Humberto Rivas. El paisatge després de la batalla

30.03.2017

Fer tangible l’intangible. Transformar el silenci en matèria orgànica: l’empremta que constata el drama de la guerra. Perquè, més enllà del mot, hi ha una veritat oculta en la icona d’un esguard que ens interpel·la; mires —contemplar demana una atenció afegida— el gest perplex d’una antiga brigadista: les mans amagant el rostre, els ulls aclucats com qui encara s’interroga. És un entre els molts retrats —i paisatges— que l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona presenta fins al 8 d’abril sota l’epígraf “Huellas” —una profunda reflexió d’Humberto Rivas sobre la Guerra Civil.

Búnquer de Mataró, 2000. Foto d’Humberto Rivas

Reflexió, en tant que estudi etnogràfic que situa en el centre els efectes d’un conflicte que encara ara és present en la nostra psique col·lectiva. Rivas —diuen— treballava amb una brúixola que l’orientés degudament en el context del territori; la seva naturalesa de fotògraf oscil·lava entre la passió —l’art— i un control estricte de la tècnica fotogràfica. I és així que els seus retrats segueixen un estratagema d’arrel antropològica: sense cap entorn que en determini el lloc, els rostres sempre miren a la càmera —directament— en una temptativa d’emmarcar la tragèdia del subjecte col·lectiu mitjançant la fredor del primer pla. Estratègia a compensar a través de dos procediments que Humberto Rivas dominava amb precisió: les textures —el pas del temps als rostres— i la llum —aquesta, una textura intangible que emfatitzava el sentit matèric del retrat.

Retrats amb fons obscurs i il·luminació zenital a fi de recalcar les petges del dolor en les faccions: el pathos en les respectives fesomies que consoliden la seva raó de ser en el marc de la seqüència. Cada retrat és, en relació amb la resta, l’expressió iconogràfica d’una humanitat que es reivindica en el testimoni de la imatge.

Paisatge després de la batalla

‘Brigadista’, 1997, d’Humberto Rivas

Com a contrapunt a la figura humana, hi trobem l’arquitectura en ruïnes de dos nuclis —dos topònims emblemàtics— que destaquen com a vestigis de l’horror: Corbera d’Ebre i, és clar, Belchite. Són paisatges erms, una realitat física on Rivas empra el seu domini de la tècnica i no s’estalvia d’afirmar en la ruïna la noció de monument que ens recorda la barbàrie. I sí: hi ha nostàlgia en llurs imatges, en una llum certament apaivagada que ens remet a la seva obra anterior, d’estètica arquetípica: indrets abandonats, carrers deserts, parets escrostonades, cases deshabitades, portes enigmàtiques.

En un moment de la seva vida Humberto Rivas va arribar a una conclusió: “Creo que ya no es posible ir a fotografiar esa trágica belleza sin ser conscientes de la verdad que la conforma.” Rivas cerca la veritat —l’objecte que guia la seva obra— i és aquesta, i no cap altra, la qualitat real del seu treball quan tracta l’entorn físic i simbòlic d’un territori que ha viscut en els seus plecs la destrucció. Canònics són els campanars en els paisatges devastats; emblemàtic el respecte —gairebé reverencial— que manté el fotògraf envers la dimensió espacial, on la disposició harmònica dels elements en el quadre de la imatge és un contrast amb la iconografia de les deixalles de la història.

Paisatge i retrat s’encavalquen recíprocament. Al capdavall, no és pas un rostre el mapa interior de l’ànima d’un ésser? Al meu entendre, Rivas estableix un brillant diàleg entre gèneres i creu, honestament, que la fotografia és un art on la composició juga un paper cabdal; la naturalesa és un tot orgànic, tan sols cal veure com integra en el paisatge les estructures militars —búnquers i altres edificis— que, en una sort de simbiosi orogràfica, hàbilment es mimetitzen amb l’entorn.

Fet que en si ens confirma que la història es fonamenta en els estrats de la memòria: no hi pot haver oblit mentre hi hagi alguna forma viva de presència. És aquesta la lliçó del mestre: contemplar el silenci del passat a fi d’actualitzar-lo. Res més senzill. No en tinc cap dubte, Humberto Rivas és un fotògraf de guerra en temps de pau.