Homes en tutús i mares orgulloses

29.05.2017

Quan va veure el cartell histriònic i irreverent a Montreal de Les Ballets Trockadero de Monte Carlo, la documentalista Bobbi Jo Hart es va preguntar qui i com eren els homes sota les tones de maquillatge. Com era la seva vida amb tutús o sense, i per què havien decidit calçar-se unes sabatilles de puntes per ballar? Dissabte al vespre es va projectar el documental Rebels on pointe –Rebels en sabatilles de punta–, de Bobbi Jo Hart al teatre del CCCB, dins del marc del festival Docs Barcelona. Entre el públic assistent hi havia la mateixa Bobbi Jo Hart i també un parell de trocks -com se’ls coneix popularment en el món de la dansa–, en Chase Johnsey (Yakatarina Verbosovich) i el català Carlos Renedo (Maria Paranova).

Rebels on pointe

El que per la documentalista canadenca era una descoberta, per a molts amants de la dansa i el ballet és una companyia mítica. Des de la primera actuació el 1974 en un loft de l’Off-Off de Brodway, la companyia ha estat formada només per ballarins gais i un equip tècnic majoritàriament femení. Fan veure que són una troupe de ballet russa a les seves acaballes que, malgrat el vestuari polsegós i els decorats atrotinats, continuarà girant fins a la mort –consulteu les biografies fictícies dels ballarins, són divertidíssimes (http://trockadero.org/dancers/). A partir dels vuitanta van esdevenir un fenomen internacional: les seves paròdies del repertori de ballet, tècnicament solvents, desencadenen riallades i guanyen fans allà on va, sobretot al Japó, on són veritables celebritats.

La càmera de Hart s’infiltra entre bambolines i als camerinos dels trocks amb declaracions intercalades d’ells, crítics de dansa i un ballarí principal de l’American Ballet Theater. Des de l’inici, Rebels on pointe és un documental d’entre bambolines que ens mostra les típiques escenes de preparació abans d’un espectacle, la calma davant del mirall quan es maquillen, l’eufòria i l’esgotament que alforen sobre l’escenari, les hores infinites de viatge (en bus o en avió), però la mirada de Hart va més enllà de les imatges i les declaracions de manual. Ens descobreix les vides, els somnis, i sobretot les inquietuds d’alguns d’aquests manlerina (mot anglès que fusiona man i ballerina) fora de l’estudi de Nova York –on assagen quan no estan de gira. Per demostrar-nos el que ella mateixa va etiquetar durant el col·loqui d’“unes nacions unides de la dansa” –queer, afegiria– ens presenta diferents casos. Com a tret de sortida, coneixem al carismàtic Robert (Bobby) Carter, un ballarí que passats els quaranta encara segueix batallant per ser la prima ballerina. Però, el que és més captivant de la història d’aquest ballarí nascut a Charleston (Carolina del Nord) és la relació amb els seus pares: una mare encantadora orgullosa de l’èxit del seu fill i un pare a qui encara li costa assumir que el seu fill és ballarí i a més, balla sobre puntes i en tutú. L’energia cridanera d’en Bobby contrasta amb el reposat Raffaela Morra, un altre veterà de la companyia, que visita els seus pares a Fossano (Itàlia).

Molts d’ells viuen lluny dels seus pares, i Hart emfatitza aquestes relacions a distància. Els altres dos protagonistes són el cubà Carlos Hopuy, que segueix els passos de la seva mare ballarina, i en Chase Jonsey, un noi de Florida, que està molt unit emocionalment amb la seva mare. Cada retrat íntim destil·la espontaneïtat i complicitat, com si Hart –invisible darrere la càmera– formés part de la família. La documentalista és molt hàbil a l’hora de despertar aquesta empatia amb els seus protagonistes, de submergir-nos en les seves situacions familiars i mostrar com els trocks han creat, dins la comunitat gai i la del ballet, un ecosistema que acull molts ballarins que no encaixarien en altres companyies professionals.

Més enllà dels retrats personals, Hart ens situa el naixement de la companyia en context, de la mà del director artístic dels Trocks, en Tory Dobrin. Tot i que, la companyia no fa gala d’un missatge polític directe, aquest grup és fruit dels aldarulls de Stonewall (Nova York, 1969) i la seva trajectòria s’engloba dins la història queer, com la crisi de la sida, que a finals dels vuitanta se’n va endur la meitat de la companyia. Tot i que gairebé es van extingir, els trocks van sobreviure i renéixer als noranta, més esbojarrats i preparats per desafiar les convencions del ballet de repertori que mai. Repassar la trajectòria recalca el progrés: la passió clandestina per les sabatilles de puntes que es transforma de rebel·lió en normalitat. El que semblava que només podia anar dirigit a adults als anys vuitanta, ara és entreteniment per a tota la família.

“Si pots fer broma en una llengua estrangera, vol dir que la domines,” dictamina Elena Kunikova, una russa una exballarina del Kirov de veritat. Qui idea els acudits coreogràfics amb els trocks? Doncs, exballarines reals com Kunikova. Sense entrar en disquisicions, Hart exposa la fòrmula de l’èxit amb les declaracions de James Whiteside (ballarí principal de ABT), la crítica del New York Times Gia Kourlas i la de Scotland Herlad Mary Brennan, que vénen a dir: “que els trocks encarnen la fusió d’art en majúscules amb paròdia i farsa intel·ligent.” En el fons el ballet és un art molt absurd i el documental ens recorda que no cal conèixer les coreografies de Les Sylphides, Raymonda, La mort del cigne o els ballets de Balanchine per riure’ns en. El ritme de les coreografies i els gags dels trocks funcionen a la perfecció. Sobre l’escenari sorgeix el caos; s’encallen amb la mecànica dels moviments, es trepitgen, el cos de ball es dispersa, s’adormen en els adagis lentíssims i la prima ballarina, molt més musculada i espavilada que el príncep blau i badoc –incapaç de salvar una donzella en perill– se’l menja amb patates.

Bobbi Jo Hart a Rebels on pointe aborda la companyia mítica des d’una varietat d’angles formidable: què representen els trocks en la comunitat queer internacional, què han aportat al món de la dansa i sobretot el viatge emocional d’alguns ballarins i la mirada atenta i orgullosa de les mares respectives – un dels aspectes més emotius. El documental no segella les trames amb la mateixa vitalitat amb què les enceta, però el missatge de Hart queda ben clar: veure els trocks en acció és un plaer i com el ballet de repertori, Els Ballets Trockadero de Monte Carlo, teixit d’històries individuals, és un clàssic que no envelleix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sort que una cosa és l’ètica i una altra és l’estètica. No sempre van de bracet (ni que es calcin tutús). A més, són conceptes totalment subjectius. Passa el mateix amb la gimnàstica artística. A altres, potser, els hi passa amb el futbol o la boxa femenins.

    Atentament