IT Dansa, anatomia d’una companyia jove

2.02.2017

Un noi em treu a ballar, vascil·la quan veu una de les seves companyes que encapçala la fila i li ofereix gentilment la meva mà. La noia, que té un ulls blaus preciosos em somriu. Seré la seva parella de ball.

Una imatge de l’actuació d’IT Dansa al Liceu. © Antoni Bofill

Quan es fa una visita a can IT Dansa, un corre el risc d’acabar participant activament en un passi d’una coreografia. Fa uns dies vaig visitar la jove companyia de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Aquell matí havien de fer un passi de les tres peces que van presentar al Liceu aquest cap de setmana passat: Wad-Ras creat per Ramon Baeza i Montse Sánchez, Un ballo, de Jirí Kylián i Minus 16, d’Ohad Naharin. Va ser precisament en aquesta última coreografia en la que vaig fer de públic actiu i motivat. Minus 16, comença amb un sol ballarí a l’escenari, que literalment “es balla a sobre” –-intenta evitar seguir el mambo que sona, però el cos el traeix-–, a poc a poc la resta de ballarins sucumbeixen a aquest petit plaer íntim davant els espectadors. Aquesta coreografia apel·la a la passió dels ballarins per la seva professió. En el cas dels d’IT Dansa té un valor afegit, perquè en aquesta peça deixen esclatar l’energia espatarrant de ballarins en procés.

Arribo a l’aula P0D1-2 a dos quarts d’onze, la Catherine Allard, la directora de la companyia, em saluda i m’explica que tot just en aquest moment faran un passi d’Un ballo, amb el segon repartiment. Sobre el terreny de joc, la Mathilde Van der Meerendonk, la directora dels assajos i repetidora, tragina i condueix l’operació, amb un feix de papers que porta com a insígnia. I en un racó la Nora Sitges Sardà, la nova repetidora, repassa amb una parella unes frases de moviment. Actualment la companyia compta amb catorze ballarins titulars i quatre suplents, més una oient. Més de la meitat són exalumnes del conservatori professional, però la resta vénen de diferents escoles de l’estat, d’Europa, i una noia japonesa que ha entrat enguany.

IT Dansa va presentar tres peces al Liceu. © Antoni Bofill

“Miro de detectar el potencial, si tenen talent i la capacitat de treball. Si tenen una bona tècnica també és important. Primer miro l’artista, la tècnica es treballa”, m’explica Allard quan conversem al seu despatx. Ella em confessa que prefereix treballar amb els ballarins a l’estudi a la feina de despatx. De fet, al llarg de l’assaig d’Un ballo mentre treballa amb una parella és ben palpable que l’apassiona fer de coach. La coreografia de Kylián és embruixadora, et fa viatjar a través d’uns passos de dos exquisits farcits de detalls, que prenen una altra dimensió sota la lupa de la Catherine, que coneix molt bé el treball del coreògraf txec.

Aquesta exballarina belga va madurar i crèixer com a intèrpret al Netherlands Dans Theater (NDT) que llavors dirigia Kylián. Quan Nacho Duato –que era ballarí de NDT – va ser nomenat director de la Companyia Nacional de Dansa, ella va marxar amb ell a Madrid. L’experiència d’Allard en aquestes companyies forma part de l’ADN d’IT Dansa. De fet, queda del tot palès en el repertori, la primera generació de ballarins van interpretar l’emblemàtic Jardí tancat, de Nacho Duato i més endavant Evening Songs, de Kylián. “És de les més difícils –em comenta Allard–, però va ser ell mateix qui em va proposar aquesta peça, perquè va a l’essència de les coses.” Com és una companyia jove, el criteri d’Allard és sobretot pedagògic: “És molt important saber qui treballa amb els ballarins i com ensenya. Per mi el coreògraf ha de ser prou generòs per entendre que aquest projecte no és per a ell, sinó pel ballarí”. Les aules on ha assajat IT Dansa, han estat un lloc d’encontre, on els joves intèrprets han descobert el llenguatge que els interessava més o bé on coreògrafs com Rafael Bonachela o Stijn Celis han trobat el talent per a crear. Antics ballarins han tornat a les aules per muntar coreografies per les noves generacions. Ara bé, al setembre es va incorporar per primera vegada a l’equip una exballarina de la companyia, en substitució de la Guillermina Coll, una de les figures imprescindibles del projecte.

 

 

“Gairebé em feia por de lo natural i lògic que era! Vaig pensar: és massa rodó!”, s’explica la Nora. Ella és de la primera fornada de ballarins, dels que van començar el juliol del 1997. Després de passar per diferents companyies europees, enguany la Nora havia de començar a treballar d’assistent de Godani a la Dresden Frankfurt Dance Company, on l’any passat hi ballava. Però hi va renunciar per aprofitar l’oportunitat de tornar a Barcelona amb un projecte estable i que l’apassiona. La Nora és una assistent de coreografia i repetidora vocacional: “L’assistència és un lloc on tu estàs a cavall entre la proposta del creador i els intèrprets. A mi m’encanta, perquè es tracta de desxifrar i dialogar. És molt ric perquè ets als dos llocs”. En pocs mesos la Nora ha hagut d’aprendre set peces com els ballarins que han entrat nous i entremig han anat de gira a França, on ara hi tornaran amb un altre programa.

M’acomiado dels de la companyia mentre cinc nois i la noia japonesa assajen Wad-Ras. I tot baixant cap a la parada de metro, em resonen les frases “Relaxa la mandíbula”, “Nice! Nice!” i “Feel each other” embolcadalles de la música d’Un ballo, concretament La Pavana per una infanta morta, de Maurice Ravel.

 

Ester Guntín va assistir a la representació de les tres peces d’IT Dansa al Gran Teatre del Lieu. Podeu llegir la seva crònica aquí.