Isabel-Clara Simó, una passió feliç

20.02.2017

Arran de la bona notícia que hem sabut fa poc respecte al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que serà lliurat a Isabel-Clara Simó aquest mateix vespre, hem volgut recordar una entrevista que Jordi Coca li va fer per a la revista «Serra d’Or» l’any 1982, ara fa just 35 anys, al número de juny. Tot seguit, en reproduïm una selecció de respostes en forma d’article.

Isabel-Clara Simó el 1982 en una entrevista que li va fer Jordi Coca per a la revista «Serra d’Or». (Foto: Barceló – Arxiu «Serra d’Or»)

Isabel-Clara Simó és una persona molt activa; entre la feina, els fills i altres activitats diverses no està mai quieta: “A mi el que m’agradaria és estar malalta al llit, dos o tres mesos. Que bé que hi estaria! Per llegir, per escriure… Això és un plaer!”.

Un dels temes de la conversa entre Coca i Simó és, evidentment, el feminisme, una qüestió que sempre ha caracteritzat Isabel-Clara. Tot i això, creu que la gent en té una concepció equivocada; n’hi ha que es pensen que “el feminisme és una cosa de dones solteres, de dones amargades, de dones no satisfetes. En canvi a mi em sembla evident que la majoria de feministes són mares felices, dones que s’han pres el tema de la maternitat com una elecció lliure i no com una imposició social.”

Pel que fa a la infantesa i joventut d’Isabel-Clara, va ser una persona molt lligada al seu pare i pertanyia a una família religiosa, tradicional, de classe mitjana i intel·lectual. Fins a tal punt que, ella mateixa, es considerava “una noia malenconiosa, introvertida, que jugava sola, que llegia, que escrivia des de ben menuda… Era una casa molt del segle passat. Ell [el pare] va crear-hi un paradís, un paradís absolut”. El seu pare va ser una figura molt important, tant a casa com a la vida habitual de la jove: “Jo només escoltava el pare; el que deien els altres em semblava que eren bajanades…”. De seguida, però, es va adonar que havia de “matar el pare” i va començar a desviar-se d’aquell tipus de vida fins que “vaig descobrir el marxisme i em vaig fer una visió absolutament materialista de la vida”.

Llavors, va anar a la Facultat de València i va estudiar filosofia pura i, després, quan va anar a Barcelona, igual que Joan Fuster, afirma que no s’ha se sentit ben tractada: “Aquí sempre he estat una valenciana”.

L’estada a Figueres, on li va tocar anar a ensenyar després d’haver aprovat les oposicions ―va ser la tercera de la llista―, li porta molts bons records: “Només arribar a Figueres em diuen: “Ets casada?” Jo no em volia casar, tenia ganes de volar, de ser lliure, no volia lligar-me. “Doncs et casaràs; a Figueres es casa tothom.” I mira, em casava pel juny d’aquell mateix curs”. Allí van començar amb el seu marit la publicació de la revista sobre cultura local “Canigó”, que “aleshores encara era una publicació, per força en castellà, és a dir, que estava prohibit d’editar-hi res en català”.

Jordi Coca li parla del país, de la catalanitat i totes aquestes qüestions. Isabel-Clara creu “que un nacionalisme com el que tenim, que no representa un canvi social, no va enlloc. Es continuen separant dues coses que no es poden separar: la revolució social i la nacional”. Per tant, per a ella és important unir aquestes dues reivindicacions si volem tirar endavant amb un país lliure i just. Tanmateix, creu que “no s’ha acabat de congriar un moviment cultural propi, amb personalitat pròpia. Com a família cultural tenim poques coses per ensenyar”. Pel que fa a la denominació de Països Catalans, “jo diria que tot Europa hauria de tenir els ulls posats al País Valencià. Poden passar coses impensables a València. És l’única situació que conec en la qual hi ha una identificació total llengua-classe”. Quina conclusió en traiem, avui? Isabel-Clara tenia raó quan feia aquesta advertència ara fa trenta-cinc anys? També, diu que “la dreta espanyolista, feixista, és la burgesia dominant que té els diners, i parla castellà; tota la resta parla català”. Avui en dia, encara és així?

Isabel-Clara Simó, aleshores, deia que “fins no fa gaire no em considerava escriptora”. De fet, és “ara [que] començo a plantejar-me coses en tant que escriptora; com que he fet allò que no em creia capaç de fer… De tota manera, sóc una escriptora de diumenge a la tarda.”

Des de la revista “Serra d’Or” et donem l’enhorabona, Isabel-Clara Simó, per haver arribat fins on ets avui.