Christopher Hitchens, l’insubornable. Debate publica les seves memòries

2.04.2012

HITCH-22. MEMÒRIES D’UN INSUBORNABLE.

Christopher Hitchens (1948-2011) era una persona de conviccions fermes. Llicenciat en Filosofia, Ciències Polítiques i Econòmiques a Cambridge, ha estat un dels millors assagistes polítics del segle XX després de George Orwell. Pou de saviesa, gran crític cultural, fou un col·laborador habitual en revistes com The Nation, The New York Times Review, The New Statesman o Vanity Fair. Va saltar a la palestra arran dels seus estudis crítics contra la Mare Teresa de Calcuta—amb el suggerent i provocador títol The Missionary Position: Mother Theresa in Theory and Practice—, arribant a intervenir en el seu procés de beatificació, a petició del Vaticà, com “advocat del diable”. Seguidament, a The trial of Henry Kissinger, va acusar el secretari d’estat nord—americà d’allargar innecessàriament la guerra de Vietnam per motius partidistes. Una denúncia extensament documentada al Premi Nobel de la Pau l’any 1973, que va denunciar Hitchens per injúries. Finalment, Hitchens ha dedicat els darrers anys de la seva vida a promoure els ideals il·lustrats, erigint-se en la veu més destacada contra les religions i altres deismes. Així mateix, juntament amb els professors Richard Dawkins, Daniel Denett i Sam Harris, formà part del grup conegut com Els quatre genets, partidaris tots ells de recórrer únicament a explicacions científiques en el nostre intent de comprendre l’univers.

Més enllà de les dades biogràfiques, tan importants com insuficients, el lector català pot comprendre l’abast de la irradiació de Hitchens—considerat la setena persona més influent l’any 2011 per The Times—llegint les seves memòries. Hitch-22 (Debate, 2012) és un homenatge a la novel·la de Josep Heller, Catch-22. Caldrà explicar-ne breument el contingut per comprendre la intencionalitat implícita en el títol. Yossarian, el seu protagonista, és un pilot de l’exèrcit americà. En plena guerra nuclear, rep l’ordre de bombardejar les posicions enemigues, i així exposar-se a una mort pràcticament segura. Per evitar aquest fatal desenllaç només queda una alternativa: al·legar bogeria. “Si estic boig, no puc pilotar l’avió. Si no em deixen pujar a l’avió, sobreviuré”, pensa. L’estratagema de Yossarian fracassarà, perquè el raonament dels militars és justament l’invers: “Només un boig voldria pujar a l’avió. Per tant, qui al·legui bogeria serà considerat com una persona amb les facultats intel·lectuals intactes”, raonen els de verd. “Només poden ser considerats com a bojos aquells qui entrin directament al combat nuclear”, entenen. Si, paradoxalment, qualsevol d’aquests bojos acabés demanant permís per no pujar a l’avió, demostraria la seva normalitat, cauria en la trampa militar, i se li denegaria la petició.

“La vida és un joc de possibilitats contradictòries”, ens alerta Hitchens. No existeixen posicionaments vàlids, ni solucions definitives. Només unes respostes menys dolentes que d’altres. En la introducció, ens alerta: “Les guerres més intenses són les guerres civils, de la mateixa manera que els conflictes més viscuts i desgarradors són interns, i el que espero fer a continuació és donar una idea del que significa lluitar en dos fronts al mateix temps, intentar mantenir idees oposades vives en la mateixa ment i fins i tot mostrar dues cares diferents alhora”. Una autèntica declaració d’intencions. Avançar a través de l’autorefutació contínua i l’escepticisme radical envers un mateix.

En aquest trajecte, se’ns mostrarà la tragèdia familiar (una mare suïcida, un pare absent), l’enorme pes que han exercit els amics en la seva vida—dedica capítols sencers a noms tan reconeguts com Martin Amis, Salman Rushdie James Fenton, Edward Said, o nombroses anècdotes amb Ian McEwan, Susan Sontag, Gore Vidal—i el progressiu desengany que va sentir envers l’esquerra política. En aquest sentit, és destacable la reacció de Hitchens quan Jomeini posa preu al cap de l’autor d’ Els versos satànics:

“Quan el Washington Post em va trucar el dia de Sant Valentí de 1989 per saber la meva opinió sobre la crida de l’ayatollah Jomeini, vaig sentir immediament que hi havia alguna cosa dins meu que em comprometia completament. Era, si puc expressar-ho així, un cas que enfrontava tot allò que odiava envers tot allò que estimava. En la columna de l’odi: dictadura, religió, estupidesa, demagògia, censura, amenaces i intimidació. En la columna de l’amor: literatura, humor, ironia, l’individu i la defensa de la llibertat d’expressió. I, sobretot, l’amistat: tot i que m’agrdaria pensar que la meva reacció hauria estat la mateixa si no hagués conegut Salman Rushdie”.

Hitchens mai va acceptar que amplis sectors de l’esquerra política europea justifiquessin l’actitud de Jomeini. Per aquest antic trotskista, membre de l’Internacional Socialista durant els anys 70, l’allunyament definitiu es va produir arran dels atacs a les Torres Bessones l’11 de Setembre de 2001. Invitat a un congrés del Partit Laborista Britànic el 2003, deixa el públic astorat quan defensa l’invasió militar d’Iraq. En el recull d’articles Love, Poverty and War—els tres elements que, segons un antic refrany, cal conèixer per gaudir d’una vida completa—, Hitchens justifica aquesta postura política amb elegància i arguments.

No és cínic, tanmateix, afirmar la vàlua intel·lectual de Hitchens independentment de les seves posicions polítiques. “No es tracta de què es pensa, sinó com es pensa”, afirma a “Letters to a Young Contrarian”. El seu pensament és fèrtil precisament perquè renuncia a qualsevol compromís ideològic o partidista. Scott Fitzgerald definia l’artista com aquell ésser capaç de tenir dues opinions radicalment oposades al mateix temps, i seguir funcionant.  Hitch-22 confirma aquestes sàvies paraules.