Metamorfosi

Fa cosa de vint anys va començar, en els nostre sistema d’Ensenyament secundari (que fins llavors era una escala feta amb bons i sòlids esglaons per arribar a la universitat), una estranya metamorfosi. Individus que fins llavors es dedicaven, amb més o menys fortuna, a la transmissió del saber, van deixar de tenir aquesta funció com a missió primordial. A partir de llavors es va esperar d’ells que s’adaptessin a un nou món. Que es metamorfosessin en papallones polifacètiques capaces de volar d’aquí cap allà sense un destí precís, obrint i tancant portes, cercant nens díscols desvagats, portant criatures a la Mútua per nimietats o pul·lulant per llocs tan enriquidors per l’esperit com Port Aventura o Illa Fantasia. També se’ls va començar a exigir tasques per a les quals no eren competents, com ara reparar ordinadors que s’esgarriaven. Amb la Metamorfosi, algunes coses que abans haurien estat mal vistes van passar a estar molt ben vistes, i al contrari, algunes coses que abans havien estat ben vistes van passar a resultar sospitoses.

Va començar a resultar sospitós endur-se els alumnes a hora fosca al teatre, o a parlar i beure de filosofia o de matemàtiques. Els professors a qui agradava fer aquests experiments van deixar de fer-ho (no fos cas que algú digués “I ara què deu voler, aquest?”).

Va començar a resultar sospitós (i perillós) posar un alumne a ratlla amb un to de veu una mica més autoritari del compte. L’alumne podia perdre els nervis i, si aquell dia no anava medicat, trencar-te un parell de costelles en el millor dels casos. En el pitjor, els pares et posarien la corresponent denúncia i d’ells, tret de lloables casos, no podies esperar cap pietat.

Va començar a resultar sospitós llegir els diaris. Abans, no feia lleig veure un professor llegint el diari: es feia a les hores de guàrdia ja que el professor, com a bon transmissor de coneixements que se suposava que era, havia d’estar informat del que passava al món i formar-se’n una opinió amb el corresponent esperit crític ben esmolat. Però a partir de llavors, atès que calia vigilar el triple per l’aparició de tantes personetes que no venien a aprendre res, sinó a ser vigilades, i atès que el món del profe (i per tant, del bon alumne), s’havia empetitit i esquifit, els diaris van començar a quedar-se sobre la taula, abandonats… Ja només se’ls llegia en públic aquell professor que tenia fama de barrut o d’inoperant.

Les hores de guàrdia també es van metamorfosar dràsticament. A partir de llavors les feinetes més ben considerades serien aquelles on no cal pensar gaire: estava ben vist córrer amunt i avall dels passadissos, demostrar una gran energia antiavalots i, si la guàrdia era molt tranquil.la, seure a omplir impresos i posar creuetes en un formulari. Però com que el professor era una estranya i no era un autèntic vigilant com els de debò, no estava ben vist que, per exemple, es posés a jugar a APALABRADOS o a MEZCLADITOS (cosa que, a diferència d’omplir formularis, els hauria permès ensenyar paraules noves als deixebles)…

El primer any de la metamorfosi va ser cruel. A poc a poc, l’antic professor es va anar transformant en capoll, iniciant així el procés que el convertiria en l’inquiet volador que toca totes les tecles. Per a alguns va ser més dur que per a d’altres. Un jove doctor en Físiques es va penjar quan va saber que de res no li servirien els estudis que havia fet perquè els continguts de la seva assignatura quedaven reduïts a la mida d’un gra d’arròs: la resta de les seves atribucions consistien bàsicament a acompanyar alumnes a la Mútua perquè s’havien trencat una ungla, a organitzar neteges de pati i a obrir i tancar vàters. (Es va dir, però, que el veritable motiu del suïcidi no va ser aquest, sinó el fet que un company l’acusés d’elitista). En general, però, les noves fornades de professors ja tenien assumit que el que calia per damunt de tot era ser polifacètic, per tant la crisi la van patir, fonamentalment, els que es van haver de metamorfosar…

Però el temps va passar i passar… Alguns, ara, ni tan sols se’n recorden (amnèsia selectiva, se’n diu)… D’altres, es van metamorfosar per fora però no per dins, i encara que fan veure que no ensenyen res, en realitat ensenyen molt. Però n’hi va haver que es van negar a metamorfosar-se. Eren pocs. Caos a les aules és la història exemplar d’un d’aquests espècimens que van resistir sense doblegar-se. ¿Va valer la pena, negar-se a convertir-se en papallona? L’autor ens ho explica amb paraules detergents i anècdotes hilarants. I al final ens confessa que, volent fer la seva feina i no podent, va desitjar sovint “allunyar-se nord enllà, on diuen que la vida d’un profe és neta i noble, culta, lliure, desvetllada i feliç”. Però igual que passa en el poema d’Espriu, el desitjós d’exili va acabar per quedar-se. El poema estrafet per l’autor diu que això és degut al fet que en el fons “s’estima amb un desesperat dolor aquesta pobra, bruta trista i dissortada feina”. Jo m’atreviria a dir que l’autor del llibre s’ha quedat també per un altre motiu. Perquè la seva proverbial lucidesa li permet albirar que, després de tot, nord enllà, la vida d’un profe no és tan neta, ni tan culta, ni tan lliure ni tan desvetllada ni tan feliç, diguin el que diguin els informes PISA.

Antoni Dalmases, Caos a les aules. Angle Editorial, Barcelona, 2012.