Il·lustradors que fonen tenalles

1.06.2017

Entre la pila de tertúlies i reflexions en veu alta que oferia el cicle Mordasses aquest últim cap de setmana, els organitzadors del festival van treballar per brindar un circuit secundari que formés al públic amb alguna cosa més que la paraula enlairant-se. Lluny de la facúndia, es dibuixava un contorn creatiu que rebutjava l’educació subordinada i afavoria la més expeditiva. El Born Centre de Cultura i Memòria va omplir-se d’un fotimer d’activitats que perfilaven un escenari multiforme.

La pressió del bullying | Foto: Gerard E. Mur

Per un cantó, van organitzar-se els tallers Vestim i Sentim. El primer, encarnat pel tanga masculí i el burquini, pivotava sobre la indumentària com a eina d’identificació. El segon, Sentim, se centrava en la funció social i la simbologia dels tatuatges –en les pells africanes, pe exemple–. Els assistents també van gaudir, dissabte, de l’espectacle BADLIFE, dirigit per Xavier Albertí. I, tant dissabte com diumenge, van instal·lar-se, a la plaça del Born, els il·lustradors per dir-hi la seva, amb el verb just i la força palmària del llapis i el paper. Entre els artistes convidats, vam poder veure a Tàssies i Ignasi Blanch.

A la plaça, cada il·lustrador era presentat en un plafó individual. En una cara de l’estructura gruixuda, s’hi incloïa un dibuix representatiu de la mordassa que caragolava a l’artista. A l’altre costat, un gran espai en blanc esperava a ser traçat. A banda de la demostració d’il·lustració en directe, els dibuixants havien muntat cada intervenció a la seva manera. Actuaven totalment alliberats.

La intervenció de Tàssies consistia en un exercici de franquesa dirigit a nens i nenes. La seva mordassa era la pressió de l’assetjament escolar. La canalla havia d’escriure els noms d’assetjadors i víctimes que recordessin. Va quedar una placa ben plena de desemmascarats. L’exercici tenia una segona part que era veure’s reflectit en un mirall amb el dibuix d’una poma al cap. És la fruita que ha triat Tàssies per construir una “identitat col·lectiva sense distincions de cap tipus” al seu llibre Noms robats (Cruïlla), on aborda la pesta del bullying.

Per al seu taller, Tàssies va escollir la lectura d’un conte servint-se de la tècnica japonesa del kamishibai, una mena de petit teatre de fusta en què es van passant làmines de paper amb els dibuixos que il·lustren el relat. Una forma d’explicar històries sòbria i elegant. Per acabar, aquells que s’acostaren al Born van poder seguir un curs express d’autoretrat per “prendre consciència de la nostra posició de testimonis davant de situacions d’assetjament escolar però també laboral, cada cop més freqüent i del qual se’n parla molt poc”. “De fet, els abusos a l’escola acaben sent una reproducció de conductes adultes violentes”, alertava Tàssies.

La negació de la diversitat sexual | Foto: Gerard E. Mur

Ignasi Blanch tenia la missió de representar la destrucció d’una mordassa que perd terreny però encara se la sent resistent i espessa: la negació de la diversitat sexual. Amb unes sabates de taló granades, Blanch va plantar-se a l’escenari. Assegut en un tamboret, amb les sabetes ben lluentes i visibles, va explicar la tria de la indumentària: “La imposició dels conceptes masculí i femení aplicats als objectes és totalment arbitrària i ridícula. Posar-los gènere és absurd”. Si són assequibles al mercat, ningú té el dret a vetar un desig inofensiu i frívol.

Blanch va narrar els anys de joventut que va passar a Berlín. Ell va ser el primer a pintar l’amor homosexual al mur de Berlín. El va representar d’una manera hàbil i boirosa, que no va entendre’s fins uns anys més tard. La cua de la dècada dels vuitanta i el començament dels noranta, per molt alliberada que se sentís la ciutat de Berlin, eren anys en què la diversitat sexual encara caminava amenaçada. Blanch recordava la impressió que va tenir en descobrir insospitadament l’armari ple de roba de dona d’un amic artista. Com es vestia amb tota la naturalitat del món. I com, en alguna ocasió, van sentir-se cops d’odi a la porta de la casa ocupada on vivien. Per introduir-nos i formar-nos una mica més en el món del transvestisme, va recomanar un llibre: Yo soy mi propia mujer (Tusquets), de Charlotte Von Mahlsdorf.

Amb la il·lustració que el presentava al cicle, dos nois ballant, Blanch volia “manifestar l’opció lliure de la identitat sexual”. “Cadascú és allò que vol ser i, en aquest sentit, vull crear un avís d’alerta per donar part de què l’homofòbia és creixent. Hem d’estar vigilants perquè és una qüestió molt delicada. Havíem avançat i sembla que fem passos enrere que són alarmants”. Per concloure la seva participació, va convidar als curiosos a completar la làmina blanca que ell va començar omplint amb un rinoceront i un gat a la pista de ball. La diversitat va acabar sent la norma.