Humà, molt humà

12.04.2017

La relació de René Jacobs amb la Passió segons Sant Mateu és la de tota una vida. Es remunta a la infantesa del contratenor belga, quan cantava de nen en el cor de la seva localitat natal, Gant. Continuà en la seva etapa de solista vocal, alto, en centenars d’interpretacions, algunes de les quals han assenyalat un abans i un després en la visió d’aquesta obra, com les dirigides per Philippe Hereweghe. I ha culminat, en els darrers anys, amb la seva visió com a director. Una visió que, com totes les d’aquest gran músic, combina una profunda comprensió intel.lectual del material que afronta amb una llibertat de plantejaments lliure de dogmatismes i llocs comuns, però que evita sempre la superficialitat i la frivolitat.

René Jacobs

René Jacobs

Ha desembarcat René Jacobs a Barcelona per celebrar la Setmana Santa, amb els excel·lents músics de l’Akademie für Alte Musik de Berlin i el RIAS Kammerchor, per oferir una versió de la gran catedral bachiana sumptuosa, emotiva i humana, molt humana. Sumptuosa perquè la prestació instrumental va ser, en línies generals, de luxe. Amb un conjunt entregat, de so càlid, afinadíssim i empastat, però també amb un detallisme cambrístic evident i una qualitats els solistes espectacular. Com a prova, el sensacional obbligato de violí de l’ària Erbarme Dich.

Impecable i vital el baix continu, que va afavorir uns recitatius plens d’expressivitat i varietat d’accents. La distribució espacial dels conjunts vocal i instrumental va ser un dels elements interessants de la proposta. En la seva versió discogràfica per HM, Jacobs ja mostra un especial interès en aquest aspecte, tractant de reproduir la possible distribució original a l’església de Sant Tomàs, a Leipzig. Al Palau va dividir el Cor en dues parts, una a cada costat de l’escenari, però no alineats sinó que el de la dreta estava clarament més avançat que el de l’esquerra. Això va crear equilibris molt interessants i moments veritablement emocionants per la superposició de diferents capes sonores. Tota una troballa que, combinada amb la qualitat intrínseca del RIAS Kammerchor i la varietat de caràcter i d’accents amb la qual Jacobs planteja els Corals, va cristal·litzar en moments commovedors.

La proposta espaial de Jacobs, però, no es limitava al Cor. En una presa de posició clara i radical, va situar als solistes en un primeríssim primer pla, tot assenyalant la narració en sí mateixa com el motor principal de la seva versió. La primera part de l’obra, en mans de Jacobs, esdevé pràcticament un thriller on l’amor i la traïció es manifesten dramàticament a través de l’agilitat i flexibilitat gairebé monteverdiana dels recitatius.

No són aliens a aquest resultat els solistes vocals, que van compartir aquesta visió amb el mestre belga. Christoph Prégardien es va postular com un dels evangelistes dels propers anys. La seva interpretació, en comparació amb la d’un Mark Padmore, que ha sigut el darrer Evangelista de referència, és la d’un narrador més humà i més involucrat personalment en la història, sense assolir, per tant, el misticisme de l’anglès, però amb un instrument més carnós. Va ser un element clau en el plantejament de Jacobs i un dels triomfadors de la vetllada. També va ser important Johannes Weisser, especialment en la seva recreació d’un Jesús d’accents dramàtics. En canvi, va ser molt menys interessant en l’ària del baix de la segona part. Es tracta d’un intèrpret una mica desconcertant que, per condicions, sovint promet més del que acaba oferint. Molt interessant la intervenció de l’alto Benno Schachtner així com la contralto Kristina Hammarström i del baix Jonathan de la Paz, mentre que les sopranos Sunae Ihm i Anja Petersen es van mostrar més distants i van oferir un nivell simplement correcte.

Com ja hem assenyalat, la proposta de Jacobs és prou personal, amb un apropament no especialment místic i tendint a posar l’accent en el dramatisme de situacions i personatges, especialment a la primera part. Això comporta uns tempi en general molt àgils que, probablement, no agradin a tothom i que en alguns casos van funcionar millor que en altres. Però el que és innegable és que l’opció de Jacobs és vàlida, reflexionada, ben suportada en un coneixement profund de l’obra, el seu context i el seu missatge. El seu gest com a director segueix sent poc interessant, de vegades fregant la inexpressivitat, però els resultats musicals i artístics que aconsegueix no ho són pas d’inexpressius. Tot al contrari. Qui vulgui confirmar-ho podrà fer-ho, ben aviat, veient-lo dirigir una de les obres més oposades a la Passió. Aquest meravellós artefacte eròtic i filosòfic que és Cosí fan tutte, de Mozart. En breu, al Palau.