Doctor House a Barcelona

29.07.2012

 

Hugh Laurie

Quan vas a al teatre a veure un cantant que s’ha passat els últims 30 anys fent cinema i televisió, tens força dubtes sobre què et trobaràs damunt de l’escenari. Si a sobre hi sumes que a l’entrada del recinte trobes a fans embogits davant l’auguri de veure al seu metge preferit en directe, encara et tornes més reticent. Però els dubtes desapareixen aviat quan apareix en escena en Hugh Laurie. Com un autèntic showman, l’altre dia a l’Artèria Paral·lel va demostrar en tot moment que sap com ficar-se el públic a la butxaca, ja sigui amb les paraules o amb moviments d’allò més estrambòtics que donen molta força a la seva presència escènica.

És precisament la posada en escena un dels fets més destacats de la seva actuació a Barcelona. La il·luminació, les introduccions de les cançons, el vestuari i fins i tot la teatralització que acompanya el tancament de cada peça, estan estudiats al mil·límetre. Però això no és tot, ja que en Laurie s’ha sabut envoltar dels millors. Una banda de músics que brillen pel seu art i que conformen The Copper Bottom Band.

Des del gegant expert en guitarres petites Kevin Brait, al senyor dels vents Vincent Henry que és capaç de tocar alhora un clarinet i un saxofon i a sobre fer que sonin bé. Però també els acompanyen l’enèrgic David Piltch (contrabaix), en Patrick Warren (teclat), la meravellosa Jean McClain (cors) o l’incansable Jay Bellerose (bateria). La banda per si sola ja rutlla i tot i que el protagonista de la vetllada es defensa prou bé cantant amb el piano i la guitarra, des de bon començament ja avisa de que no li fem gaire cas a ell i ens ocupem d’escoltar als músics! I realment la cosa funciona, perquè en Laurie aconsegueix passar desapercebut i convertir la vetllada en una autèntica festa on el públic participa activament cantant en algunes cançons.

 

Hugh Laurie presenta Let them talk, a l'Artèria Paral·lel

El concert, on es presentava el primer disc en solitari de Laurie (Let them talk, 2011), va esdevenir una autèntica classe d’història del Blues i el Jazz on el cantant va anar explicant l’origen de cada cançó i cada autor. I així, per uns instants, els espectadors es van poder traslladar als locals del New Orleans més profund.

Probablement la única nota que va sonar desafinada va ser el malaguanyat disseny del Teatre Artèria Paral·lel que s’aparta de tota comoditat acústica i visual i ofega als espectadors amb altes temperatures.

Twitter: @orioltoro     Blog: Diari Il·lustrat

Etiquetes: