Inspirat Granados Dúo

26.11.2016

A l’Enric Granados li agradava molt que els músics fessin seva les seves composicions, i els arranjaments de les seves Danzas españolas no només no li provocaven rebuig, sinó, per contra, li agradaven. És per això que de seguida van començar a aparèixer arranjaments de les seves obres de piano, ara per a orquestra, ara per a violoncel o per violí, amb acompanyament de piano en aquests dos casos.

Dels arranjaments per a violí i piano alguns es van fer cèlebres, com el de les Danzas de Fritz Kreisler (1875-1962), o les de Jacques Thibaud (1880-1953). El primer d’aquests dos grans violinistes era a Nova York quan el compositor lleidatà va arribar per a l’estrena de la seva òpera Goyescas, i va ser un dels que hi van contribuir, amb les seves interpretacions, a l’homenatge a l’Enric Granados que es va fer al Metropolitan Opera setmanes després de la mort del matrimoni Granados, un concert en benefici dels sis fills del matrimoni. Thibaud havia tocat amb Granados a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, el 8 de novembre de 1908, i més tard repetirien concert a París, a la Sala dels Agricultors, els dies 2 i 9 de juny de 1909. Entre ells va passar una d’aquelles coses que poden tòrcer una amistat, però Granados acabava sempre per saber disculpar els petits entrebancs de les relacions personals. La cosa, si fa no fa, va ser així: quan Thibaud va arribar a Barcelona, la premsa va presentar el concert com a un concert de Jacques Thibaud amb acompanyament al piano de l’Enric Granados, i tenint en comptes que una de les obres a interpretar era la Sonata Kreutzer (No.9. Op.47) de Ludwig van Beethoven, a la qual el piano és tan fonamental com el violí, i això de ser acompanyant no li va fer gens de gràcia a Granados, qui va pensar que era cosa de Thibaud. La “vam tenir seria”, en paraules de Granados, però al cap i a la fi tots dos grans intèrprets van saber arreglar diferències… per sort per a tots!

Deia, que ja em desviava jo massa del camí, que a Granados li agradava pensar que la seva música era viva, no pas rígida. Ell deia que els músics havien de fer seva la música i, a partir d’aquell moment, deixar-la viure amb sentiment i noblesa. Això és el que vaig viure jo fa uns dies al Centre Cívic Fort Pienc de Barcelona, amb el Granados Dúo, format per la violinista russa Oksana Solovieva i el pianista català Josep Buforn. Formen tots dos un conjunt equilibrat i respectuós de l’un vers l’altre, un conjunt al qual seria no només injust, com ara en el cas de Granados i Thibaud, sinó un judici absolutament erroni el dir que Buforn acompanya Solovieva. Van tocar uns arranjaments per a duo, no pas per a violí acompanyat, i en el cas de les 5 peces de Granados que va tocar, tres dels arranjaments els van fer ells mateixos: la Oriental, el Fandango, i la Sardana, sent la Andaluza l’arranjament de Kreisler i la Aragonesa el de Thibaud.

Encertadíssims els arranjaments, i amb una execució notablement inspirada, malgrat la qualitat del piano, veritablement d’estudiant i no pas de concert, el duo va saber a més ficar-se al públic a la butxaca amb explicacions prèvies a cada peça, molt d’agrair perquè acosta els músics al públic i fa la música més propera. Bé, les Danzas de Granados ja ho són de properes, i de ben conegudes algunes, però el públic no té per què conèixer als intèrprets, i la veu, explicant la música, ajuda a transmetre la música amb més caliu.

Albéniz, Elgar, Block, Paganini i Dinicu van completar el programa, pel que fa als compositors. A mi el que més em va agradar van ser les tres peces de l’Ernest Bloch (1880-1959): Vidui, Nigun i Simchas Torah, que conformen l’obra anomenada “Baal Shem Suite – Three Pictures of Chassidic Life” (de 1923, de la qual existeix versió per a violí i orquestra, o per a violí i piano, o per a violoncel i piano). Tensió emocional des de la primera nota fins a la darrera, en aquesta música inspirada en la música jueva, que Oksana Solivieva va saber transmetre d’aquella manera en la qual, subtilment, veus desaparèixer els instrumentistes per a sentir-te al ben mig de la mateixa música.

Per acabar, la complicada Hora stacatto de Grigoras Dinicu (1889-1948), una peça de 1906, amb arranjament per a violí i piano d’un violinista que sabia que ell era dels pocs que podien tocar el seu arranjament amb un gran nivell tècnic: Jascha Heifetz. Ben executat, amb molta netedat en les ràpides notes, va aixecar al públic de les cadires, merescudament, posant la cirereta a un bon concert d’un bon duo: el Granados Dúo. Gràcies!