Adesiara recupera ‘Hores angleses’

5.04.2012

L’any 1938, Ferran Soldevila publicava, sota l’empara de la Institució de les Lletres Catalanes, la primera edició d’Hores angleses, segurament el seu dietari més distingit i el més unànimement celebrat, el de la seva estada de dos cursos a Liverpool, de 1926 a 1928. En plena Guerra Civil, veia la llum una obra l’autor de la qual despuntaria més en altres disciplines, però que tanmateix es percep com una petita joia literària que, durant quasi tres quarts de segle, no ha deixat de ser actual, oportuna i lúcida. Actual, oportuna i lúcida per motius variats i des de multitud de criteris, com les grans obres clàssiques. Hi va haver una reedició d’Hores angleses el 1947, i va sortir també dins un volum de memòries, el 1970. Va provocar magistrals picades d’ullet durant els anys difícils del franquisme, i ara ha aparegut, com un regal esperat, reeditada per Adesiara Editorial, amb l’encert, segurament poc casual, de convertir-la en el número 1 de la col·lecció De cor a pensa. L’edició, pulcra i rigorosa, és de l’historiador Enric Pujol, i compta amb estudis introductoris del prestigiós catalanòfil britànic Alan Yates i de l’historiador i polític (també autor de dietaris) Joaquim Nadal.


Com si ja volgués justificar que, malgrat tot, tenia la intenció de passar per la literatura de puntetes, Ferran Soldevila adverteix el lector que la «vida, en fi, segueix el seu curs, i altres activitats semblen cridar-me», però acaba: «M’ha semblat que, fet i fet, [Hores angleses] encara podia tenir alguna cosa d’interessant.» I efectivament, això es compleix. S’ha anat complint d’ençà de la primera edició, al llarg dels anys i també avui, sempre amb una actualitat, una oportunitat i una lucidesa renovades. En totes i cadascuna de les lectures que se n’hagin pogut fer, Hores angleses sempre presenta una rara vigència que acaba fent-te anar més enllà d’on havies arribat en la lectura anterior. L’obra està considerada un exponent de l’estatus al qual va arribar la prosa catalana durant el primer quart del segle XX, però en una relectura actual encara s’hi poden anar trobant múltiples nous matisos que ens la fan sentir més propera. Sense anar més lluny, s’hi percep una economia d’estil calcada a la de les piulades dels miniblocs més sensacionals i íntims o a la de les descripcions del viatger elegantment condensades en blocs i correus electrònics. I és que, per damunt de tot, sentim Hores angleses tan propera perquè, segurament, les qualitats «documentals» i «espirituals» que té i de les quals parla extensament Alan Yates en la seva magnífica lectura («des de la perspectiva d’”una certa catalanofília”»), encara li permeten connectar amb «una nova generació de lectors».
Hores angleses encara pot arribar a enganxar el lector actual, sí. Perquè més enllà de la instantània d’època d’un turista victorià privilegiat que Yates guarneix amb «barret Trilby», de la foto del gentleman dels feliços vint, un pèl frívol, fascinat pel país del nord que l’acull, europeu i civilitzat, malgrat «la gran contradicció» de què parla Nadal (l’anglesa era aleshores una societat de «vagues i crisi social en el context de la fi de l’abundància i de la grandesa de l’Imperi»), a Hores angleses s’hi troba una de les manifestacions d’anglofília més reeixides de la nostra literatura alhora que s’hi revelen els mecanismes que trenen un interessantíssim procés d’aculturació. Una aculturació apuntalada en la necessitat de l’outsider d’emmirallar-se en el país d’acollida, d’identificar-se amb un model de funcionament (el que Nadal anomena «sistema fiable») caracteritzat per la puixança, el respecte, el fair play, la plenitud interior. L’objectiu final? Reinventar la pròpia identitat, fins al punt que el dietari s’acaba podent llegir com un veritable programari de la reconstrucció de Catalunya, amb Eugeni d’Ors, Prat de la Riba, Fabra i Carner marcant el pas entre línies, com molt bé apunta Yates, acompanyant-nos a l’hora de repensar el país. És la clàssica baixada al cor de les tenebres però a la inversa, és el moment fugaç del descobriment del veritable jo col·lectiu: a més de projectar-nos cap endins, també cal fer projecció cap enfora, perquè «sembla indubtable que difícilment coneixerà el seu poble aquell qui no conegui altre poble que el seu».

L’any 1938, amb la primera edició d’Hores angleses, es consolidava el mite d’Anglaterra dins l’imaginari català. La reconstrucció de la identitat, un cop més, s’hauria d’ajornar, i durant dècades el llibre va actuar com a lectura iniciàtica i com a refugi simbòlic davant la realitat. La necessitat de reconstruir el país va continuar latent, i generació rere generació s’ha anat reactivant, amb més o menys intensitat, segons els temps. Fins avui. Potser és una mica per això que, en el que ara es percep com una nova conjuntura, tots busquem nous fulls de ruta i aquesta edició ens pugui tornar a semblar actual, oportuna i lúcida.
Hores angleses, de Ferran Soldevila. Martorell: Adesiara, novembre 2011. Amb estudis introductoris d’Alan Yates i Joaquim Nadal. Presentació i edició d’Enric Pujol