“Islarse” amb Andrés Lima

L’entorn és immillorable. La finca de Mongofra Nou és de les poques que ostenta la particularitat de tenir 208 hectàrees sense urbanitzar, i és per això que miris on miris, et moguis cap allà on et moguis, sempre ensopegues amb la magnificència de la natura en estat pur.

Fa poques hores que ens hem acomiadat d’Andrés Lima a l’aeroport de Menorca amb el vel de tristor irremissible que segella tot comiat precedit per fets extraordinaris. Abans, emperò, hem tingut temps d’arribar fins al far de Favàritx per fer-nos les últimes conyes i un milió de selfies, conscients d’estar protagonitzant a contracor la fi d’una bonica història.

Talleres Islades

En aquest petit racó de món que és Menorca, ja fa un temps que Mariona Fernández repeteix deu cops a l’any el ritual dels seus Talleres Islados: va a buscar un MESTRE —amb totes les majúscules, i sense excepció en cap cas— i els seus alumnes a l’aeroport, els porta a dinar a algun lloc bonic de l’illa, i llavors, després d’uns quants quilòmetres excitants per la carretera de Fornells, es desvien per encarar el camí que els ha de portar fins a Mongofra Nou.

Un cop allà, aquesta dona de mirada intensa i errant, silueta delicada i encantadors moviments, ja ho té tot a punt per acollir quatre dies i quatre nits els afortunats que han decidit “islarse” amb l’apassionant pretext de la literatura en alguna de les seves vessants.

L’entorn és immillorable. La finca de Mongofra Nou és de les poques que ostenta la particularitat de tenir 208 hectàrees sense urbanitzar, i és per això que miris on miris, et moguis cap allà on et moguis, sempre ensopegues amb la magnificència de la natura en estat pur. No és estrany, doncs, que, pocs minuts després d’haver-hi posat els peus, als rostres dels nouvinguts es vagi dibuixant una expressió que transita entre l’al·lucinació i la felicitat.

Aquest cop la cosa va de teatre, i és Andrés Lima l’encarregat de tutelar la velocitat, el ritme i l’amplitud d’aquest “islamiento”. Tots ens anem situant al voltant de la taula que hi ha sota la parra —Ai, la parra! quantes coses deu haver sentit!—, i entre la improvisada i fantàstica presentació que fa Mariona, arriba gairebé soterrada la primera advertència:

“Y recordad: lo que pasa en Talleres Islados, se queda en Talleres Islados”

Malaurada observació per qui s’ha ofert a fer-ne la crònica… Suor freda, palpitacions, marejos i un llarg etcètera del qual només em desperta la veu del Lima repetint incansablement: “¿problemas y posibilidades? ¿problemas y posibilidades? ¿problemas y posibilidades?”

Talleres Islados

Els meus problemes i les meves possibilitats ara mateix fan néixer aquesta faula:

“Com cada matí a l’hivernacle dels verbs, tot havent esmorzant sota la parra, el Mestre es va reunir amb els seus deixebles. Regnava aquell silenci impossible que envolta la natura. El vent bufava amb força. Les finestres ja feia anys que havien decidit no tancar-se del tot i la llum arribava difusa gràcies al seu pas entre els núvols. L’escenari era perfecte per a iniciar qualsevol història, tan perfecte que paralitzava. Els deixebles no gosaven moure’s, ni tan sols es miraven”.

Aleshores Ell parlà: “¿Vais a amar?”, digué amb la temprança de qui ja coneix la resposta. Silenci absolut, que només el vent gosà trencar abans que Ell hi tornés: “¿Cuánto vais a amar?”, preguntà amb una intenció molt semblant a l’amenaça. I sense deixar temps per a cap resposta, cridà: “¡Hasta moriiiiir!”

Després el Mestre rigué. A dintre de l’hivernacle el vent va callar, es desbocaren els somriures i el núvols es dissiparen. Com a bon guardià del seu ramat Ell va saber crear les condicions necessàries per fer aflorar el millor de cadascú. Advocant a la fertilitat de l’acció aconseguí que brollés l’oxigen escènic necessari perquè tothom desintoxiqués les seves eines.

La bèstia teatral que el Mestre portava a dins va empènyer tots els seus deixebles cap als camins més inescrutables. Sempre de la mà, els acompanyà per arribar més enllà del que s’haguessin pogut imaginar; moltes preguntes, milers d’indicacions precises per segon i un impuls: el verb; l’acció, en estat pur.

Passaven les hores i entre aquelles parets de vidre Lady Macbeth parlà a les muntanyes, acudiren els esperits de Ricard III i d’Otel·lo, no hi faltà Segismundo, ni tampoc les dones de Tennessee Williams, els contemporanis també hi tragueren el cap; i mentre Romeu i Julieta defallien d’amor, la senyoreta Júlia es desesperà.

Llavors, entre aquesta conjunció de prohoms de les taules, arribà l´última ensenyança, primer a través de l’acció del Mestre, després en forma de paraules: “Ssssssh… es bueno saber frenar el caballo”.

Talleres Islados

I així fou com totes les feres desbocades congregades en aquell hivernacle representaren el seu millor paper amb la qualitat que només pot brindar el diàleg. Perquè si alguna cosa sabia fer el Mestre era dialogar, dialogava tan bé, que fins i tot el temps, el vent i els núvols es paraven a escoltar.

Arribat el quart dia, un soroll esfereïdor anuncià la ràfega violenta que obrí la porta, marcant el trànsit cap a un final previst, però no desitjat. Tot seguit una dona de mirada intensa i errant, silueta delicada i encantadors moviments, entrà en aquell habitacle transparent i segellà el final d’aquella aventura com només ho saben fer aquelles persones que transiten amb la seva ànima harmoniosament. Llavors els oferí el seu millor vehicle per atansar-los fins al far que marca, com un bon mestre, el rumb perquè els vaixells no s’estimbin.”

I on acaba la faula, comença la crònica; si és que res acaba un cop comença… Si és que un cop has aconseguit “islarte” pots deixar de fer-ho…

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació