Nosaltres, senyor Iceta, no podem triar entre Miró i Velázquez

25.09.2015

Joan M. Minguet, autor de l’assaig Contra la cooltura, ha publicat al seu blog Pensacions un post sobre la marginalitat de la cultura en els programes electorals dels partits i en la campanya electoral que hem viscut aquests dies.

Miquel Iceta, candidat a la presidència de la Generalitat pel PSC

Miquel Iceta, candidat a la presidència de la Generalitat pel PSC

L’única referència veladament cultural que hem sentit entre les proclames dels polítics ha estat el mantra de Miquel Iceta, que ha anat repetint arreu on ha anat que “no vol triar entre Velázquez i Miró”. Avui Minguet ja no ha pogut més i des del seu facebook ha respost lceta així: “Quina barra! Ja he dit més d’una vegada, com en l’últim post al meu blog Pensacions,  que als polítics els interessa molt poc la cultura. És per això que, quan parlen d’art i de cultura, la caguen, amb perdó. Com pot dir que ell vol a Miró i Velázquez si els catalans no tenim ni a un ni a l’altre. Velàzquez és al Prado i Joan Miró és al Reina Sofía. Per aquells que comencin a indignar-se: la Fundació Joan Miró de Barcelona és una entitat privada fruit del desig del propi pintor de tenir un museu a la ciutat on va néixer, però els seus fons no provenen de l’Estat espanyol. Quan la família Miró ha pagat tributs a Espanya, ho ha fet “amb espècies”, amb obres de Miró, algunes d’elles molt importants. I on han anat? A Madrid. Totes. Això ja va començar amb els governs socialistes de Felipe González i així ha continuat”.

La cultura, la Ventafocs dels programes electorals

Minguet escrivia fa uns dies al seu blog que malauradament els polítics “ja no pretenen engalipar-nos, és a dir, enganyar-nos. I sí, per ells, tots nosaltres no deixem de ser faràndula, ens dediquem o no a les arts escèniques. Som una nosa, que ni donem ni traiem vots i, en conseqüència, han decidit dedicar-nos el silenci. Pitjor encara, quan alguns parlen de cultura ho fan des de la ignorància supina i/o a partir de tòpics. Fa uns dies hi va haver un debat al CCCB sobre les propostes culturals dels qui es presenten a les eleccions. Una iniciativa d’ells? No, ho va impulsar l’APGCC, l’associació de gestors culturals, la qual cosa ja és un símptoma del desinterès. La crònica que l’Albert Lladó va fer de la sessió explicava que el públic assistent va reaccionar amb estupor davant de la falta de projectes. No és que em sorprengui, ja sabem que els partits polítics tenen un històric interès episòdic per la cultura (o ni això: quan va esclatar l’escàndol del MACBA, molt pocs es van pronunciar) i, per acabar-ho d’arrodonir, la majoria dels protagonistes del sector cultural han estat impàvidament callats en aquest cinc anys de política neoliberal de Mas i Mascarell. Però em sembla urgent que algunes formacions, especialment les d’esquerra, reconsiderin aquesta desídia per la cultura. Una desídia que, de vegades, es formula amb el pitjor dels populismes: quan l’esquerra diu que vol oferir alternatives a la cultura capitalista i això ho concreten, en alguns ajuntaments, per exemple, amb la idea que els centres d’art han d’acollir a tots els ciutadans, encara que facin una pintura reaccionària i petitburgesa (paisatges tronats, expressionisme hiperbòlic, nusos simplistes…). Si estem fent una revolta ciutadana, si es vol trencar un Estat amb tot el que això comporta, cal tenir en compte que l’art, la literatura, el pensament, la crítica han de contribuir a la transformació, no relegar-los a la cosa casposa i acomodatícia”.