Ionquis, meuques, negres, trans i seropositius: els vuitanta a contrapèl

15.12.2016

Fa un mes, la Clàudia Rius va escriure aquest article sobre “Gelatina dura”, l’exposició del Macba que qüestiona el relat oficial de l’Estat espanyol durant la transició. Aquest dimecres, amb la voluntat de “raspallar la història a contrapèl” (Walter Benjamin), el centre cultural del Raval ha traslladat la revisió del passat al conjunt d’Europa per rescatar els relats dels perdedors, dels silenciats i dels oblidats. Ho ha fet en el marc del projecte Els usos de l’art, amb un seminari que ha posat en evidència la necessitat de mirar enrere per poder mirar endavant; per entendre i per escriure el present.

unnamed (6)

Raspallar a contrapèl vol dir despentinar els relats consensuats i compactes, esquerdar la façana institucional de les seves cròniques victorioses i escodrinyar el fons de la cova que oculten per il·luminar els testimonis dels caiguts en les lluites emancipadores. Per subvertir l’ordre, per ensorrar aquesta solidesa grisa al servei de la instrumentalització de la cultura. Una excusa idònia per revisitar una època, els vuitanta, narrativament i fílmicament. El seminari s’ha dividit en tres blocs, amb nou conferències que han tingut lloc al llarg de tota la jornada plantejades per les sis institucions europees que conformen L’Internationale: Moderna Galerija (Eslovènia), Museum van Hedendaagse Kunst Antwerpen (Bèlgica), SALT (Turquia), Van Abbemuseum (Holanda), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Espanya) i el mateix Museu d’Art Contemporani de Barcelona. L’objectiu: repensar els vuitanta des de les sales d’exposicions.

 

Un matí de mobilització global i desregulació: els fonaments de la governabilitat neoliberal

Alberto Berzosa ha encetat la llauna parlant precisament de l’exposició com a terreny per la disputa de la Història, fent una anàlisi crítica del discurs simplificat i dels llocs comuns que alimenten el relat del postfranquisme i no tenen en compte l’activitat paral·lela del moviment obrer, dels moviments ecologistes o dels moviments anti-OTAN, per citar tres exemples significatius durant els anys vuitanta a Espanya, amb l’ hegemonia d’un PSOE que es deslliga del marxisme i estén el braç a les polítiques liberals. Luis López Carrasco ha agafat el relleu i s’ha centrat en la conflictivitat social de l’època, tot i que la memòria col·lectiva (l’opinió pública) en tingui un record pràcticament inexistent i pensi en els vuitanta com uns anys de celebració i d’hedonisme. Però la realitat contradiu el relat hegemònic i la crítica polièdrica mira el passat (escamotejat) des de molts altres angles per posar de manifest la paradoxa de l’anomenada zona de confort.

Merve Elveren, per la seva banda, ha explicat la situació de Turquia, que està marcada inevitablement pel llegat del cop d’estat del 1980 i per les polítiques governamentals neoliberals. Sota el títol de How did we get here, Elveren investiga el moviment dels grups alternatius del seu país i estableix els orígens de l’actual context turc en aquest punt d’inflexió. L’última intervenció del primer bloc ha estat una conferència performativa ideada per Marta Echaves, que s’ha inspirat en la contrarrevolución de los caballos per fer una mirada a la dècada dels vuitanta des de la dècada dels noranta i homenatjar tot allò que va desaparèixer durant aquell temps, amb una atenció específica en les víctimes de l’heroïna i la sida per denunciar la higienització social, ideològica i destructora de l’aparell estatal.

 

Una tarda de relats de la contracultura i sexualitats dissidents

Havent dinat, el protagonisme ha estat per Diana Fransen, que ha basat la seva intervenció en la contracultura holandesa dels anys vuitanta, i ho ha fet a través del moviment okupa i les seves implicacions culturals en iniciatives artístiques. A continuació, fent una reflexió sobre el muntatge com a estratègia estètica intrínseca de les obres, Nick Aikens ha situat l’acció a l’altra banda del Canal de la Mànega i ha parlat del debat que hi hagué en aquella època a la Gran Bretanya entre artistes negres, directors de cinema, pensadors i institucions, amb un rerefons molt clar sobre l’herència colonial del Regne Unit. Nav Haq, en canvi, s’ha estès sobre la cultura rave dels vuitanta i noranta, que va construir l’últim gran moviment juvenil d’Europa sota l’empara psicodèlica i musical del que s’anomenà “zones autònomes temporals”, una definició força nebulosa i alhora tot un món paral·lel amb la seva cultura, la seva estètica i la seva llibertat fregant els límits de la percepció.

Feta l’última pausa del dia, Fefa Vila ha reflexionat al voltant de les empremtes de la dissidència sexual en el trànsit dels vuitanta als noranta a l’Estat espanyol, amb aportacions per una relectura i reescriptura sociopolítica i tenint en compte les veus dels col·lectius menys escoltats, des de prostitutes fins a gitanos passant per transsexuals. En aquest acte d’interpel·lació contínua, ha parlat d’LSD, la Radical Gai o els moviment Queer i LGTB, manifestacions radicals i reivindicatives a favor de la subjectivitat i la singularitat, contra la institucionalització i la suposada modernitat, amb l’epidèmia de la sida en el punt de mira, que fa esclatar la crisi de la representació amb la concepció dels cossos com a frontera en relació amb ells mateixos i amb el virus, però que també fa possible el sorgiment necessari de noves identitats. El seminari s’ha tancat amb l’adaptació d’un guió de cinema inèdit escrit per Alberto Cardín (1948-1992), un dels grans intel·lectuals de la subcultura barcelonina dels vuitanta. Se n’han encarregat Mariokissme i R. Marcos Mota, integrants d’Equipo Palomar, que han desenvolupat el projecte en el context de BCN Producció 2016.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “Fefa Vila ha reflexionat al voltant de les empremtes de la dissidència sexual en el trànsit dels vuitanta als noranta […] tenint en compte les veus dels col·lectius menys escoltats, des de prostitutes fins a gitanos passant per transsexuals”

    Des de quan els gitanos són un “col·lectiu” pertanyents a la “dissidència sexual”? Històricament, els han “donat” bastant, però això no els fa fer “dissidents sexuals”.

    Atentament