Imatges d’arxiu, testimonis d’un passat

En els inicis del cinema, a finals del segle XIX, gairebé ningú sentia la necessitat de preservar aquelles primeres imatges audiovisuals. Les consideraven una atracció de fira, sense valor documental, quelcom efímer que no era pas cultura. Biblioteques i arxius miraven de conservar el text imprès i menystenien la producció fílmica, un patrimoni que acabaria patint els estralls del temps a causa del suport fràgil i extremadament inflamable en què es recolzava.

L’arribada del cinema sonor, però, va suscitar la necessitat de crear arxius audiovisuals per conservar la imatge en moviment com a registre d’una època, d’uns costums i, sobretot, dels fets que ja feia un cert temps que començaven a enregistrar-s’hi. D’aquesta inicial i empírica sensibilitat per l’audiovisual van sorgir les primeres filmoteques: les cinemateques del British Film Institute, a Londres, i del Museum of Modern Art, a Nova York, el 1935, i la Cinémathèque française, a París, el 1936. La Filmoteca de Catalunya va néixer el 1981, però el seu origen com a delegació de la Filmoteca Espanyola es remunta al 1963.

La imatge és un testimoni que cal protegir i conservar perquè és l’argument que fonamenta la veracitat de la història. Ningú dubta avui que la imatge d’arxiu, estàtica o en moviment, manté un valor immutable quant a interès històric i cultural, i fins i tot n’augmenta el valor amb el pas del temps o quan el fet retratat és objecte de polèmica.

Des dels inicis de la fotografia, hom captura imatges per tal de conservar el moment i fer-lo perdurable en la memòria. I és així com la imatge esdevé testimoni de la realitat a la qual es deu, un testimoni inqüestionable, fidel al fet que va retratar en un passat o al fet que estigui informant en temps real. Abans calia llegir el text d’història o la crònica periodística per saber què havia passat. Ara, però, allò que està passant ho veiem directament a la pantalla. Aquest testimoni directe és l’essència dels reportatges i dels documentals, que enregistren en temps present una situació de la realitat. Ho afirma el professor Antonio Weinrichter, qui assenyala que, en canvi, per a la narració de fets passats l’única alternativa és l’arxiu audiovisual.

Les imatges d’arxiu tenen un valor evident per la seva qualitat com a testimoni de la història, però també pel seu interès sociològic i etnològic. Fins i tot si un fet no és transcendent, la gravació reflecteix la societat del moment. Si comparem el Nadal de l’actualitat amb el de fa cinquanta anys hi observarem diferències significatives en els ornaments, els comerços, la loteria, els àpats… I tot i que alguns puristes consideren que la presència d’una càmera contamina, el fet de filmar un ramader transhumant o l’últim afinador d’esquellots a Ciudad Real té sempre quelcom de vertader.

La crisi d’Ucraïna, la guerra de Síria o el recent desastre ecològic de Minas Gerais són exemples entre mil que il·lustren el valor testimonial de la imatge i l’audiovisual. També ho són un partit de futbol o el Ple del Parlament emesos en directe o en diferit. Aquest és el valor històric de la imatge, que implica un testimoni objectiu, però també duu una càrrega semàntica subjectiva. Efectivament, el significat de les imatges no és el mateix per a tothom i aquest fet ha permès molts intents de manipular-ne el sentit.

Durant la Guerra Civil Espanyola, republicans i franquistes van fer servir un material audiovisual que, segons la locució que hi afegien, tenia un sentit determinat o just el contrari. Després de la guerra hi seguirien quaranta anys de dictadura i de control de l’audiovisual amb mà de ferro. Prou sabien el valor que té. La dictadura de Franco va fer-se amb el monopoli del relat de la realitat. Només una productora filmava l’únic que després es podia veure: els famosos noticiaris del NO-DO, que eren projectats obligadament. La realitat que presentaven n’era tan sols una versió manipulada perquè tothom pensés en un determinat sentit i no pas en el contrari.

Llavors, l’ús d’imatges reals no implica necessàriament que sigui cert allò que s’hi explica. Realitat i veritat són dos conceptes que cal tenir separats per no confondre la realitat que es veu a l’audiovisual amb la veritat del que hagi passat. La imatge és insubornable quant al testimoni objectiu, però alhora és susceptible de manipular-ne el sentit semàntic.

Al festival Memorimage, el passat 3 de novembre, s’hi va projectar Forbidden films, un documental que reuneix pel·lícules de propaganda nazi amb un contingut que encara avui resulta incòmode. Les atrocitats que els alemanys havien fet amb els jueus s’hi mostraven manipulades de tal manera que semblava com si fossin atrocitats de jueus contra alemanys. Alguns espectadors van quedar sorpresos perquè, deien, no sabien que els jueus polonesos havien fet aquelles barbaritats als alemanys, i afegien que allò s’havia d’explicar al món. Per això són pel·lícules prohibides, perquè tergiversen la realitat. I tal és el poder de persuasió d’aquests audiovisuals que les autoritats alemanyes no permeten que siguin projectats sense una pedagogia prèvia sobre la veritable naturalesa d’allò que relaten.

I malgrat que en televisió són inusuals els casos d’invenció d’una noticia, perquè l’ús d’imatges dificulta l’engany, van fer història les imatges del cormorà empastifat per la marea negra, dies abans de la Guerra del Golf, que en realitat corresponien al naufragi del petrolier Exxon Valdez esdevingut dos anys abans a la costa d’Alaska.

A causa de la censura, una part de la realitat dels anys de dictadura franquista és un no-res mai enregistrat, perdut per sempre més. És un exemple de passat sense imatges, i no és pas l’únic. Tot i això, aquí i arreu hi ha arxius fotogràfics i audiovisuals, públics i privats, que custodien el passat en imatges. És una custòdia cara i complexa, però prou necessària per facilitar la recerca històrica i, en conseqüència, per garantir el rigor de posteriors productes informatius.

La recerca documental a fons és aleshores quelcom d’imprescindible per tal que la imatge sigui testimoni de la veritat, i no pas servidora de la mentida. I aquí hi és el premi de la Federació Internacional d’Arxius de Televisió, que reconeix el mèrit de la tasca de recerca documental. N’és exemple Barraques: la ciutat oblidada, un excel·lent documental produït per TV3 que recupera la memòria del barraquisme a Barcelona.

Una nova font audiovisual que els periodistes consulten sovint per completar les seves informacions és Internet. El periodisme ciutadà, YouTube i els videoblogs sovint difonen vídeos amb una clara vocació d’influència social. Són materials que cal sotmetre a un filtre professional per verificar-ne la veracitat, però que poden informar d’esdeveniments allà on els periodistes no hi tenen accés. Un exemple d’aquest fenomen el trobem al programa Informe semanal, de TVE. Davant la prohibició del govern marroquí que impedia als mitjans internacionals d’acudir a Al-Aaiun per informar dels enfrontaments ocorreguts el 2010, al reportatge La intifada saharaui es va optar per incloure vídeos penjats a YouTube per part d’activistes de l’associació Thawra, dedicada a denunciar la situació del poble sahrauí.

Les obres audiovisuals tenen un valor inqüestionable; són un testimoni fonamental de la nostra història i ens ajuden a reflexionar sobre la nostra civilització. En això coincideixen totes les lleis recents sobre patrimoni. Com que la producció audiovisual, però, s’ha enregistrat en un suport fràgil, necessita gaudir de protecció. D’aquí que, ara fa deu anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides declarés el 27 d’octubre Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, una efemèride que vol mantenir obert i ben actiu el debat sobre els arxius audiovisuals per reflexionar sobre el valor del document audiovisual com a testimoni de la història.

Val la pena reconèixer també els esforços de cooperació internacional d’entitats com ara la Federació International d’Arxius de Televisió, la Federació Internacional d’Arxius Fílmics, el Consell Europeu, la Unesco, les productores de cinema i les empreses de televisió. Han estat determinants per preservar un material del qual ja se n’ha perdut molta producció a causa d’incendis i accidents —només de l’època muda n’ha desaparegut el 70% de les pel·lícules— o per la inexorable degradació química dels suports.

Les imatges d’arxiu són una matèria sensible que cal mantenir viva i a l’abast de la mà. Són el passat que connecta amb el present, permeten saber què va passar. I és ben positiu que l’espectador estigui habituat a veure imatges d’arxiu. Si l’espectador les valora com a testimonis fidels, guanya encara més sentit l’esforç que fan televisions i filmoteques per digitalitzar i difondre les seves col·leccions.

Si l’espectador s’acostuma a veure imatges d’arxiu com a fonament d’allò que s’hi afirma, i si els audiovisuals fan servir més imatges d’arxiu com a sistema per respondre a les exigències de qualitat, més certesa tindrem d’allò que ens diuen. I haurà valgut la pena l’important esforç humà i econòmic per preservar les imatges de la memòria audiovisual.