Disseny per viure dues vegades millor

2.12.2016

“El disseny no és fer làmpares”, diu Ezio Manzini. Però quin és i quin ha de ser el rol del disseny avui? Aquesta pregunta va obrir divendres 25 de novembre la tercera edició de les jornades Disseny per viure al Museu del Disseny, situat en unes Glòries en ple canvi urbanístic: carrils bici, un espai ple de cadires de fusta encarades al sol —i la incògnita sobre l’expulsió dels antics residents que la reforma de l’espai ha requerit. En l’edició anterior, Óscar Guayabero va presentar “99 projectes pel món real”, que impulsava un disseny assequible per la gran majoria cada cop més urbana.

L'espai comú Germanetes. Fotografia diari Ara

L’espai comú Germanetes. Fotografia del diari Ara

Entre el 2020 i el 2030, un 60% de la gent viurem en ciutats, i amb la perspectiva del canvi climàtic imminent la sostenibilitat és l’única via per a la supervivència. Innovació social, reaprofitament, sistema distributiu, reciclatge i do it yourself: paraules claus per un disseny que tant reinventa lliteres aptes per les carreteres del Congo com projecta aplicacions per promoure la transperència democràtica a Hèlsinki. La conferència inicial la fa Ezio Manzini, enginyer, dissenyador i fundador del “Design for Social Innovation towards Sustainability”(DESIS), i de la seva teoria passem a propostes concretes.

“Attenzione! Tutto quello che dirò non è sufficiente”. Ezio Manzini ens presenta un Power Point amb imatges de Síria l’any 2015, i també de la frontera hongaresa. Manzini parla de Trump i de Farage, l’impulsor del Brexit, i sentencia que “Som a la catàstrofe”, que els problemes “de demà”, els efectes secundaris de la globalització neoliberal sobre el clima, ja han arribat i han arribat per quedar-se. Manzini, d’una setantena d’anys increïblement ben portats, ens encomana la urgència d’acció contra el consum i ens parla d’un món nou que per força haurà de néixer entre el gran flux de coses que passen a escala global. Des dels seus inicis, el disseny té un rol cultural i polític significatiu que d’entrada anava lligat a la producció industrial en massa.

A principis i mitjan del segle XX, disseny, arquitectura i urbanisme van contribuir a la democratització dels béns de consum característica de l’estat del benestar. En aquest context neix IKEA i es construeix la Casa Bloc. Amb tot, com han preguntat de manera retòrica a l’audiència els fundadors del projecte d’innovació social Adhocracy, en l’era postindustrial “hem d’omplir el món d’objectes bonics o hem de fer alguna cosa més?”. Avui el disseny ha entrat a totes les llibreries i disciplines, i la seva metodologia “projectual” està al servei de tot. La metodologia projectual és sentit crític per localitzar un problema concret, és creativitat per imaginar una solució i és, en última instància, sentit pràctic.

Pavelló reciclable de Zuloark a Sant Sebastià.

Pavelló reciclable de Zuloark a Sant Sebastià.

“El teu futur és un pàgina en blanc: comença a dibuixar-la”. És el lema de l’Institut Europeu del Disseny.  Abans tot estava “dibuixat”: dels casaments als funerals, de la política a l’urbanisme o l’arquitectura, tots els esdeveniments i àmbits de la vida estaven pautats per la tradició. Ara res ni ningú ens marca gaire com cal procedir, hem de reinventar-nos.”Vivim en societats fluïdes en les quals tots som immigrants”, comenta Manzini, i acte seguit es pregunta com podem reconstruir el sentit de comunitat. Fer comunitat requereix empatia, tolerància, confiança, tot de valors que emergeixen de la història i que no poden ser “projectats” perquè són qualitats generades a partir de la interacció. Tot i això, el disseny pot reconvertir un espai en desús en un espai que inciti a la interacció ciutadana en un barri, i per il·lustrar-ho Manzini es refereix als horts urbans o a les illes urbanes com a espais comuns, ecosistemes regeneradors de les comunitats. Em ve el cap l’espai de les Germanetes a l’esquerra de l’Eixample, que en l’actualitat es veu amenaçat. O l’hort del barri de Vallcarca, barri castigat per una gentrificació malorganitzada visible en cada esvoranc. En tots dos casos hi ha hagut un reciclatge de l’espai que ha derivat en un enfortiment de la comunitat.

La ciutat ha estat sempre dels arquitectes i dels urbanistes. Però els urbanistes l’han entesa des de la perspectiva aèria, els arquitectes des de la perspectiva frontal enlairada i ara als dissenyadors els toca entrendre-la des de peu de carrer. Per Manzini la societat és un ecosistema de relacions (sobretot) urbanes que el neoliberalisme esquinça, i la social innovation és una manera de referir-se a la reconstrucció dels espais comuns, és una placeta amb criatures que juguen tranquil·les. El sentit de seguretat d’una ciutat és un bé comú social, és el conjunt de valors i pràctiques fetes i cultivades col·laborativament. Ell ho diu així: “Una smart city no és tal per la seva gran connectivitat a Internet, és una ciutat en la qual els nens poden jugar al carrer sense que calguin policies”. El disseny ha de servir per donar suport a tot allò col·laboratiu (i no, AirBnb o Uber no és col·laboratiu, sinó corporatiu disfressat d’ovella).

congocadira

A la dreta, Alessandro Asnaghi i Blanca Rosàs amb els seus invents pel Congo.

“Si l’energia renovable no ha crescut com cal és perquè els vells dinosaures de sempre perseveren en l’energia no renovable centralitzada”. En referència a la sostenibilitat, Manzini apunta que, a diferència de l’energia combustible, l’energia renovable ha de ser distributiva de la mateixa manera que ho és la filosofia del consum de quilòmetre zero.  Afirma que tota estructura vertical està amenaçada per l’horitzontalitat, i ens anima a alimentar aquesta tendència, a visualitzar, transmetre i compartir la visualització. Els projectes que es presenten, com Adhocracy o Zuloark, són distributius, descentralitzats i horitzontals. El lema d’Adhocracy és Protect me from the things Amazon says I want, i una de les seves propostes realitzades és una aplicació que t’explica en temps real la quantitat de persones assassinades per un dron —i no cal que la busqueu, perquè Apple va censurar-la. Adhocracy s’han transformat en un creative common.

De vegades el problema és la foscor dels vàters. O la falta de carreteres. L’Institut Europeu de Disseny ha presentat un parell de projectes en cooperació amb Metges sense Fronteres que responen a aquestes dues necessitats priomordials. Al Congo hi ha hospitals però no hi ha un bon accés per carreteres, cosa que obliga els malalts a traslladar-se en motocicleta (el cotxe no pot conduir sense carretera). Alessandro Asnaghi és l’estudiant de l’IED que ha buscat una solució concreta al problema del trasllat de malalts a centres sanitaris. La solució l’ha trobada en la cultura do it yourself, assimilada ja des de temps enrere pels propis congolesos (ampolles de plàstic reconvertides en xancletes, rodes de bici re-utilitzades per mil altres coses). L’alumne ha dissenyat una llitera mòbil que s’adhereix a les motocicletes i facilita els trasllats. L’altra guanyadora és Blanca Rosàs, que ha resolt el repte de les latrines. Els malalts congolesos tenen reticències a utilitzar els lavabos situats a l’exterior de l’hospital per falta de llum, i per això Rosàs ha dissenyat una bombeta solar situada a la part superior i lateral de les latrines.

A Thionick Essyl hi ha un riu cabalós que porta molt peix, però hi falten escoles de secundària. David Garcia exposa el projecte Fem escola (foundawtion) en aquesta localitat del sud de Senegal, allunyada de Dakar. La comunitat està estancada perquè viuen geogràfica i políticament aïllats, propers a la set d’independència de la veïna Gàmbia. Cada any hi ha més de mil nens del poble que es queden sense plaça escolar i que marxen a la capital, fet que afebleix més i més la comunitat. L’arquitecte David Garcia i el seu equip van veure que calia obrir nous centres a Thionick Essyl i que la millor manera de fer-ho era a imitació de l’arquitectura vernàcula: en lloc de plaques de metall, blocs d’argila i sorra blanca i sostres de tova situats sota l’ombra dels arbres. Amb aquesta fórmula i amb la col·laboració directa de la població, Foundawtion ha construït escoles de secundària sostenibles i vinculades a la tradició local a un preu més que assequible. David Garcia assegura que Foundawtion, a diferència d’altres projectes a l’Àfrica, no és cap ONG. Podeu fer donacions i comprovar que Fem escola té cara i ulls aquí.

Awla a Thienick Essyl. Projecte Fem escola.

Awla a Thienick Essyl. Projecte Fem escola.

“Quan vaig a un casal de nens en risc d’exclusió social i els dic que vinc del món del disseny els voluntaris es disculpen perquè l’espai no és massa maco”. Raquel Pelta està decidida a transcendir el rol del disseny gràfic, i això l’ha portada a redefinir el Laus Aporta, que premia projectes amb un impacte social positiu des del 2014. Ella i altres professors i estudiants universitaris tant de l’àmbit públic com privat acaben d’engegar l’associació privada Dgfdg per desenvolupar bé social als barris en els àmbits socioeducatiu, sanitari i de participació ciutadana. El seu projecte vol alinear-se amb els eixos d’estratègia de l’Ajuntament de Barcelona, i des de l’escenari del Museu del Disseny Raquel Pelta fa una crida als professors de disseny a participar de l’associació.

“Aplicacions per a la incubació de projectes i tecnologia per empoderar la ciutadania” és el lema de Dotopen, amb seu al districte del 22@ però amb una projecció que s’escampa arreu del món. Apps que expliquen a les persones cegues tot el que hi ha al seu voltant mentre caminen pel carrer. Apps per millorar el trànsit a Manila. Apps per seguir en directe els temes que es discuteixen a l’ajuntament de Hèlsinki. L’Stephan és la persona que hi ha darrera de tot això, i aquesta és la seva primera conferència íntegrament en castellà. Fins ara ha aconseguit fer meravelles en el camp de les aplicacions mòbils, que són assequibles i a l’abast de tothom que carregui els ja democratitzats mòbils d’última generació. Els projectes sorgits de Dotopen, com ara el de l’aplicació pel trànsit a Manila, han crescut per compte propi a diferents punts del globus.

El sostre del pavelló de Zuloark seran bancs per la ciutat.

El sostre del pavelló de Zuloark seran bancs per la ciutat.

Els de Zuloark han portat les paraules de Manzini a la pràctica. Agrupació de jerarquies fluïdes com pot ser-ho una colla ciclista, són els constructors del pavelló que es va instal·lar a Donosti en el marc de la celebració de les capitals culturals europees. El seu pavelló es monta i desmonta com un moble i és reciclat i reciclable: preveuen utilitzar les fustes del sostre del recinte com a bancs. No és la primera vegada que utilitzen material en desús amb la funció d’omplir l’espai públic, també van fer-ho amb la seva paradeta a la Fira Mundial del Medi Ambient, actualment fragmentada i en ple ús a l’espai comú la Latina, a Madrid. El primer projecte de Zuloark es va assajar a La noche blanca de la capital espanyola, festivitat per la qual es destinaven una quantitat excessiva de diners que passades vint-i-quatre hores es convertien en residus. Els de Zuloark van dissenyar gronxadors reciclats i van reconvertir-los, passada la festa, en gronxadors escolars per un poble de Galícia. Dues vegades reciclat, dues vegades millor.