Ideologies oscil·latòries

6.10.2015

Avui l’Ajuntament de Figueres ha prohibit una acció artística titulada Ideologies oscil·latòries que s’havia de presentar dins el festival Ingràvid aquest divendres. En saber que els havien censurat, els artistes Núria Güell i Levi Orta han escrit aquesta carta des de Beirut.

Lateral cotxe franquista

Quan preníeu la decisió de censurar el projecte artístic Ideologies Oscil·latòries, just feia 40 anys que van ser afusellats, després d’un Consell de Guerra, José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Juan Paredes Manot “Txiki” i Ángel Otaegui. Cinc militants antifeixistes, l’últim crim comès durant la Dictadura de Francisco Franco. José Antonio Sáenz de Santamaría va ser el general de la Guàrdia Civil que va dirigir els preparatius de les execucions. Assassí franquista que del 1986 fins al 1996, paradoxalment, va ser assessor contra el terrorisme del “democràtic” Ministeri de l’Interior socialista. Ell va morir impune, igual d’impune que els jutges que els van condemnar, els ministres que ho van convalidar, les mans executores, així com tots els responsables dels centenars de milers d’assassinats, de desaparicions forçoses, tortures i de tants altres delictes comesos durant la dictadura franquista. No només no s’han reconegut a les víctimes, moltes de les quals segueixen enterrades a les cunetes juntament amb la memòria de qualsevol país que es vulgui democràtic, sinó que molts dels responsables franquistes van ser premiats amb càrrecs institucionals dins l’etapa democràcia sorgida de la falsa Transició.

El projecte Ideologies Oscil·latòries pretén repensar la presència actual de la ideologia franquista i actituds feixistes, que com un fantasma recorren constantment aquest país sense memòria. Considerem oportú i necessari reflexionar sobre el feixisme creixent que s’expressa de diferents formes -des de les polítiques institucionals que segreguen i maten, als múltiples atacs de grups neonazis- tant a l’Europa Fortalesa com a casa nostra. No es tracta d’obrir ferides que mai han estat tancades. El que no ens podem permetre és tancar els ulls. Continuem amb un govern que manté una apassionada defensa dels valors de la dictadura, com posa de manifest la recentment aprovada llei mordassa. Només una dictadura pot negar al poble el seu dret a manifestar-se. I suposadament només en dictadura es censuraven les obres d’art amb voluntat crítica. Partint del benefici del dubte, volem creure que aquesta censura es deu al vostre desconeixement en matèria artística. El que no és justificable és repetir les mateixes maneres de les quals ens volem alliberar: decisions autoritàries sense espai per al diàleg, emmarcades en una concepció utilitària de l’art com a eina per a fer política des de la institució, en lloc d’entendre l’art com un mitjà per repensar críticament la política i a nosaltres mateixos com a societat.

Núria Güell i Levi Orta

Beirut, 4 d’octubre del 2015

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Deixant de banda ( i és molt deixar!) els arguments i les persones que es citen per justificar, agafant-los pels pèls, aquesta “performance”(??!!), a mi, el que m’espanta, humilment, i em terroritza és el nivell de capacitat (creativa? artística? artrítica? repensadora? revolucionària/involucionària? primària?) a què estem arribant si d’això en diuen “una reflexió”.
    Deixem-ho córrer… Però “performances” semblants, amb el toro i la música a tope als semàfors em semblen més autèntiques. I ara que ve el 12 d’octubre, potser en veurem de noves que no es censuren, per a felicitat dels artistes, suposo.
    El món és gran perquè hi hagi de tot, diuen. Però “de tot, de tot”, no sé si cal…

  2. Banderes franquistes, creus cèltiques nazis, el rostre del dictador… No hi ha res aquí d’il·legal –d’acord amb la llei espanyola, esclar– excepte que es faci una incitació a violència o es justifiqui l’odi. Com tampoc hi ha res (en absolut) d’original en enganxar aquestes bestieses a un Fiat Uno (això ho fa qualsevol poligonaire pelat), només podem pensar que la intenció d’aquests dos beneits que dirigeixen l’Ingràvid era precisament aquesta: atiar les passions més baixes, a veure què passa.

    Doncs em sembla molt bé que els hagin prohibit passejar-se amb aquest nyap per Figueres. Amb tota la raó legal. Primer, la de la Llei de Seguretat Ciutadana, que ja he esmentat. Després, la del Codi de Circulació, perquòè no veig enlloc que aquest cotxe de més de vint anys dugui l’adhesiu de la ITV –per cert, l’únic que li escauria–. També, la de la llei de l’oportunitat: això no s’ha de treure a passejar el 9 d’octubre, sinó tres dies més tard. I, finalment, la llei natural de l’estètica, que sembla que tots coneixem menys els perpetradors del fetus.

    Com possiblement aquests nois s’han quedat molt frustrats per haver-se quedat sense performance, els vull donar una idea per escandalitzar-nos a tots, però dins la legalitat. (Nota: només per adults.) Que arranquin els adhesius, folrin les finestres de l’utilitari amb tela negra, s’hi plantin a dintre, facin un seixanta-nou i es vagin menjant mútuament la seva merda, mentre un nazi que trobin a casa seva ens ho explica per megafonia. Això sí que seria art modern!

  3. La proposta artística, veient les fotos i explicat periodísticament el que volien fer aquests dos “artistes”, sembla un despropòsit. Però llegit aquest text on ells pretenen defensar la seva “obra d’art” arribo a la conclusió que senzillament no han superat l’etapa preadolescent en que dir “merda”, “penis” o “vagina” deu ser una provocació salvatge. Estic bocabadat que amb el recurs infantil d’enganxar aquests ridículs adhesius pretenguin criticar el feixisme. No sé si llegiran els comentaris a aquesta notícia, però per si de cas: Si voleu avaluar l’eficiència de la vostra provocació, és a dir, a qui provoca rebuig realment, analitzeu si les que ens sentim “provocades” per les vostres intencions som favorables o contràries al feixisme.

  4. Fa una estona he publicat un full de comentaris en blanc, només firmada amb dues paraules, un home.
    Es un gest. M’agradaria pensar que important però, encara que no ho sigui i que quedi en el mes cruel dels anonimats pensaré que el meu gest ha valgut la pena per que m’ha servit per expressar-me.
    Alguns diran, si no dius res, el silenci no expressa res. D’altres diran, per no dir res millor quedar callat. D’altres diran, calla, i ja ho veieu, jo callo, no del tot.
    Aquestes dues publicacions, la mig muda, i la que començo a escriure en aquests moments es mouen dins del context del acte de censura que ha marcat la presentació de l’obra, Ideologies Oscil·latòries dels artistes Núria Güell i Levi Orta.
    He llegit els escrits que alguns lectors han dirigit a aquest diari, la major part d’ells, a favor de la decisió del ajuntament de Figueres de censurar l’obra Ideologies Oscil·latòries. La major part també per desqualificar els autors i al periodista J.M.Minguet. Les raons esgrimides totes elles polítiques, molt respectables, però que en el mon de l’art no tenen cap valor, si no es per posar-les en qüestió.
    No penso litigar amb cap d’ells, no tinc cap interès (també vull reconèixer, en veu baixa, que no tinc la força dialèctica que ells, semblen tenir en els seus escrits) Però si que vull enfrontar-los a les seves contradiccions. Confesso que em sorprèn que esgrimint la raó del fàstic que els provoquen els símbols que exhibeix l’obra, pel que representen, l’opressió i la imposició de maneres de pensar i de viure que ens han fet patir durant molt de temps, recolzen una actitud de caire igualment repressiu i impositiu, amb la justificació del… es clar… el “sentit comú”. Voldria recordar-les que les raons que els franquistes i censuradors eximien per imposar la seva política també s’abastia de virtuts i de decència. La situació política actual em porta a preguntar ¿es aquesta la futura Catalunya que alguns volen? ¿amb valors similars als que hem patit? I quan diuen que no es apropiat de presentar una obra d’aquest tipus tan a prop del 12 d’Octubre, els preguntaré i, ¿quan es el bon moment? ¿es que, hi ha moments per unes coses i moments per d’altres?¿hi ha moments per l’art i moments en els que l’art no “a lloc”? ¿qui decideix la idoneïtat dels moments?
    Es evident que molts dels que us escandalitzeu amb l’obra en qüestió, teniu ja una resposta clara a aquestes preguntes, i em temo que es mantindran dins dels termes i el sentit que he pogut copsar en les vostres cartes. Ambdós, frívols i plens de frustració i, fruit d’aquesta frustració, incapaços de controlar-la, les respostes s’omplen d’actituds intransigents (i encara que sigui soterrada, de violència)
    Per acabar voldria desitjar a aquests joves artistes la mateixa sort que a tants d’altres que abans ells, van patir la mateixa injustícia i que avui son imprescindibles en el mon de l’art. No els citaré perquè la llista es llarguíssima (gairebé tots els mes rellevants)
    Es clar hi ha una pregunta que no em puc estar de fer, i que des del inici d’aquesta historia em neguiteja ¿algú dels que tan critiquen s’hi ha parat a pensar en l’abast i el significat del títol de l’obra?
    Es clar, i ara si acabo, es preguntaran perquè he publicat un full en blanc signat, un home. Una bona pregunta.

    • Josu M. González: A l’article del periodista J.M.Minguet vaig fer un comentari “punt per punt”, i encara és l’hora de rebre una resposta.

      Si voleu veure fustració, impotència i violència en els comentaris que feien costat a la decisisó de l’ajuntament de Figueres de no subvencionar l’enganxada d’uns adhesius de caire feixista a un cotxe, el problema és vostre, pas nostre.

      On és la censura? On és la prohibició?
      Saben -vostè i “els artistes”- quantes iniciatives i projectes de caire social (cicles de conferències sobre temàtiques de salut i hàbits positius per tenir a la vida, per exemple) no reben subvencions de les administracions públiques “per manca de fons econòmic”?
      I ara, hem d’aguantar que unes persones que no reben una subvenció per un projecte artístic es pengin el trofeu de “censurat”… Què més voldrien ells!

      Atentament

      • Sr. JRRiudomns, ¿vostè s’escolta? Em temo que si… per que com el Sr Brady a la pel·lícula L’herència del vent, repeteix com un “mantra” la mateixa resposta sense proposar cap alternativa que no sigui la de una generalitzada i errònia (per desconeixement) interpretació de la “justícia social” i de l’art.
        Jo no he parlat en cap moment de subvenció, encara que, pel que sento, per vostè, permetre que una obra d’art surti al carrer i s’exposi a la lliure interpretació (i democràtica) de les persones i que també de manera lliure la puguin jutjar, es per vostè subvencionar. Reconec que aquest acte tindria unes despeses però, no em negarà que en la seva ciutat, com arreu, no succeeixin actes que no son de l’agrado de tothom i que malgrat estan subvencionats pels ajuntaments corresponents i mes encara pels governs (encara que no els hagem votat)
        Comparteixo amb vostè que moltes “iniciatives i projectes de caire social (cicles de conferències sobre temàtiques de salut i hàbits positius per tenir a la vida, per exemple)” (utilitzant les seves paraules) no reben les subvencions adequades; inclòs jo demanaria una implicació mes directa encara de les administracions per que totes aquestes accions socials puguin ser mes efectives, però, mai recolzaria un acte (encara que es dicti per llei) que limités la llibertat d’expressió i el dret al lliure pensament.
        Ara, m’agradaria també que vostè reconegui amb mi, que l’art es una activitat social i que mereix el mateix respecte que qualsevol altre, i que no tothom te la mateixa percepció de l’art, i que no a tothom li agrada el mateix tipus d’art, i que a ningú (a vostè també) li agrada que li diguin que pot i que no pot dir, i que pot i no pot mirar.
        La resposta fàcil, qui ho vulgui veure que vagui a la sala d’exposicions. Vostè com jo sabem que a les sales d’exposicions va poca gent (excepte al Museu Dalí, ple de turistes) i vostè estarà d’acord amb mi, que cada peça s’ha de mostrar dins del context que li correspon ¿o es que en Messi hauria de jugar en un museu per que el seu joc es art pur? i aquesta peça, si escoltem els seus creadors, ha sigut concebuda per ser vista al carrer per “tots els públics”
        Em pregunta ¿on es la censura? ¿on es la prohibició?
        La prohibició es, que l’ajuntament de Figuers ha prohibit la exposició publica de una obra d’art creada per tothom (pels qui els agradi com pels seus detractors).
        La censura es que, amb la decisió del ajuntament ha impedit que aquest públic pugui opinar i expressar lliurement la seva opinió, veient-la i no pel que “m’han explicat que…”.
        La prohibició es que, a aquestes persones, no se’ls ha permès pensar lliurement sobre un objecte concret.
        La censura es que, a aquestes persones, se’ls impedeix veure per si mateixos si “tal objecte” (tal idea) es bo o dolent pels seus esperits.
        Ho sento si per vostè ser lliure es un impediment de bon funcionament social, lo mateix pensaven, inquisidors de temps enrrere.
        Gracies pel seu interès.

        • Gracies per la resposta, sr. Josu M. González.
          La pe·lícula que vostè esmenta no l’he vista.

          No m’estranyaria res que dintre de poc les manis del fatxerio del 12-O fossin aclamades per alguna universitat com a “obra d’art” o “performance”. La “surprise partie” la pateixen els ciutadans que reben, literalment, els cops de puny americà o els improperis dels energumens totalitaris. Ara per ara, l’obra d’art són els cotxes amb estampetes del santoral fatxa espanyol.
          La tauromaquia també alguns la tenen com a manifestació artística (si més no per marcar paquet).

          Amb això de l’art, tothom ha de ser lliure d’opinar. I la merda és merda, sigui d’artista o de pastor.

          Atentament