I és que “els temps estan canviant!”

31.07.2012
Ausiàs March

Ausiàs March

Fa uns dies aportava un comentari a l’article “Ensenyament, un caos ben organitzat” d’Antoni Dalmases, i des de Núvol m’han suggerit que l’ampliï. Deia que el poder per apassionar els alumnes per la literatura, els poetes o els clàssics depèn, en gran part, de l’acció del professor, al marge de les lleis i dels consellers que hi hagi. Una de les estratègies per motivar o apassionar els alumnes és que el docent també se senti motivat i és cert que la situació actual no ens ajuda gaire a viure apassionadament res, ni aprendre ni ensenyar, i sobreviure les incerteses serà cada cop més difícil.

Més d’una vegada m’he preguntat d’on trec les ganes i les forces per motivar-me, les condicions que m’envolten no m’ho posen fàcil, però és cert que m’agrada més sentir-me motivada.  També em pregunto d’on treuen l’entusiasme molts dels docents que segueixo a la xarxa i que en aquesta època de l’any dediquen una bona part del seu temps a assistir a jornades i a seminaris per compartir les seves experiències i enriquir-se conjuntament de manera generosa. Em sap greu, però contrasto la mirada positiva d’aquests docents que creen projectes, que els comparteixen i que col·laboren, amb la mirada derrotista que no aporta cap proposta de millora.

Les enormes retallades fan que la cultura i l’aprenentatge tinguin un cost més alt i, per tant, que siguin a l’abast de menys persones. Segurament a alguns ja els va bé tenir un país d’ignorants i de persones sense esperit crític.  De fet, el que sí que havíem aconseguit aquests darrers anys és que tothom (tothom és tothom)  accedís a la formació, com a mínim a l’obligatòria. Potser, a partir d’ara, aquest dret ja només serà a l’abast d’uns quants. Em pregunto si el fet de reduir aquest accés a un grup de ciutadans farà que alguns professors deixin de sentir que tenen una guarderia…  Acceptar que tothom s’ha de formar és acceptar que la nostra tasca s’ha d’adaptar a la diversitat. Els reptes del docent són saber donar resposta a aquesta diversitat,  entusiasmar-se amb el grup d’aprenents i sentir que forma part d’un equip que aprèn col·laborativament.

El què i el com, dos interrogatius vinculats a l’acció docent. Si fa uns anys el què era només a les mans del  professor, ara ja no és així, ara el què ja és a l’abast de tots els aprenents. El repte és que l’incorporin a la seva motxilla personal de coneixements. Com? Aquest és l’interrogatiu clau del docent, com ho faig? Com organitzo el curs perquè els alumnes s’apassionin i gaudeixin del fet d’aprendre?  Com plantejo Ausiàs March o Mercè Rodoreda perquè els alumnes en gaudeixin i sentin que apropar-los a les seves vides els és útil?

Si volem formar alumnes amb esperit crític, la institució educativa no s’ha d’identificar amb l’ens que té les respostes (el què, la informació, els continguts). El centre educatiu ha de ser el punt neuràlgic de  les preguntes (projectes, experiències, tasques)  que generin pensament, coneixement i, per tant, esperit crític.  Incorporar preguntes també vol dir acceptar diversos punts de vista, ser capaç de reconduir i reformular les nostres accions. Fomentar l’esperit crític vol dir que el docent ha de ser capaç d’adaptar-se als canvis, a les innovacions i a les aportacions dels diversos agents de la comunitat educativa.  Així doncs, cal posar l’èmfasi en les preguntes, acompanyar el procés per trobar les respostes i ajudar els aprenents a construir el seu projecte de vida (Pérez Gómez[i]).

Mercè Rodoreda

Em sembla que no es tracta d’entendre l’aprenentatge com un joc ni de treballar poc, es tracta de gaudir de l’aprenentatge, de fer que sigui significatiu i autèntic i, per això, cal plantejar reptes que impliquin esforç i que aportin satisfaccions.

Els temps han canviat i cada vegada canvien més ràpidament, vivim un moment social líquid (Bauman[ii]) que genera canvis constants. Ens hi adaptem o no sobreviurem. La comunitat docent ha de voler viure les innovacions de la societat del coneixement, ha de voler conviure amb les innovacions pedagògiques que faciliten connectar coneixement. Ha d’assumir que  tots som nodes i que tots aportem valor a la nostra comunitat. Ha de poder dir “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, perquè amb els clàssics podrem entendre més aquest procés de canvi. Els temps estan canviant i no per això hem d’oblidar el que sabem ni el que hem d’aprendre.

Per il·lustrar la necessitat d’adaptar-nos als nous temps, tinc present que l’altre dia Cornella recomanava a Twitter un llibre sobre l’arquitectura de l’aprenentatge[iii]. És sorprenent com els espais condicionen el com aprenem. Si les oficines s’han anat adaptant a les noves necessitats dels professionals, les escoles no s’han adaptat als nous temps i els alumnes encara viuen la sortida d’escola com un moment d’alliberament[iv]. Les aules encara estan concebudes per aprendre de la veu del professor i no preveuen què els alumnes interactuïn o que treballin en grup, no preveuen que es capgiri l’aprenentatge i l’aula sigui l’espai per fer i construir i no tant per escoltar[v]. Bé, no cal dir que la conjuntura actual no permet la (re)construcció de les aules o espais d’aprenentatge, però sí que és possible redefinir la disposició dels alumnes a l’aula i fer que l’espai deixi de ser un lloc  per escoltar el què i passi a ser un lloc per construir amb el com.

En tot aquest nou context, és òbvia la necessitat d’alfabetitzar-se digitalment, per una banda perquè la xarxa és un entorn de comunicació de la societat actual i no podem mantenir-nos-en al marge i, per altra, perquè ens facilita el com aprendre a l’aula i fora de l’aula.  Aprendre en xarxa, aprendre de la xarxa, aprendre a comunicar-nos en contextos digitals cada cop més freqüents,  connectar-nos per aprendre junts, construir projectes junts, llegir i escriure en els nous formats… Es tracta d’aprofitar, quan calgui, les eines TIC i TAC[vi] i els nous entorns de comunicació per apropar-nos als espais que ja usen els aprenents: s’hi troben, queden, convoquen, comparteixen gustos musicals o d’altres, aporten preferències, argumenten, hi busquen relacions, hi comparteixen imatges, hi busquen informació, hi pengen… Els podem ajudar a fer-ho correctament?  Ens hi adaptem o no sobreviurem, no podem veure-ho com una moda, és una necessitat de la nostra societat.  Tenir competència comunicativa i digital és o ha de ser un requisit per al col·lectiu de docents, no podem concebre l’acció docent sense la consciència de ser uns bons models comunicatius, lingüísticament i digital.

Així doncs, de la mateixa manera que hem d’ajudar els aprenents a construir el seu projecte de vida, els docents també hem de construir el nostre. Què i com volem aprendre de la nostra tasca? Com ens plantegem les nostres preguntes? Com construïm el nostre coneixement? Com ens adaptem als nous temps? Com ens connectem per aprendre[vii]? Com analitzem i valorem la nostra tasca? Quines evidències recollim per analitzar el nostre procés professional?

Per acabar tal com he començat,  el context polític i econòmic del moment és incert i per tant, no serà fàcil mantenir el nivell de motivació de tots els agents involucrats en els processos d’aprenentatge. Malgrat tot, seran les creences sobre l’educació, l’aprenentatge i l’ensenyament les que determinaran l’actitud personal davant la tasca docent…

Alumnes! Aquesta vegada no he parlat gaire de vosaltres, però poseu una espelmeta al sant de la vostra devoció perquè el curs vinent us toquin uns professors que us ajudin a desvetllar el plaer d’aprendre.

Carme Bové i Romeu treballa al Consorci per a la Normalització Lingüística, és consultora a  la UOC i col·labora amb l’equip de Pràctica Reflexiva

Twitter: @carmebove

 


[iii] Learn for life: New Architecture for New Learnig, Gestalten

[vi] TIC, Tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement i TAC, tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement

[vii] Suggereixo llegir Jordi Jubany, Connecta’t per aprendre, Aprenentatge social i personalitzat, 2012, Associació de Mestres Rosa Sensat, http://rosasensat.org/editorial/ca/colleccions/?colleccio=Diversos&view=554

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Retroenllaç: Ensenyament: un caos ben organitzat | Núvol

  2. Fantàstic article, ple d’entusiasme, però “on connait la chanson” del vell Dylan i, disculpeu-me, però després de fer molts anys de profe de Didàctica de la Llengua i la Literatura (amb TIC i sense), jo al setembre he de tornar a encarar la feina amb alumnes tan diversos com tots els que seguim al peu del canó cada dia, a l’aula . Ho dic perquè quedi clar des de quin “racó” dic el que dic (probablement poc oportú, ho sé).
    Ara bé, suposar que el fet d’estar emprenyat perquè m’han birlat la feina que jo volia fer, i haver intentat convertir-me de professor en vigilant (perquè, repeteixo, és el que em demanen -exigeixen!- que faci: mai no s’ha preocupat de res més, a la pràctica!), suposar, deia, que aquesta “retallada” m’hagi fet perdre l’entusiasme de contagiar l’amor als llibres (perill!!) i als autors, a l’escriptura i al coneixement de la llengua del meu país, no es pot suposar sense conèixer-me.
    Emprenyat, sí, molt; conformat: no, mai. Per tant guerrer. I, ho repeteixo: el rei va despullat!!!
    Ara, com que fa aquesta calor, potser és el que toca, oi?
    Salut i feina, als companys de batalla!
    Per cert: alguna contesta a l’espoli barroer d’hores de classe, de la literatura i de la història de la llengua? No… Carai, carai…
    Expressions al públic assitent.

    • Subscric fermament el manifest “Per una presència digna de la literatura a l’ensenyament”, per tant, cap problema per reivindicar més presència i dedicació de la literatura i de la llengua en tots els processos d’ensenyament. En tot cas, el que faig és defensar el poder que té el docent que construeix coneixement a l’aula i fora de l’aula, el poder que té si el comparteix, el poder que té si treballa col•laborativament amb altres docents… Fer de vigilant o no, fer de policia o no, ho decideix el docent.

      No a tots els peus de canó hi ha la mateixa diversitat… La realitat d’uns centres és més privilegiada que la d’altres, t’ho asseguro.

      Saber estar en silenci és important i saber parlar també.

  3. AI, HE OBLIDAT LA BIBLIOGRAFIA!

    Però em limitaré a dues cites, de gent “vella”, però d’una certa autoritat:

    “Si hom aconsegueix estar-se assegut en silenci i a soles, en una habitació, és que ha rebut una bona educació”
    -PASCAL-
    “Les diferents lleis que han volgut reformar l’ensenyament han convertit els mestres d’institut en zeladors i policies de costums”
    -EMILI TEIXIDOR-

  4. La situació a l”educació pública és dura, però els mestres i professors que tenim vocació ens agrada ensenyar i aprendre.
    Podeu llegir un article del mateix tema al meu bloc de docent La gavina.

    • Roser, totalment d’acord! Es nota que tens vocació… En els teus blocs es percep la bona feina que fas, enhorabona!

      • Teniu tota la raó. Jo també, parafrasejant aquell, em trobo molt antipàtic. Disculpeu que intranquil·litzi a aquestes hores.
        “Però… es mou!”, com deia Galileo.

  5. Penso que el que proposa la Carme va més enllà de la secundària, de la sort del centre on un està o del nivell de saturació, paciència o emprenyamenta de cadascú. Està plantejant la base del rol del mestre, educador, docent, professor… com n’hi volgueu dir, en tant que formador, en primer i fonamental lloc, de persones. Cal entusiasme per transmetre entusiasme, cal motivació per motivar, cal ser crítics per formar pensament crític. Se li atribueix a Sòcrates la dita que “cal jutjar un mestre per les preguntes dels seus alumnes.” Crear els elements per provocar això, crec que és el que proposen les reflexions de la Carme. Ho podeu aplicar al camp de la llengua i la literatura o a la disciplina que volgueu. I a tots els nivells educatius.
    Salut!

  6. Retroenllaç: I és que “els temps estan canviant!” | Núvol | Barcanova_notícies | Scoop.it

  7. M’encanta aquest enfocament de la nostra professió, però no ens enganyem, és complicat de dur a la pràctica. Sobretot perquè els alumnes porten un bagatge conisderable d’hores de classe, amb uns altres mètodes. I quan hom aplica metodologies en què ells són el centre i porten el pes de l’aprenentatge, o bé es perden, o bé s’ho prenen com xauxa. Jo per desgràcia encara no he passat més d’un curs en el mateix centre, i suposo que amb el temps, els alumnes van entrant en aquesta metodologia, però de moment, em costa…