Ismael Smith. La bellesa i els monstres

4.07.2017

El Museu Nacional d’Art de Catalunya exposa fins al 17 de setembre de 2017 La bellesa i els monstres, una mostra retrospectiva de l’extensa obra de l’artista català Ismael Smith en aquest intent de recuperar figures de les tenebres de l’art. Aquest cap de setmana la podreu veure en un horari no habitual: la institució celebra La Nit del Museu Nacional i obrirà dissabte fins la 1 de la matinada.

“Contrato”, una de les obres d’Ismael Smith al Museu Nacional | Foto: MNAC

El jove Smith, en la seva primera etapa a Barcelona, després de passar per Llotja, entraria, tal com era habitual, dins de l’ortodòxia artística i intel·lectual del moment regentada per Santiago Rusiñol, Isidre Nonell, Joaquim Sorolla, Ramon Casas, Marià Benlliure, Enric Granados, Francesc Cambó, Pau Casals, Francesc Macià i molts d’altres. Durant aquests anys seria exaltat i lloat per Raimon Casellas i Eugeni d’Ors, i el mateix Xènius l’inclouria ràpidament entre els noucentistes. Però l’apogeu d’un primer moment s’acabaria dissipant i, Smith, convertit en un desafiador nat i fent evident que el seu art no era apte per a tothom, faria, forçat, les maletes de l’exili. Els mateixos que li havien estès la catifa vermella i l’havien abraçat amb vehemència l’acabarien expulsant, guiats per decòrums caducs, del paradís terrenal.

Artista polifacètic, conreà la il·lustració, el dibuix, l’escultura, el cartellisme, el disseny gràfic, els gravats, la ceràmica, el disseny de joies, la pintura i el món dels ex-libris i col·laborà a les revistes satíriques La Campana de Gràcia, Papitu, Cu-Cut! i Picarol, on  publicà uns dibuixos que estaven al marge del discurs oficial. Fins i tot viatjaria a París seguint les passes ja escrites i coincidiria amb Manolo Hugué i Raoul Dufy, però el fracàs i la incomprensió marcarien el seu esdevenir en una Europa en guerra.

De fet la seva obra, que gràcies al mestratge d’Alexandre de Riquer entraria en contacte amb Aubrey Beardsley, és una gran paròdia que parteix intel·ligentment d’ell mateix i en la qual la burgesia descendeix als inferns i deixa al descobert les seves pitjors gales. L’objecte de culte s’acaba convertint en un objecte de mofa i, sota una imatge aparentment benigna i innocent, Smith ataca l’estructura de la classe alta catalana, de la qual ell també forma part, i la doble moral que, irremeiablement, regeix els codis socials i de conducta. Els seus dibuixos, inquietants i agosarats, i les seves escultures, que freguen l’expressionisme, mostren personatges agradables i simpàtics però en el fons representen una societat en descomposició, moralment malalta i farcida de petits i grans vicis. L’artista català, encarnat en un petitburgès bon vivant, retrata, a vista d’ocell i amb els ulls dels millors analistes, el microcosmos contaminat de les altes esferes de l’època.

Ismael Smith al MNAC

Smith, un antidandi vestit de dandi, fou primer de tot escultor i després, en tot cas, dibuixant. Les seves escultures semblen ressorgides de la terra i, el més important, no s’assemblen a ningú. Josep Pijoan entreveuria la seva vessant d’escultor i li faria saber fermament: “Lo teu és el retrat escultòric. Deixa’t de moneries d’ex-libris i d’il·lustracions de poca monta. Escultura, escultura…” Així doncs, les seves escultures, quasi sempre a mig fer, a mitja vida, cavalquen entre l’home i el monstre, entre la raó i l’inconscient que, sigil·lós, treu el cap entre cortines, però s’imposa persistent com un bombeig d’impossible aturador.

Les seves al·legories a la Primera Guerra Mundial reuneixen indiscutiblement els ecos de la Nova Objectivitat satírica i àcida d’Otto Dix i George Grosz en aquest intent per plasmar un realisme a vessar de denúncia social on regna la lletjor i la decadència moral. Smith fou dels pocs que es llençaren a aquest moviment, integrant-lo dins del nostre relat d’avantguarda, juntament amb un Feliu Elias que, ja cap a finals dels anys trenta, però en una direcció lleugerament diferent, sembla retornar a l’ordre imperfecte de les coses senzilles. Aquesta aposta és, de la mateixa manera que la seva aportació a l’escultura, un factor que hom no pot passar per alt i que determina l’estil personalíssim, dotat sempre d’una gran agudesa, de l’artista català.

En aquest pelegrinatge a marxes forçades, Smith creuaria l’Atlàntic acompanyat de la seva família i seria als Estats Units on, atret, i quasi obsessionat, per la cura del càncer, s’acabaria desvinculant de l’art. Però val a dir que es convertiria en el cicerone dels catalans que anaven arribant en comptagotes a la ciutat dels gratacels, com ho serien Antoni Tàpies i Lluís Marsans. Allà, el seu entorn més immediat l’acabaria empresonant contra la seva voluntat i Smith, encarnat en un Judes de destí fatídic, firmaria, definitivament, el seu testament artístic en un hospital psiquiàtric.

Ja se sap que vorejar l’alteritat és sempre perillós i Smith, plenament conscient, s’hi tirà de cap sabent que a la veritable genialitat se li ha de dedicar hores de constància i franquesa, ignorant, com qui sent ploure, els dictàmens dels gurús de la gran ortodòxia cultural. La veritat sempre ha estat amb la minoria i pot ser que Ismael Smith sigui el nostre artista maleït, l’incomprès, l’excèntric convençut que, lluny de casa, es llançà a l’anarquia artística, despullada i orgànica, essent ell mateix el seu propi gran tema. I és que Smith era una altra cosa.