Herta Müller: “No sé apropar-me a la realitat sense metàfores”

28.06.2012

L’escriptora Herta Müller al CCCB | Foto: Miquel Taverna.

La llengua, la pàtria, la por, les persecucions dels dissidents de la dictadura de Ceaucescu i les metàfores. De tot això va parlar la Premi Nobel de Literatura 2009, Herta Müller, dimarts al CCCB. Reflexions sobre l’autoconeixement de l’escriptor a través de la realitat literària i la llengua, com a refugi, via d’escapament i necessitat vital.

Herta Müller parla lentament i de manera clara.  Detalla, minuciosament, la manera que té d’entendre la literatura i la paraula.  Expressa una passió moderada que acompanya el missatge que transmet. Fa inflexions amb la veu. Unes inflexions que sobre paper expressen “metàfores devastadores d’una precisió tallant”, tal com la crítica literària Cecilia Dreymüller la presenta.  Marisa Siguán, catedràtica de literatura alemanya de la Universitat de Barcelona, també present en la conferència “La llengua com a pàtria”, posa l’èmfasi en el contingut de l’obra de Müller: “Escriu amb incòmoda insistència sobre la por i la destrucció de les relacions humanes durant la dictadura de Ceaucescu”. Dreymüller explica que Herta Müller escriu poesia des dels anys 90, en forma de collage “en postals amb paraules i imatges de revistes, que retallades conformen el poema” i incideix en “les imatges pertorbadores  de la poesia de Müller i els elements visuals que incorpora”. El llibre Los pálidos señores con las tazas de Moca recull alguns d’aquests poemes-collage.  Dreymüller destaca algunes frases del darrer assaig de Herta Müller Immer derselbe Schnee, immer derselbe Onkel (Sempre la mateixa neu i sempre el mateix oncle), obra que encara no ha estat traduïda al català ni al castellà: “No em refio del llenguatge”, diu un dels personatges, una idea que apunta a “la desconfiança d’una persona que ha estat perseguida per ser dissident en la dictadura de Ceaucescu, un tema que és ben present en l’obra de Herta Müller, la idea de l’individu perseguit per la por”. ¿Què fa el llenguatge amb nosaltres? ¿Com podem expressar la realitat? Aquests són altres punts interessants que analitza Müller en aquesta novel·la, “sempre amb una cruesa acompanyada de bellesa poètica”, diu DreymüllerQuan callem ens convertim en éssers desagradables. Quan parlem som ridículs, és una altra de les frases que resumeix molt bé l’interès de l’autora en la reflexió i aprofundiment sobre la llengua, el pensament i les relacions personals.

La pàtria, l’exili, els mots

“Tothom té una pàtria, un origen. Però de vegades un té l’experiència de sentir-se estrany a casa seva”, diu Müller. La minoria ètnica alemanya a Romania a la que pertany l’autora va ser perseguida pel règim dictatorial de Ceaucescu i Müller va haver d’exiliar-se. “La idea de pàtria com a ideologia no m’agrada. Però d’alguna manera adopto el sentit de l’expressió que diu que la pàtria és el temps que hem perdut, que ens ha estat arrabassat. La pàtria són els records”.

Herta Müller llegint un passatge de l’obra ‘Immer derselbe Schnee, immer derselbe Onkel’ | Foto: Miquel Taverna.

Les persecucions i la por: escriure d’amagat

“No és gens agradable sentir-se perseguit i observat. Vaig marxar de Romania i em deia a mi mateixa‘et trobaran vagis on vagis’. La Securitate, la policia secreta, amenaçava de mort els romanesos fugitius i hi havia enverinaments, morts a punyalades a la nit, casos dramàtics. La dictadura de Ceaucescu generava por. Quan vaig marxar em van dir que si volia sobreviure no havia d’acceptar cap regal quan fos fora, no podria passejar sola pels parcs de nit i seguia tots aquests consells perquè volia sobreviure! Però sempre acabava parlant de la Dictadura, perquè hi havia hagut amics meus que havien mort assassinats. Vaig viure amenaçada de mort durant un any i sempre he pensat que si haguessin volgut matar-me, ja ho haurien fet. La por sempre és allà.  Jo escrivia d’amagat sempre, perquè tenia molta por que irrompessin a casa meva i  registressin les habitacions”. Però la necessitat d’escriure no cessava. A la novel·la Tot el que tinc ho duc al damunt Herta Müller va conversar llargament amb l’escriptor Oskar Pastior, autor dissident i supervivent d’un camp de treball rus. “Pastior feia una literatura experimental. Hi havia urgència en els seus textos. Escrivia com si li anés la vida. Jo el llegia i dins les seves paraules fantàstiques hi captava la realitat. A ell, li van fer malbé la realitat  i ell va crear una llengua privada. I per mi era com si fos la meva llengua, perquè el comprenia perfectament”.

Les metàfores, el refugi, la literatura com a recolzament

Algú del públic pregunta a Herta Müller si Oskar Pastior ha estat un model o motiu d’inspiració per a ella. “Cadascú ha de seguir el seu propi camí quan escriu, però, a mi, la seva literatura m’ha donat molt recolzament. De vegades encara em repeteixo uns versos d’ell que diuen “Minze, Minze / flaumiran Schpektrum”, que vol dir, “posa menta en un morter i fes veure que la piques”, de tal manera que ‘Minze, Minze’ significa que has de fer veure que fas una cosa que no estàs fent. En moments d’incertesa encara em repeteixo aquests versos, que em reconforten”.

Herta Müller en un moment de la conferència ‘La llengua com a pàtria’ | Foto: Miquel Taverna.

“Escriure és tornar a passar la realitat pel teu filtre interior i interpretar-la a través d’un procés artificial, que és l’escriptura” reflexiona Müller. La seva manera d’escriure és molt visual, rica en imatges punyents i metàfores extravagants. És el camí que ella ha necessitat recórrer. “No triem nosaltres la llengua, és la manera d’expressar-nos que ens tria a nosaltres”, exposa. “Jo no sé apropar-me a la realitat d’una altra manera. Per a mi les coses són bastant senzilles. Les metàfores són molt simples. No puc evitar-les. ¿Com podríem escriure sobre les coses més fosques de la vida sense metàfores?” Diu que escriure, per a ella, és una necessitat. Segons Müller, tot allò que escrivim serveix per digerir la realitat i quan no ho fem, ens turmenta: “Em menjo tot el que escric i el que no escric se’m menja”, resumeix.

La conferència acaba amb una deliciosa lectura d’un text inèdit en català, procedent de l’assaig Immer derselbe Schnee, immer derselbe Onkel (Sempre la mateixa neu i sempre el mateix oncle) on la separació de la seva millor amiga és descrita amb tres paraules “Cullera de plata”. A mesura que els ulls s’enrogien de tant plorar, la jaqueta blanca de l’amiga que s’allunyava se li feia més llampant i li recordava la plata. Una altra de les feridores metàfores que crea Herta Müller és “la traïció de la neu”, perquè, tal com descriu Müller les petjades sobre la neu verge són inesborrables i delatadores.