que hi he tingut contacte no ha acabat bé. Suposo que és perquè és un projecte que no mou diners, no mou masses i això no interessa. De moment jo segueixo tirant endavant el projecte amb mitjans propis i el temps dirà.

DM: Actualment hi ha moltes persones que engeguen projectes. Creus que hi ha lloc per tothom?

IN: Jo crec que hi ha lloc per quatre. Hi ha molta gent que pot fer música però són molts pocs els que realment poden viure bé de fer música. Crec que hi ha poc públic i les empreses que aposten per la música en català defensen els pocs projectes que realment els son rentables. I no sé si el públic n’és molt conscient d’això. Els músics arriben on arriben no només per la quantitat de públic que va als seus concerts sinó també pel recolzament mediàtic que poden tenir i els mitjans que tenen a l‘abast.

DM: Malgrat la teva joventut has fet molta feina ja: tres discos, un llibre, un fill…

IN: En els temps que corren sembla que sigui clàssic tenir un fill i començar un projecte i penso que és justament el contrari, avui en dia és molt més difícil emancipar-se, tenir un fill, etc. Jo sóc molt tossuda i quan tinc una cosa al cap sempre lluito per aconseguir-la, pel que em sembla a cada moment independentment de si toca o no toca. Sempre dintre d’una racionalitat i pensant-ho bé però faig les coses perquè les sento, no perquè toquin.

DM: Has fet cançons per al teu fill?

Inconscientment si, en l´últim disc hi ha una cançó de bressol, per exemple, però intencionadament no n’he fet cap. Encara que el projecte sigui molt personal això ho separo una mica de la meva vida a nivell de realitat.

Escenaris grans o petits?

Ni una cosa ni l’altra. Per mi seria molt fàcil actuar en un lloc molt gran on gairebé no veus la cara de ningú però realment el meu projecte està pensat per escenaris mitjans on poder actuar acompanyada d’una banda. En llocs petits també és difícil i més arriscat tot i que curteix més.

En els teus concerts combines les cançons amb el recitat de poesies i això ja és marca de la casa. Ho seguiràs fent?

Cada cop recito menys perquè crec que a la gent li costa més entendre-ho i els des-ubico una mica. Intento que els poemes que trio aquella nit siguin el màxim de potents perquè arribin més a la gent. Abans llegia molt més però el projecte s’ha anat reconduint i m’interessa que la gent que ve als concerts se senti a gust i no es despisti i per això ho dosifico més.

El fet de tenir contacte amb músics reconeguts (Toni Xuclà, David Rosell, Cris Juanico,..) t’ha ajudat de cara a la teva projecció?

En general a la gent del sector no li agrada, no ho entén. Creuen que tens molts padrins però són uns padrins cars, en el sentit que, per exemple, al Toni Xuclà jo l’he contractat per fer una feina com qualsevol altre. En certa manera m’ha anat malament tenir aquests contactes des de tant jove, sense ser ningú. Ha ajudat potser per entrar a les ràdios però a nivell de la gent del sector no tant. En canvi, pel camí m’he trobat a gent que no m’esperava com el Manolo García. Vaig col·laborar en el seu últim disc i els mitjans de comunicació catalans no se’n van voler fer ressò pel simple fet que el projecte era en castellà. És curiós, si més no, quan mai cap corista ha participat en un disc seu i la primera vegada que ho fa és amb mi. Penso que hauria d’haver tingut mes ressò tot plegat. Estic segura que si ho hagués fet algú altre s’hagués donat a conèixer més. A més va ser una col·laboració que es va fer sense cap empresa pel mig, no es va fer per diners sinó per il·lusió i sap una mica de greu que passi desapercebut.

David Morlà: El fet d’estar activa a les xarxes socials ajuda a arribar a més gent?

Ivette Nadal: Si, i més si no tens una empresa de management al darrera. Has de ser el màxim de proper amb la gent i estar activa al facebook, al twitter i altres xarxes ajuda a mantenir aquest contacte. En l’últim any he guanyat molta gent que ara em segueix pel facebook, per exemple, i això és a base d’estar-hi a sobre, d’intentar penjar coses originals, etc. I per altra banda estem intentant cuidar molt el disseny de la pàgina web, el disseny dels CDs, la imatge de tot plegat.

DM: A més, ara ofereixes els teus discos gratuïtament a través de la xarxa.

IN: Són moments difícils, i sense gaire estructura és difícil arribar a la gent i als llocs. Tots sabem que allò que sona o allò que es recolza és sovint perquè darrera hi ha molts interessos perquè surti i funcioni. Quan t’ho recolzes tot tu arribar als llocs és molt difícil i, més que portes, hi ha murs. Veient que ara mateix el cercle en català era molt minoritari, vaig decidir que ja que havia anat tant bé el Verkami i que els que confiaven amb mi ja m’ho havien fet arribar, ara era el moment de regalar-ho perquè pogués arribar al màxim de gent possible.

DM: Per acabar, com està anant la gira de presentació del “Mestres i amics”?

IN: De moment hem fet bastants concerts. Falta que la gent respongui més, que vingui més gent als concerts, però en general estic contenta. Crec que faré concerts amb banda fins al setembre i després farem una aturada i veurem cop a on seguirà el projecte. Aquest ha estat un any molt difícil, les actuacions que he fet pràcticament me les he buscat totes jo i no sé que passarà a partir d’ara. Tinc ganes de seguir fent coses però després de l’estiu serà un moment decisiu per veure cap a on anirà tot plegat.

Ivette Nadal està de gira per diferents espais del país presentant els seus “Mestres i amics” i dalt de l’escenari s’acompanya de Roger Pasqual (Guitarra elèctrica, acústica, espanyola i veus), Lluis Riera (Baix) i Eloi López (Bateria i percussió). A través de la seva pàgina web podeu consultar l’agenda d’actuacions i, entre d’altres, descarregar-vos els seus tres discos (www.ivettenadal.com).