Albert Forns, revelació de Sant Jordi

18.04.2013

Albert Forns s’ha convertit en l’autor revelació d’aquest Sant Jordi. Ha guanyat el premi Documenta amb Albert Serra (la novel.la) no el cineasta (Empúries) i ara publica el poemari Ultracolors (LaBreu). Avui ens parla dels seus referents: “La tradició catalana la vull ben lluny: fa un tuf que tomba”. 

“Parlar de la poesia d’un mateix costa molt, i més si s’ha de fer de manera pautada i dirigida com ara. Vull dir que és clar que tinc ganes de parlar-ne –EGO: tothom té ganes de parlar d’un mateix, i la prova n’és aquesta tertúlia, que en unes altres circumstàncies no hauria funcionat de cap de les maneres i que en allò referent a comparar-nos els uns dels altres i recomanar textos d’altri no ha funcionat en absolut– però a la vegada em costa arrencar a parlar d’un mateix així “en sec”. Dit això, m’arrepaparé en aquest seient amb taula del Mitja Distància que m’he afanyat a conquerir i posaré cara d’escriptor que reflexiona sobre la seva obra davant la parella de gironins que funcionariegen a la capital que tinc asseguts al davant i mengen fritos compulsivament”, diu Forns.

 

Albert Forns, guanyador del Premi Documenta 2012.

 

“El debat sobre els referents és complicat, perquè tot t’influeix. En aquest sentit, estic bastant d’acord amb el que diu un cineasta que potser us sona, de nom Albert Serra –primera menció– quan diu que la tele ens ha embotit el cervell amb una pila “d’imatges de vulgaritat”. Ho vulguem o no, els referents són tant els russos que hàgim llegit com els quadres que hàgim vist com els anuncis, la teleescombraria, l’OLA KE ASE o els tuits que sobrevolem compulsivament, amb aquesta mena de lectura ultraràpida i superficial que dia a dia ens augmenta les miopies”, explica.

“Per molt que es digui el contrari, els meus referents són eminentment literaris, és clar, ni que sigui com a antireferents: sé que no vull escriure com Carner, sé que no vull escriure com Riba, sé que no vull escriure com les poetes menstruals o les narradores lactants, etcètera. En aquest sentit, rapinya extrema i “tràfic d’idees” (el concepte és de l’Altaió) com a dogma, construir-nos a partir de rebutjos, a partir dels “ni de broma” o “això és una merda” que comentem tant sovint a l’Horiginal. De vegades penso que vaig a l’Horiginal no per aprendre coses noves sinó per reafirmar-me en el que faig a base de veure coses que no m’agraden. En fi, cadascú ho aprofita com pot. Els referents literaris útils (d’on hi he saquejat a base de bé, vaja) són majoritàriament estrangers. En això sí que hi veig alguna cosa generacional, alguna cosa compartida amb el Max i el Nopca, per exemple. Jo sóc de les traduccions d’Anagrama, per exemple, sense els compactos no seria qui sóc. Almenys en el meu cas, la tradició catalana la vull ben lluny: hi ha algun bolet interessant, hi trobo les arrels de la llengua que gasto, però fa un tuf que tomba. No hem sabut renovar-nos i tret de Seresos o quatre outsiders, l’actualitat és un desert. Els referents de fora són els que dic sempre, Houellebecq (bona poesia), Beigbeder, Easton Ellis (ara el llegeixo i també fa tuf de passat que espanta, però en el seu dia em va influir força) i Vila-Matas”.

Albert Forns

“Pel que fa a la poesia, l’altre dia pensava que em moc en una espècie de triangle de les Bermudes entre el Garriga, el Joan Miquel Oliver i la Sílvie. De l’Oliver aquesta creativitat amb la llengua, aquest trencar expectatives en la construcció de frases, molt dels surrealistes però contemporaneïtzat, i la cosa cursi quan cal, què carai. Per mi és perfectament normal, això d’escriure coses amoroses, retratar la flipamenta hormonal, de la mateixa manera que quan he estat cardat cardat he escrit coses terrorífiques i rebia comentaris al blog dient que parés, que prou de “pornografia sentimental” (de fet em va agradar tant l’expressió d’aquella lectora indignada que la faig servir des de llavors). Del Garriga intento aprendre’n la concisió, la profunditat del missatge (que sempre em diu que no en tinc, de profunditat, i té raó, però ell tampoc la deuria tenir a la meva edat, i a no ser que siguis un veritable desgraciat dubto que ningú la tingui, als trenta anys: les vivències i el pòsit ja aniran venint amb el temps) i del Garriga també me’n fascina la construcció d’un univers propi i senzill, amb referències constants -serps, gossos, temps, paraules- que tot i referir-se a quotidianitats, en la seva poesia assoleixen un caràcter quasi mític, marca de la casa, vocabulari personal. Per últim, de la Sílvia n’he après moltes coses, i em fa gràcia dir-ho perquè és raro, això d’aprendre coses d’algú de la teva edat. Fa molts anys que ens seguim i que publiquem a Internet, i d’ella n’he tret aquesta fascinació –quasi obsessió– per construir poemes amb buits, amb fragments que falten, més plens de preguntes que de respostes, poemes que interpel·lin directament el lector, que no pugui llegir-los com a espectador sinó que s’hagi de mullar, jugant amb un “tu” a qui t’estàs referint constantment i que el lector no acaba d’identificar, no sap si és ell o algú altre, un “tu” múltiple i metamorfosejant que és ningú i moltes persones a la vegada. Crec que, en part, aquesta cosa críptica, però no críptica de no entendre’s ni d’enrevasada sinó críptica de misteriosa, de misteri simple, de peces que falten per entendre el poema, de vegades extretes expressament, ve d’Ashbery –tinc una reflexió porai del Ben Lerner sobre aquest tema que va a la perfecció per explicar això, però ara no la tinc a mà– però jo en general a l’Ashbery l’he llegit poc i recentment, de manera que el meu Ashbery és un Ashbery absorbit a partir de la Rothkovic, que sí que l’ha llegit I L’HI HA COPIAT TÍTOLS DE POEMARIS I TOT. Bromes a banda, la Sílvie ha estat, per tant, una influència constant, i mirant-ho retrospectivament crec que sempre li he anat al darrere, perseguint aquest estil de la pèrdua, del got mig buit, de la mancança, aquella cosa que no saps què és però que sempre falta”.

“També hi ha, és clar, els referents al món de l’art contemporani. Quan s’ha de ser concís, en entrevistes o així, m’agrada dir que les preocupacions i els temes dels artistes plàstics i conceptuals dels últims anys s’assemblen molt més a les meves que les preocupacions dels poetes actuals, que continuen marejant la perdiu sobre el mateix sense documentar-se més enllà de la pura endogàmia literària. Al món de l’art contemporani hi trobo aquella diferència i aquella llibertat que en algun moment es va trobar en la poesia quan la poesia era el camp de batalla conceptual, el territori d’allò experimental: trobes gent que reflexiona sobre les relacions humanes a base de crear festes i repartir noodles entre els assistents, o gent que t’atura pel carrer i et pregunta “Perdoni, deixim fer-li una pregunta: Vostè és la persona preferida d’algú?”. També hi trobo gent obsessionada per la tropicalització, que especula durant anys sobre una possible invasió tropical a París, posem per cas, i amb aquesta premissa crea instal·lacions i inicia debats sobre el tema, o gent com el Boltanski que reflexiona sobre l’holocaust amb immenses piles de roba al mig del Grand Palais, aconseguint una visualitat i un impacte molt més efectiu que amb les mil paraules de torn (malgrat tot, aquí el llibre de Bauman també és un referent).

No sé, a mi el que em flipa no és tant l’art contemporani en si, anar a museus i emocionar-me, com llegir sobre art contemporani, llegir els artistes, els seus assajos o assajos de teòrics sobre la seva obra, etcètera. Em flipa estudiar-los, treballar-los, en definitiva, fer-los meus: reflexionar sobre tota aquesta pila de referències i de preocupacions contemporànies i buscar què m’hi acosta i què m’hi allunya. L’Ultracolors és, doncs, aquesta barreja del que em passa a mi amb el que em diuen ells, i el resultat em sembla més interessant que explicar el que em passaria i prou. Els poemes, més que plens d’ècfrasis, de “descripcions” d’obres d’art, juguen a “ser-lo”, aquest art, apropiació i transformació altra vegada, com a la novel·la Albert Serra. Jugo amb la retòrica i les obsessions de la Gonzàlez-Foerster per explicar com em sento, m’explico en boca seva enmig de l’ofec tropical, etcètera.

Albert Serra- El cant dels ocells, 2008

Encara no tinc gaire clar si és així, però l’altre dia en Fonalleras em deia que per ell, els referents artístics als poemes de l’Ultracolors són “un escenari, un lloc plàcid (perquè hi té recer l’amor) o impetuós”. En aquest sentit, als poemes busco construir paisatges i atmosferes més que fer poemes d’acció o d’idees, i el que estic escrivint últimament va encara més en aquesta línia, en aquesta evocació d’estats d’ànim a través de coses que no s’entenen, que ni jo entenc però que ja m’està bé. De la poesia, sempre aquesta polisèmia, les múltiples interpretacions i els múltiples significats”, conclou.