Iconofàgia teatral

Als teatres, un fracàs pot ser molt bonic, la Història amb majúscules pot tenir lloc en un petit obrador, i un assassí maníac pot ser entretingut. Amb un títol manllevat i manipulat, parlem de tres espectacles iconoclastes, iconofílics i iconofàgics.

Patrícia Mendoza en una imatge de ‘Watching Peeping Tom’, d’Alícia Gorina a la Sala Atrium.

He travessat moltes vegades el passadís del Convent de Sant Agustí de Barcelona, que du del carrer Comerç al claustre a través d’uns murs i una volta, tenyits de blau i vermell per les llums de la instal·lació Deuce Coop. Conexia l’obra de James Turrell per fotos de catàlegs i entrevistes esparses, molt indirectament. No va ser fins el 2004, quan vaig visitar la mostra de Turrell a l’IVAM de València, que em vaig poder adonar de debò de la potència de les “escultures de llum” de l’artista californià. Això es deu al fet que a les sales de l’IVAM l’experiència era immersiva, s’entrava en un ambient per caminar-hi entre boires acolorides i siluetes difuminades, sense noció del temps. Mentre que a les imatges descontextualitzades de les revistes eren mers testimonis breus i retallats, i al passadís del convent el trànsit es feia més ràpidament, entre molts altres estímuls i elements que l’embrutaven i gairebé el feien passar desapercebut. En una revista ho veies i te n’oblidaves, a la instal·lació passaves per allà i llestos, però a l’experiència de les sales entraves en l’art, la llum et rodejava i també provava d’entrar dins teu, com si diguéssim.

‘The Big Tamer’, de Dimitris Papaioannou

Dins la programació del Festival Grec, l’espectacle The Big Tamer del grec Dimitris Papaioannou (Mercat de les Flors, del 2 al 4 de juliol) proposava l’encadenament d’una sèrie de quadres o escenes aparentment no lligades: moments biològics, històrics, icònics i mitològics de l’ésser humà, amb una senyoreta amb túnica clàssica transportant un gran gerro, un astronauta travessant a càmera lenta l’escenari, amb una gran lluna projectada al fons, la reproducció amb figurants de carn i ossos d’una sèrie de pintures conegudes de la Història de l’Art, l’ocultament i desvetllament en bucle d’un cadàver, un joc entre cossos nus que s’enterraven i naixien del subsòl… fins al final, amb una mena de ritual funerari molt solemne i alentit al voltant dels ossos d’un esquelet, concloent un recorregut per moments que volien ser preciosos. Si el que sabem i creiem afecta la manera de mirar, com deia John Berger, per gaudir d’allò calia no tenir res al cap i deixar-se omplir completament per primera vegada, com els nens petits, o bé tenir el cap tan ple d’idees, referents i antecedents que ens permetés completar al 100% el que a l’escenari (no) passava.

‘The great tamer’, de Dimitris Papaioannou. © Julian Mommert

Més enllà d’aquesta narrativitat desconnectada, intuïda i esbossada, i d’una pretensió de sorpresa que no arribava a produir els efectes buscats, a les diferents parts de l’espectacle mut l’espectador estava condemnat a mirar-s’ho tot des de la distància. L’oposat, posem per cas, del que succeeix al teatre de Romeo Castellucci, on l’escena emergeix d’una narració esquemàtica però sempre impactant, i la imatge és un corrent inquietant, o una fita ultraviolenta que sacseja. La cosa a “El gran domador” (el títol es refereix al Temps), però, es reduïa a un amuntegament de moments sense misteri, bells però sense cap conflicte, que fracassaven en provar d’assaltar amb afeccions, afectacions i disrupcions els nostres ulls primer, i després els nostres sentiments. Pornografia, disposicions escèniques sorgides d’un storyboard i condemnades a una existència purament icònica i bidimensional, imatges innòcues d’un teatre que, segons va declarar el seu creador, “tracta de jugar amb diversos elements en aquest viatge bonic per a l’ull de l’espectador”. On som, a P3?

‘Beware of Pity’, de Simon McBurney

En canvi, hi ha altres teatres pensats per ser liquadores plàstiques, forns per fer pujar les literatures i microones per bullir i sublimar la paraula, el cos i el gest a la recerca ja no de ser vistos sinó mirats, mostrats en tota la seva complexitat, imperfecció, imprecisió. Teatres com a màquines de la imaginació que commouen amb la combinació de mots i imatges significatives. És el cas d’un altre espectacle vist al Grec, Beware of Pity (La impaciència del cor, 8 i 9 de juliol al Lliure de Montjuïc). Un espectacle realment espectacular, basat en un relat de Stefan Zweig i muntat pel director Simon McBurney, de Complicité, amb set magnífics intèrprets de la Schaubühne. Lectura dramatitzada i artefacte polifònic amb un ritme imparable, amb ple protagonisme de la narració i els diàlegs, suportats en una bastida impecable amb recursos de so, vídeo i llum, en una síntesi vistosa però no exhibicionista d’estratègies escenogràfiques i dramatúrgiques brillants i encavalcades, taules relliscant, canvis de vestuari, veus solapades, llums auxiliars… Com tenen lloc a la vista del públic, l’anar-se fent de l’espectacle, el work in progress entès com a obrador, showroom, backstage és tan important com la paraula, el cos i gest dels intèrprets o la imatge (foto, vídeo o animació) dotant d’un nou nivell de lectura al conjunt. No com un bífidus actiu, afegit, sinó del tot cohesionat i coherent.

Aquí se’ns explica, com si fos un zoom en un moment del gran fil de la Història d’Europa, una trobada plena de malentesos, just abans de la gran guerra, entre un jove militar austrohongarès i una jove aristòcrata en cadira de rodes, i el drama i la tragèdia flueixen sense interrupció en un muntatge ple de girs, canvis, suplantacions i barreja d’artesania teatral, peripècia d’escenotècnia, i truc audiovisual. Com en els textos de Sebald, capaços d’enfortir el thriller de les paraules amb irrupcions, records i aparicions obliqües o suports paral·lels, les imatges actuen a l’espectacle primer com a punt de fuga, com un apunt d’informació destacada al teló de fons: l’uniforme ensangonat de l’arxiduc d’Àustria es projecta i està també en una vitrina. O les fotografies dels carrers d’una ciutat es projecten com un paisatge social a punt de desaparèixer per la guerra. Però després també hi ha lloc per a la imatge fantasmagòrica i onírica, que converteix les mans dels actors en escena en un bosc de mans que creix, i aquest bosc en un paisatge fumejant, després de la batalla. Imatges doncs ben triades i alliberades en el moment oportú, com un miratge sobtat o bé mutants i angoixants. Imatges que fan de l’audiovisual la salvació de la màgia teatral perduda, que en aparèixer completen amb poesia la història, i faciliten la fluïdesa, la continuació i la transformació de l’escenari. Com una recuperació de la perplexitat davant de les grues i els artificis del Deus Ex Machina del teatre grec, romà, medieval.

‘Watching Pepping Tom’, d’Alícia Gorina

Perquè els iconofòbics, enemics de les imatges, poden ser tant els iconoclastes que les eviten i destrossen com aquells iconofílics que les devaluen o les acumulen sense sentit o anul·lant-ne el sentit. Més, tenint en compte l’allau icònic i audiovisual que ens rodeja, ens força i ens caracteritza. Jovenets ofegats entre tones i tones de pornografia sexual o violenta a internet, adolescents aclaparats per hores i hores amb els videojocs, nens emmanillats i amb síndrome d’Estocolm a les pantalles dels youtubers, joves engolint capítols i capítols de sèries i més sèries, iaies enfonsades al sofà amb la tele bullint amb magazins matinals o tertúlies vespertines… És descobrir la sopa d’all, això, o inventar la sopa d’ull, per dir que les imatges ja estan instal·lades com a paisatge quotidià, com el soroll de fons de les quotidianitats saturades d’estímuls. Imatges que, com el fum de discoteca, s’han anat expandint per les nostres cases, els nostres despatxos, els bars i els carrers, fins a atrapar-nos i penetrar-nos els ulls i ara ja habiten i manen dins el nostre coco. Així que, quan mirem o veiem quelcom, el grau o la intensitat en què ens afecti o interessi també dependrà de si això vist o mirat és capaç d’assetjar, interpel·lar o interaccionar amb tot el sidral que ja duem a sobre (això tan bò també és de Berger, clar). I el que carreguem pot ser ja, a aquestes alçades, una bulímia d’estímuls, una impaciència estètica desendressada, una incapacitat patològica per acostar-nos a les coses en si mateixes i no als seus reflexos o testimonis. Malalts!

D’això tractava, precisament, Watching Pepping Tom, el muntatge d’Alícia Gorina amb dramatúrgia de Ferran Dordal a la Sala Atrium (va estar en cartell fins al 9 de juliol), una obra de teatre d’art i assaig, com aquell qui diu, basada en la peli de Michael Powell (1960), sobre un serial killer traumatitzat obsessionat amb la imatge, la por i el cinema. I en la interpretació de la peli per part d’un crític de cinema, el Gorina, en una mena de debat amb la seva filla (o Patrícia Mendoza, l’actriu que la representa) mentre preparen la funció. Es va disposant aquí tot un joc de miralls i reflexos que, finalment, pesca amb la xarxa del teatre una sèrie de reflexions, de moments i d’imatges inquietants: sobre la força de la imatge, l’autobiografia i el record, les relacions entre subjectes en diferents contextos… És un teatre ideal per controlar i provar de “digerir” l’allau d’imatges que ens envolta, per reflexionar sobre la imatge intencionada i dirigida, diferenciant-la de la insignificant, innòcua o meme, per rescatar-ne obsessivament i reciclar-ne d’úniques, singulars i valuoses, i finalment per muntar-les intencionadament i delicadament al mig d’un dispositiu escènic que s’amplia, es fa complex i guanya tota la nostra atenció. Pels seus viaranys, arriba a un lloc des del que mira d’una manera diferent i inesperada, i el que veu i ens mostra ens pot captivar.