Incerta Glòria. “Una guerra només pot acabar bé si es perd”

17.03.2017

La feina d’un director que porta al cinema una novel·la tan descomunal com Incerta Glòria és fer-se-la seva sense vacil·lacions, i això és el que ha fet Agustí Villaronga, que signa el guió conjuntament amb Coral Cruz, amb les virtuts i els vicis conseqüents. Així, en la mateixa direcció que Pa Negre, la proposta del director català és mantenir la Guerra Civil com a teló de fons i donar el protagonisme al cantó fosc de la condició humana. És per això que la brutícia i la misèria del front d’Aragó que la pel·lícula retrata magistralment semblen ser el resultat de la degradació moral dels personatges més que no pas la causa. La Incerta Glòria de Villaronga té molt més de western crepuscular que de narració bèl·lica i és gràcies a aquesta aposta decidida que el film aconsegueix forjar-se una personalitat pròpia.

El fragment del text de Joan Sales sobre el qual Villaronga ha posat el focus és la relació entre el Lluís (Marcel Borràs) un jove oficial del bàndol republicà, el seu idiosincràtic amic i també soldat Juli Soleràs (Oriol Pla), la Trini (Bruna Cusí), esposa del Lluís i amiga de l’ànima d’en Juli, i la Carlana (Núria Prims), una aragonesa del poble més proper al front que ha quedat vídua amb dos nens a càrrec seu. Les passions i les lleialtats creuades entre tots quatre van teixint una teranyina perversa que atrapa als personatges progressivament, amb les circumstàncies de la guerra condicionant-ho tot.

L’actuació de Núria Prims mereix un punt i a part. Després de 8 anys retirada de la professió, l’actriu catalana torna per donar vida a la Carlana i convertir-la en el personatge més atractiu de la història, candidata des d’aquest moment a tots els premis de l’any. Des de la seva primera aparició vestida completament de negre llevat d’un ram de flors, Prims aconsegueix que el seu personatge exerceixi un magnetisme irresistible, amb una aura de glamur fosc i auster que es va tornant cada cop més metzinosa a mesura que avança la pel·lícula. La dona-aranya, tal com l’anomena en Soleràs, és un personatge amb moltes capes que lluita per allò que sent que la vida li deu i que no té cap mena de recança a utilitzar totes les armes al seu abast. La Carlana es converteix en l’epicentre dramàtic de cada seqüència on apareix i les contradiccions de la seva figura tràgica, entre l’instint de supervivència i els principis morals, acaben sent les de la pel·lícula.

La posada en escena de Villaronga segueix la línia que vam veure a Pa Negre, amb una gran estilització de la imatge i del llenguatge que tenyeixen alguns moments amb més afectació de la que la sobrietat del context bèl·lic reclama. No tots els personatges saben fer que les frases grandiloqüents extretes literalment de la novel·la encaixin amb el to cinematogràfic, l’única tensió que no ha quedat ben resolta entre l’obligació d’apropiar-se del text i el desig de respectar la seva densitat filosòfica. Però això només passa al principi: a mesura que la trama progressa, els protagonistes es van enfonsant en les respectives clavegueres i aconsegueixen arrossegar a l’espectador cap a l’univers intoxicant que proposa Villaronga. El camí a través de les tenebres que ha de fer cada personatge anticipa les ruïnes existencials que deixarà una guerra que, tal com diu en Soleràs “només pot acabar bé si es perd”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No la volia mirar, la pel·lícula, per tal de preservar el record de la lectura literària (altament recomanable). He de dir, ara, però, que probablement la miraré. Gràcies per l’article, senyor.