Invitacions

14.11.2016

Després que el concert inaugural del LIFE Victoria homenatgés Shakespeare i Cervantes, Xavier Albertí feia dimecres passat a l’ESMUC una conferència dedicada al primer dels dos compositors (el company nuvolaire Jaume Radigales farà l’1 de desembre la conferència dedicada a Cervantes). A continuació hi va haver el concert final dels participants a les masterclasses i tots dos actes van proposar un seguit d’invitacions, implícites o explícites, potser una mena de joc, que val la pena recollir aquí.

Foto de grup, amb Burnside

Foto de grup, amb Burnside

Xavier Albertí, director d’escena, músic i actual director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, va invitar-nos, amb la seva passió, a estimar Shakespeare. Va invitar-nos també a reflexionar sobre la importància de  l’escriptor a la cultura europea, centrant-se en els punts que miro de sintetitzar a continuació.

 

Punts clau

Una figura com la de Shakespeare (“l’enciclopèdia més extensa abans de Diderot”) no existiria sense l’Anglaterra del segle XVI; a cap altre país hagués estat possible perquè allà hi confluïen l’hegemonia política (“Shakespeare és el fracàs de l’Armada Invencible”) i el protestantisme (en la seva versió anglicana), amb la lliure interpretació dels textos sagrats i, per extensió, una major llibertat intel·lectual.

Els tres mites fundacionals de la cultura europea moderna són Hamlet, Don Quixot i Faust. Per què Hamlet? Perquè en un context en què la resposta socialment acceptada (fins i tot obligatòria) a un assassinat és la venjança, Hamlet s’atura i reflexiona, no accepta incondicionalment l’ordre del fantasma del seu pare; així posa la primera llavor d’un sistema democràtic.

Fins a la Revolució Francesa, Europa viu culturalment al dia, i les grans figures com Shakespeare (o Bach) s’obliden ràpidament. Quan els súbdits passen a ser ciutadans i Europa comença a necessitar el seu patrimoni cultural, recupera Shakespeare (i Bach, i tants d’altres), els seus clàssics.

Els clàssics ho són perquè al llarg del temps continuen donant respostes vàlides a les diferents preguntes que es fa cada societat a cada època.

La música es converteix, ja a principis del segle XIX, en el primer mitjà de transmissió de l’obra de Shakespeare; per exemple, amb Lieder com An Silvia, de Schubert. La primera obra de Shakespeare que va arribar a Barcelona va ser l’Otello de Rossini, seguida de l’Otello de Verdi i I Capuleti e i Montecchi de Bellini (totes tres òperes representades al Teatre de la Santa Creu, l’únic teatre autoritzat a Barcelona durant més de dos-cents anys), i a moltes ciutats d’Europa es dóna una situació similar.

Primera invitació directa de Xavier Albertí: que llegim/veiem Mesura per mesura i escoltem/veiem l’adaptació operística que en va fer Wagner, Das Liebesverbot.

Segona invitació directa d’Albertí: que escoltem els cicles de Lieder a partir dels textos d’Ofèlia que van compondre Brahms i Strauss (Ophelia-Lieder, WoO22 i Drei Lieder der Ophelia, op. 67 respectivament). A banda dels seus valors musicals, parem atenció a com Brahms se centra només en la bogeria i la mort de la jove mentre que Strauss s’atura en el conflicte amb la llibertat sexual femenina i la resistència al dolor d’Ofèlia. O, dit d’una altra manera: fixem-nos en com la Viena dels primers anys del segle XX, on els jueus contribueixen a l’art i la ciència, fa a Shakespeare unes preguntes diferents de les que feia quaranta anys abans la mateixa ciutat, tancada en ella mateixa.

La xerrada, bastida entorn aquestes idees que us he esbossat, ens va deixar amb ganes de més (i no estic fent servir el plural de modèstia), però havíem de passar a la música.

 

El mestratge de Burniside

Les masterclasses del LIFE Victoria, a càrrec del pianista Iain Burnside com fa dos anys, van tenir lloc entre el 5 i el 9 de novembre i es van cloure amb el concert dels participants, en el qual van interpretar algunes de les cançons que havien preparat amb el professor. Si algun dels assistents al concert havia assistit també a les classes (obertes a tothom com a oients), de ben segur que van apreciar millor el treball realitzat però, pels que no hi vam poder ser, un concert d’aquest tipus també té els seus al·licients; com la conferència anterior, unes quantes invitacions.

Perquè veieu per on vaig, us diré que mentre els cantants i pianistes acabaven de preparar-se vaig entretenir-me a repassar el programa, format per vuit petits blocs de dues o tres cançons, cadascun interpretat per un duo. En total, onze compositors, nascuts entre finals del segle XVIII i finals del segle XX; divuit cançons sense cap connexió lògica entre elles i quatre llengües diferents. Vist des de fora és l’anti-programa de Lied, trenca tots els criteris que se segueixen per construir un programa, però, naturalment, en aquests casos no hi ha gaire més maneres de fer-ho. Així que, com us deia, prenem-lo com una invitació.

Una invitació, per exemple, a reflexionar sobre els interessos dels duos joves. No traurem conclusions a partir d’una única mostra, però val la pena que ens aturem en alguns detalls. Un de molt interessant: la primera cançó, Nanny, estava composta per la cantant Anna Capmany. Una noia valenta, l’Anna! Un detall sorprenent: les absències de Schubert i Schumann. En acabat no em vaig poder estar de preguntar si aquests dos compositors havien patit alguna mena de càstig però no, que no hi fossin responia només a la tria dels intèrprets. I un detall comprensible: la presència gairebé idèntica de cançons en francès i en alemany. Suposo que, més enllà dels gustos, per la major afinitat lingüística amb el francès.

Una invitació, també, a tastar el Lied (sí, recordo que aquest any el LIFE presenta com a novetat tres tasts de Lied, posem que aquest en fos el pròleg). Amb aquest mosaic de cançons de tantes èpoques i estils diferents, un nouvingut al gènere pot començar a intuir si voldrà escoltar més Bernstein, si Strauss l’avorreix una mica, si l’atrapen els temes de Brahms o si l’introspecció de Schönberg li queda una mica lluny. Podria haver estat també una invitació a tastar diferents tipus de veu però entre els vuit cantants només hi havia un noi. Casualitat o reflex d’alguna cosa? No ho sé. Entre els pianistes, això sí, paritat: quatre nois i quatre noies, i uns quants estils diferents.

Per acabar, el concert final de les masterclasses és una invitació a reconèixer la il·lusió i l’esforç dels setze músics que han triat no sé si especialitzar-se, almenys aprofundir en un gènere normalment allunyat dels focus com és el lied. Molts d’èxits a Anna Capmany i Eric Ledesma, Laura del Río i Isaac Rodríguez, Leire Gómez i Estitxu Sistiaga, Anna Belen Ayala i Christian Camino, Mercedes Gancedo i Carmen Santamaría, Elena Plaza i Adrià Bravo, Ferran Albrich i Neus García i Mireia Tarragó i Marina Pelfort.